Controls de temperatura a l’entrada, mascaretes, calefacció alteta dins la carpa i la gent entrant acompanyada per socis de la Jazz Cava que els portaven a alguna de les cadires saltejades que omplien el recinte. Un diumenge d’octubre al matí, el sol es filtrava per les teles blanques de la carpa annexa a l’edifici de l’Atlàntida de Vic i el concert del pianista Sergi Sirvent i del bateria David Viñolas estava a punt per començar.
El Festival de Jazz de Vic, patrocinat per Alhambra, havia aconseguit resistir al nou pack de mesures aplicades per la Generalitat. Sense servei de barra i amb un aforament del 50%, els concerts de la vint-i-dosena edició es van poder fer. Des del març la salut de la Jazz Cava (el col·lectiu i sala de concerts que organitza l’esdeveniment) ha empitjorat notablement: cap concert a l’interior del local, el Festival de Jazz que s’havia de fer al maig posposat a la tardor, el cicle d’estiu a la terrassa interromput a la meitat per la resolució que no permetia l’obertura dels locals amb llicència de Bar Musical i un control cada cop més exhaustiu de les taules de la terrassa. Tot plegat ha fet difícil la subsistència de la Jazz Cava, que gràcies a les quotes dels socis ha pogut aguantar. Les adversitats d’aquests darrers mesos feien que el Festival s’encarés amb molta il·lusió.
Als dos músics que pujaven a l’escenari, de ganes tampoc els en faltaven, era la primera vegada que tocaven junts en aquest 2020. El projecte que presentaven, Recreacions tímbriques, de Mompou a Bartók, el duien rodant des del 2019, de fet el primer concert havia sigut també a Vic, sota el marc del So de les cases. Aquesta vegada hi tornaven amb dos discos al darrere, havent gravat les seves interpretacions de peces dels compositors Frederic Mompou i Béla Bartók. El concert del diumenge tindria tres blocs diferenciats, un per cada autor i un tercer amb temes propis inspirats en els universos avantguardistes d’aquests dos noms cabdals de la música contemporània de finals del XIX i bona part del XX.
Les atmosferes de Mompou eren una bona manera de començar. Música trencada, aparentment senzilla, inspirada en sons quotidians, allunyada de la tècnica i de l’ornamentació fàcil i molt propera a l’experimentació. Sirvent i Viñolas agafaven l’esperit obert de les composicions del músic nascut el 1893 al Paral·lel i se’l feien seu. El jazz obtús i ambiental es filtrava a través d’una bateria que amb respecte intentava fer-se un lloc en l’espai sonor que feia avançar el piano. Sirvent llegia les partitures atentament i Viñolas s’introduïa a la peça des dels voltants, fent xiular plats, escombrant tambors o fent bategar bombos irregulars. D’aquesta manera subtil van començar amb La barca petita, peça d’Impressions Íntimes, la primera obra de Mompou, i van seguir amb un detallat compendi de Música Callada, l’obra més representativa de l’univers del compositor.
Tot i que la cadència minimalista era clarament perceptible, els dos músics sovint s’obligaven a trencar les regnes de la partitura, i la cançó entrava com en una mena d’espiral en el que els dos músics es permetien improvisar. En aquests punts, la intensitat creixia fent desaparèixer el batec somort de Frederic Mompou i el convertia en foc d’encenalls free-jazzístic. De totes maneres, aquests moments eren molt puntuals, el fil del concert se seguia a través d’un perfil més discret i eteri. De fet, en la cançó dels batecs bombístics, explicaven que van decidir que el motiu de la peça fos un cor bategant i a partir d’aquí construïen la base de bateria que acompanyava els acords volats i les melodies més intuïdes que tocades del piano. Les cançons donaven pistes que els músics seguien a les palpentes i que acabaven presentant al públic quiet i atent a l’enigmàtica tonada.
Al final d’aquesta primera part que va durar tres quarts d’hora, els músics van començar a introduir creacions pròpies. La primera va ser una de les més espectaculars per la seva senzillesa, Viñolas sol a la bateria intentant emular Mompou tocant tambors i plats de tal manera que més que un patró rítmic, el que sobresortia era una subtil línia melòdica. És a partir de llavors que el concert va canviar de registre i del músic català ens en vam anar a l’hongarès, Béla Bartók ompliria l’últim tram de l’actuació. Aquí, les melodies serpentejants i els ritmes ràpids ocupaven l’escena, els dos instrumentistes seguien la mateixa fita i corrien per la cançó d’una manera més lliure i més propera al so del jazz. La música semblava aparentment menys delicada perquè els matisos passaven més de pressa i eren més difícils d’apreciar que en l’obra de Mompou, tot i això l’exigència tècnica també era més elevada i despertava al públic del somni minimalista. Boira de Viñolas o La font de Sirvent, van ser altres temes propis que s’intercalaven enmig del repertori i oxigenaven la densitat de Bartók. Podríem dir que Mompou tenia més influència que l’hongarès en aquestes peces.
Mentre tot això passava, un gos bordava fora del recinte, una dona es mocava a dins, una abella brunzia a la meva orella i tots aquests sons s’acoblaven a la música que sortia de l’escenari, senyal que aquesta sortia del diàleg amb els sons del dia a dia i no s’entenia sense aquest ambient. Viñolas informava, abans d’acabar, que vendrien els dos volums d’aquest repertori editats per Seffish a fora de la carpa, rollo ‘estraperlo’. Després de fer l’última, encara tornarien per un bis més aviat fred, seria l’hora de dinar, el concert va durar una hora i mitja. Entre el públic potser hi havia gana, però segur que era només de la física perquè la d’esperit ens la van curar els dos músics.
Imagen de portada © Eva Freixa
Autor de este artículo
