Ya llega final de mes y, con él, una larga lista de álbumes publicados durante los últimos días. En Qualsevol Nit sabemos que es prácticamente imposible estar al día de todos los discos que salen, a excepción de los de tus artistas favoritos. Aunque siendo sinceros, no nos engañemos; a veces, ni eso. Pero no os preocupéis, nosotros nos hemos encargado de hacer el trabajo por vosotros. Aquí podéis encontrar una amplia lista de artistas internacionales, nacionales y locales, a la par que emergentes. ¡Y de todos los colores y estilos!
Es probable que no los escuchéis todos. No hace falta tampoco. Podéis pinchar en el preview de Spotify para ver un poco de qué va el rollo, leer su reseña y descubrir cosas nuevas. ¿Quién sabe? Quizá así a lo tonto descubrís vuestro nuevo grupo favorito o, simplemente, un sonido que os encanta y que no habríais imaginado jamás. No nos enrollamos más: ¡Dadle al play y disfrutad de las novedades musicales del momento!
NICK CAVE & THE BAD SEEDS – Wild God (Play It Again Sam, 2024)
Torna el Nick Cave més salvatge
“We’ve all had too much sorrow, now is the time for joy” (Ja hem patit tots prou pena, ara és el moment de gaudir), li canta a Nick Cave un jove fantasma rialler que vesteix unes grans sabatilles esportives durant la cançó Joy. El cantautor australià es refereix al seu fill adolescent Arthur, que va morir en un tràgic accident el 2015. Com no podia ser d’una altra manera, aquest fet traumàtic n’ha marcat la trajectòria artística en els darrers anys. De fet, Cave ha canalitzat el procés de dol a través de l’art, parlant-ne amb total sinceritat, transparència i franquesa. El colpidor Skeleton Tree (2016), enregistrat mesos després de la tragèdia, i l’introspectiu Ghosteen (2019), en són bons exemples. També el llibre Faith, Hope, and Carnage, escrit a quatre mans amb el crític irlandès Seán O’Hagan i on l’artista parla sense embuts del dol i altres temes extremadament personals, com la lluita contra l’addicció a l’heroïna o les contradiccions envers el cristianisme. Així doncs, Wild God (Play It Again Sam, 2024) és un pas més en aquesta exposició pública del dol. Concretament, de la fase d’acceptació. Després de discos foscos i introspectius, Cave reivindica la vida com quelcom preciós, que val la pena experimentar i que és capaç de proporcionar moments de satisfacció i felicitat fins i tot després d’haver patit traumes que poden semblar insuperables. Per a fer-ho, s’acosta a l’espiritualitat a través del gospel, incorporant uns cors molt poderosos, que eleven el nivell de temes com la mencionada Joy, l’obertura Song of the lake o la cerimoniosa Cinnamon Horses. A més, Cave i els seus ja inseparables Bad Seeds recuperen els moments de transcendència i eufòria col·lectiva que els han caracteritzat al llarg de la seva carrera en temes com l’exhuberant Wild God, que dóna nom a l’àlbum, o la progressiva Conversion. Ara bé, Wild God també té moments per al recolliment marca de la casa, amb talls com Long Dark Night, que recorda a la mítica Into my arms i està inspirada en el poema de l’autor místic del segle XVI, San Juan de la Cruz. En definitiva, el disc suposa el retorn de la faceta més lluminosa i vitalista de Nick Cave, després d’uns anys de reflexió i foscor més que justificats.
Per Pere Millan.
JAMIE XX – In Waves (Young, 2024)
Una carta d’amor a la música de club
El nou disc de Jamie xx, In Waves, és una obra que captura l’essència de les experiències en el clubbing a través d’una fusió de sons que abasten des dels anys 90 fins avui. Amb temes com Baddy On The Floor, que fa un homenatge a Daft Punk, i col·laboracions amb la icona de dance pop sueca Robyn a Life i els companys de The xx, Oliver Sim i Romy a Waited All Night,, Jamie explora l’eufòria i la intimitat de la pista de ball. El treball destaca per la seva capacitat de combinar estils com house, hip-hop i disco, tot i que en alguns moments la seva estructura resulta més aviat com una col·lecció de cançons individuals que no pas una obra cohesiva. Tot i això, el disc manté un alt nivell de qualitat musical i emocional, amb una gran atenció als detalls, des de mostres vocals fins a les influències subtils de clàssics del passat. En general, In Waves és una celebració del poder de la música de club i de l’impacte emocional que pot tenir en els seus oients.
Per Aïna López.
PALE WAVES – Smitten (Dirty Hit, 2024)
Explorant l’efímera intensitat de l’amor
Smitten de Pale Waves és un àlbum que explora la intensitat i vulnerabilitat de l’amor jove, centrant-se en relacions efímeres que deixen una empremta profunda. En aquest quart treball, el grup de Manchester ha trobat una veu pròpia més madura, abandonant el so pop-punk d’àlbums anteriors per una proposta més suau i melòdica que barreja el dream pop amb tocs nostàlgics. L’àlbum és una barreja d’afecte embriagador i reflexió sobre les relacions fugaces, especialment des de la perspectiva queer, una temàtica que travessa moltes de les seves cançons, com ara Glasgow, la qual obre l’àlbum amb energia i emoció, capturant l’essència de l’amor incipient amb una producció brillant. Altres temes com Gravity i Kiss Me Again parlen de la força d’atracció en una relació i el desig de connexió immediata, respectivament, amb lletres que reflecteixen l’anhel i l’experiència d’amors temporals. Amb una producció brillant i una temàtica que alterna entre el somni i la realitat, Smitten és un treball sincer i entranyable, especialment per a aquells que connecten amb els sentiments de les primeres experiències amoroses i el creixement personal que se’n deriva.
Per Aïna López.
LEO RIZZI – Pájaro Azul (Warner Music, 2024)
Un viaje poético hacia la introspección y la espiritualidad
En Pájaro Azul, Leo Rizzi nos ofrece su lado más íntimo. Tras más de dos años de trabajo, el joven artista, que ya había conquistado las redes con éxitos como Amapolas, nos entrega un álbum debut cargado de simbolismo, belleza y madurez artística. La primera canción, introductoria al disco, nos deja ver la clara influencia del texto homónimo de Rubén Darío: “Yo tenía un pájaro azul en la cabeza que no me deja ir”, dice el cantante. Y es que, para Rizzi, el pájaro azul simboliza, análogamente al texto de Darío, la propia subjetividad del artista que surge de su cuerpo para expresarse en forma poética. La obra en su conjunto destaca por su estética musical y visual. A través de una producción cuidada, el cantante logra un equilibrio entre lo orgánico y lo etéreo, lo íntimo y lo expansivo. Tanto es así, que Pájaro Azul no puede considerarse un mero disco, es una obra poética en sí misma. De principio a fin, Rizzi despliega una subjetividad poderosa fruto de un trabajo diario de introspección y de una mirada crítica. El artista no teme cuestionar la realidad que lo rodea.
Por Pablo Poyo.
FOUSHÉE – Pointy Heights (RCA Records, 2024)
Tornant a casa
Pointy Heights és una evolució sonora notable per a Foushée, destacant per la seva barreja de gèneres i per la profunditat emocional. Inspirat pel terreny a Jamaica que va comprar el seu avi, l’àlbum explora temes sobre la llar, les relacions i la identitat, on Fousheé continua experimentant amb una varietat de sons que van des del reggae, el pop alternatiu, fins a ritmes més indie i electrònics. Cada tema té una identitat pròpia, però es complementen de manera que creen un conjunt harmoniós. Un projecte de menys de 30 minuts que arranca amb Birds, Bees, una cançó que reflexiona sobre l’amor i la nostàlgia amb una producció suau i funky de Steve Lacy. A través de l’àlbum, Foushée mostra vulnerabilitat, sobretot en temes com Still Around, on ret homenatge a la seva relació amb el seu avi i la seva infància a Jamaica. Pointy Heights mostra a una artista que no es deixa limitar pels límits dels gèneres tradicionals, creant una obra única i captivadora.
Per Aïna López.
DAN PERALBO I EL COMBOI – Dan Peralbo I El Comboi (Montgrí, 2024)
Guitarres, gamberrisme i rock sense filtres
El disc homònim de Dan Peralbo I El Comboi és, sense dubte, una alenada d’aire fresc dins el rock català actual. És un treball que es percep sincer des del primer acord, fruit de tres anys de recorregut musical, nits interminables i complicitat entre amics. El que més destaca d’aquest àlbum és l’energia desenfrenada i l’esperit juganer que impregna cada tema. La producció de Cala Vento, un nom ja consolidat, els ha donat un cop de mà important, aportant una força indiscutible a les cançons que fan que el disc sigui una muntanya russa emocional. Trobem un dels moments més especials a Mireia, una cançó a capella que sorprèn per la seva senzillesa i tendresa. És un descans dolç enmig de tanta potència, un recordatori que també hi ha espai per a la vulnerabilitat. Un altre dels temes destacats és Tu o jo, un cop de puny musical amb lletres que evoquen la intensitat d’una relació complicada, tot embolicat amb el gamberrisme i l’energia genuïna de la banda. Escoltant aquest disc, tens la sensació que Dan Peralbo i El Comboi no només toquen música; la viuen amb intensitat i et conviden a compartir-la amb ells. És un treball que, més enllà de les seves referències estilístiques, destaca per la seva personalitat i honestedat. El resultat és un àlbum que és més que una col·lecció de cançons: és una experiència. Dan Peralbo i El Comboi han arribat per quedar-se i per recordar-nos que, en el rock, encara hi ha espai per a la irreverència i l’emoció.
Per Aïna López.
HINDS – VIVA HINDS (Lucky Number, 2024)
Un ressorgiment especial
VIVA HINDS marca una nova etapa per Hinds, el grup madrileny format ara com a duo després de la sortida de la seva secció rítmica. Després d’anys de reptes personals i creatius, Carlotta Cosials i Ana Perrote han aconseguit ressorgir amb una obra vibrant i enèrgica. El disc, gravat en una casa rural a França, captura l’essència DIY i desenfadada que ha caracteritzat la banda, tot i que amb una maduresa i profunditat renovades. Un dels temes destacats és Boom Boom Back, una cançó amb col·laboració de Beck, plena de vitalitat i humor, amb un toc despreocupat que reflecteix el procés creatiu alliberador del duo. A més, temes com Stranger, amb la veu de Grian Chatten de Fontaines D.C., i les seves primeres cançons en castellà com Mala Vista i En Forma aporten noves capes emocionals i estilístiques al seu so habitual de garage rock. Aquesta combinació de lletres introspectives, un estil desenfadat i l’amor per l’amistat i la vida quotidiana converteixen VIVA HINDS en una celebració de la resistència i el creixement.
Per Aïna López.
DAVID GILMOUR – Luck and Strange (Sony Music, 2024)
Tot queda a casa
Em sap molt greu, perquè l’admiro i l’admiraré sempre. Però ni tan sols David Gilmour es pot permetre promocionar el seu nou disc dient que és el millor que ha fet des del Dark Side of the Moon. A més, tampoc és veritat. Amb Luck and Strange (Sony Music Entertainment, 2024), el mític guitarrista de Pink Floyd publica exactament l’àlbum crepuscular que t’imagines que publicaria una llegenda del rock progressiu a 78 anys, explorant temàtiques relacionades amb el pas del temps i l’arribada de la mort. Un disc coherent i continuista amb la resta de la seva carrera en solitari, que consta de cinc treballs d’estudi. El britànic torna a basar-se en la seva càlida veu i les meloses melodies de la guitarra elèctrica, en les quals deixa una vegada més mostres del seu virtuosisme. Una vegada més, la periodista Polly Samson, parella sentimental de Gilmour, torna a treballar en la composició de les cançons, com ja va fer en l’On an Island (2006) i fins i tot en el The Division Bell d’uns Pink Floyd ja sense Roger Waters. A més, en aquest cas, la filla de tots dos, Romany Gilmour també s’incorpora a l’equip creatiu familiar, cantant en solitari ‘Between two points’ i amb son pare a Yes, I have ghosts, en la qual David Gilmour es disfressa de Leonard Cohen. Ara bé, el moment més destacat del disc és Luck and Strange, cançó que dóna nom al disc i que ni tan sols és totalment nova. Es tracta d’una jam session enregistrada al graner de l’artista durant els anys 90 i que ara ha reciclat i remasteritzat. Això ens permet escoltar segurament per última vegada a Rick Wright, icònic teclista i fundador de Pink Floyd, ja que va participar en aquelles jornades d’improvisació. En definitiva, Luck and Strange és un àlbum que té moments brillants, però que alhora peca de manca de força i que, en conjunt, acaba semblant més un simple recull de cançons amb alts i baixos, que no pas un treball meditat i construït amb un sentit narratiu.
Per Pere Millan.
Autores de este artículo
