Com un lleó, entra com un lleó.
Dilluns a les nou de la nit. Sala 2 de Razzmatazz, plena d’una combinació estranya de persones. Hipsters confessos i enorgullits, senyors grans, joves que surten de la feina, estudiants de tot arreu que suats carreguen apunts i compren cervesa, fotògrafs amuntegats.
I ell entra, com un lleó. I amb ell dos bateries, Toy Austin i Robert Miller; un trombó, Ryan Porter; un contrabaix, Miles Mosley; un teclat, Brandon Coleman i una cantant, Patrice Quinn. Retomba la sala amb xiulets i aplaudiments i una eufòria pròpia d’estrella del rock (i no de jazz, com és el cas).
Explota una bateria estratosfèrica. I una altra. Dos vents huracanats, toquen com si d’un concert de heavy metal es tractés. Sublim entrada de teclat després del daltabaix de percussió. Beu del bop, es llegeixen influències clàssiques. Amb tot i darrere de tot, un contrabaix de presència ineludible.
I al capdavant, Kamasi. Alt, gran, amb una silueta inconfusible. Penetra el micròfon la boca del seu saxo. Es marca un solo hereu de moltes coses. D’Ornette, de Coltrane, dels scats d’Ella a la Côte d’Azur. S’hi llegeix una mica de la història del jazz, com deia Christian Scott a Tunde adjua. Un solo que tot i això acaba confonent, perquè desemboca en aigües turbulentes. Amb una explosió de so.
Com tot el que fa. Perquè constantment torna a l’eco, al terratrèmol, a la sobredosi de soroll i de força i al parlar simultani de set músics les veus dels quals es trepitgen constantment.
Però hi ha una mena d’acord tàcit. El volum és altíssim, potser massa. Reboten la pell i les entranyes, es confon l’harmonia i sona brut. I, tot i així, s’aconsegueix explicar una història.
Kamasi Washington dona entrada al seu pare, Rickey Washington, al crit de “l’home que m’ho va ensenyar tot”. Nova presència masculina, senzilla, bonica i modesta, amb flauta travessera i saxo soprano a la mà.
Són tot homes llevat d’una. Una presència absoluta i hipnòtica al costat esquerre de l’escenari. Una dona negra, alta, de cos prim i cabells llargs, trenats fins a la panxa. Porta collars i arracades grans. I es mou com si fos xaman. Reafirma la seva diferència a través del discurs corporal d’un trance.
Una dona que canta com si portés a dintre totes les veus dels seus ancestres a la vegada. Sense por ni pena sobrepassa als set altres músics amb una veu andrògina, greu i angular, profunda, de vibrato sublim i pueril als alts. Ensenya les dents i escup les entranyes, mentre es mou frenètica i posseïda.
Això és Truth: mentre passa aquest espectacle ancestral a una banda de l’escenari, l’altra meitat viatja, explicant la història de “l’harmonia de la diferència”. Hi ha alguna cosa aquàtica. Canvis de ritme, canvis de to, canvis de direcció i canvis d’influència. Del jazz més clàssic, als ecos heretats de mixtapes de hip hop. De simfonia a tema de rock dur dels 70. Kamasi, ferm guia en la travessia, està en una altra òrbita, però nosaltres ja fa estona que ens hem perdut.
Proper quan toca, sense pretensió. Sembla que expulsi l’aire per les espatlles en bufar. Toca al costat del seu pare, que sona més net i més clàssic que ell. Mira amb amor a totes i cadascuna de les persones que té al voltant, conscient del potencial i de la grandesa del conte que ens estan explicant.
Truth s’acaba i estem com a trastocats.
Però la història segueix. Hora i mitja de concert que fa ressonar el cap i els pulmons. Hem passat per The epic (Brainfeeder, 2015) i per Harmony of difference (Dom Chi, 2016), i ara anem al més nou. Fists of fury, interpretat des de la parla negra, amb una banda negra de vestimenta ètnica, anells, collars i moviments ancestrals.
En un entorn occidental, colonial i de classe social mitjana-alta com ho és la discoteca Razzmatazz, tal discurs és una metàfora de la reafirmació de ser negre en aquest nou món global. Una oda a la que canta aquest tema i a la qual els punys aixecats d’ingenus (i/o ignorants) espectadors (blancs) no estan convidats.
Tot s’acaba però és massa èpic per deixar-ho tan amunt. Tornen amb un bis provocat per aplaudiments escalfadors. I la melodia que sembla sonar per darrere recorden les quatre notes d’un ‘my love, my love, my love, my love’ en discret crescendo.
Autores de este artículo
Núria Ribas
Sergi Moro
Desde que era un crío recuerdo tener una cámara siempre cerca. Hace unos años lo compagino con la música y no puedo evitar fotografiar todo lo que se mueve encima de un escenario. Así que allí me encontraréis, en las primeras filas.