Us ho he de confessar. Sí, jo també vaig ser un dels que el 4 de juny de 2019 va descobrir La La Love You. Amaia Romero va ser la meva prescriptora i Más colao que el Cola Cao la cançó que va obrir la veda. Tenien un parell de discos i ningú del meu entorn n’havia sentit a parlar mai. Res estrany, en vam ser uns quants aquella nit enganxats a la transformada ‘La Resistencia’ de David Broncano. Probablement, l’estrany de veritat és que, fins aquest 21 de març –set anys després, sí–, no havia tingut l’ocasió de veure’ls en directe. I, en efecte, m’han abduït (una mica més del que ja ho van fer aquella nit).
La nostra primera “cita”, Barcelona, Sant Jordi Club, un dels escenaris de les grans ocasions a la ciutat comtal. L’espai, gairebé ple a vessar. Poc discret per a una primera trobada, però adequat. Poca llum i moltes ganes. A l’altra banda del pati central de l’edifici, Alba Farelo aka Bad Gyal, fent “gossejar” Catalunya. La cara i la creu, el mainstream i l’indie, les guitarres i l’autotune, a tan pocs metres. I com si fóssim al menjador de casa, toquen les nou de la nit, s’encén el televisor i la maquinària arrenca. Emulant Orson Welles a “La guerra dels mons”, s’anuncia una invasió alienígena imminent. Per tant, més val aprofitar el temps que ens queda.
Sonen els primers acords de Una boda en Las Vegas –un dels temes que formarà part del quart àlbum de la banda, previst per al pròxim mes de maig i que presentaran a l’edició 2026 del Cruïlla–, mentre la tripulació apareix a l’escenari. Pura èpica americana. A l’altra banda del fossat, el públic arrenca a cantar des de la primera nota i aixeca el tentacle (que tothom rebia en entrar al recinte) d’aquesta criatura alienígena –ni pop, ni calamar– que està a punt d’arribar a la Terra. De fet, ambdues coses no paren de principi a fi de l’hora i mitja de show que la banda madrilenya ha preparat per a aquest La La Tour 2026.
No cal esperar gaire perquè la parròquia arrenqui a cantar el primer clàssic de la nit a ple pulmó. Tercer tema de la vetllada, el preferit d’Amaia Romero, Más colao que el Cola Cao. Ara bé, si una cosa ha aconseguit La La Love You aquests últims anys és que qualsevol tema soni a clàssic, a hit, en temps rècord. Big Bang, El hombre del tiempo, Laponia o el primer avançament del nou àlbum Las medusas no tienen corazón semblen cançons que fa anys que són dins nostre, al nostre cap i a les nostres playlists. Han aconseguit que el seu punk pop acolorit cali, fins i tot, entre els qui només coneixen Ramones perquè el seu logotip encara s’estampa en samarretes de grans cadenes de moda mainstream.
I entre hits i himnes d’una banda que fa més de 20 anys que trepitja escenaris –i després d’una bona sessió de crowdsurfing–, La La Love You i els seus fans s’uneixen sobre l’escenari per combatre la invasió (d’una mena de cefalòpode inflable) cantant Tenía tanto que darte de Nena Daconte; just després de rebre la visita de la catalana Suu per cantar plegats Quiero quedarme para siempre i encarant la recta final amb una visita encara més inesperada, la de Nil Moliner per interpretar El principio de algo. Ben bé, una traca digna del millor espectacle piromusical.
Un cop colonitzats per aquesta horda alienígena, només podíem fer una cosa, cantar a la fi del món. Perquè si, realment, un matí ens llevem i veiem com comencen a caure meteorits o passejant tot d’éssers d’una altra galàxia, però sona El fin del mundo de La La Love You… no és tan mal pla. Ells ho han demostrat. Han aconseguit avançar fins a la primera fila de la indústria musical espanyola cantant-li a l’apocalipsi. I veient-ho, en directe, fa menys por que com ho pinten a les pel·lícules de ciència-ficció. L’únic forat negre d’aquest univers La La Lover és el no haver optat per una mínima realització en directe, per apropar tothom a l’escenari. La resta, aprovat amb bona nota.
Autores de este artículo
