Antònia Font: Història al Palau Sant Jordi

Si els Antònia Font ja eren història de la música en català, després de la nit de dissabte al Palau Sant Jordi encara ho són més. La banda mallorquina va culminar el seu retorn a l’activitat amb un emotiu bany de masses a Barcelona, en el qual van repassar durant més de dues hores el més destacat de la seva trajectòria, incloent-hi el seu àlbum de retorn Un minut estroboscòpica (Primavera Labels, 2022).

No és fàcil omplir un Palau Sant Jordi. De fet, múltiples artistes internacionals mundialment coneguts han fracassat en l’intent de fer ocupar les més de 17.000 localitats amb les que compta el recinte olímpic en els concerts. Si centrem el focus en la música en català, els ‘Palaus Sant Jordis’ poden comptar-se gairebé amb els dits d’una mà. Encara avui, destaquen en la memòria col·lectiva nits com les del macroconcert del rock Català del 1991 –amb la presència de Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït–, el retorn de Sopa de Cabra el 2011 o el concert temàtic del talent de TV3, Eufòria, fa uns mesos. Tenint en compte això, no és d’estranyar que Pau Debon es quedés gairebé sense paraules a l’hora d’agrair al públic la seva presència: “Quina burrada teniu muntada aquí. Encara no mos creiem que hagi vingut tanta gent”, va exclamar visiblement emocionat.

I és que l’ocasió s’ho valia. Deu anys després de la seva inesperada retirada, ningú volia perdre’s l’oportunitat de tornar a gaudir del pop còsmic i irreverent d’una de les bandes més destacades i influents de la música de casa nostra. Per als més veterans, significava tornar anys enrere, mentre que, per als més joves, representava complir un somni musical que feia molts anys que esperaven. Els primers crits nerviosos van sentir-se quan un estrident brunzit mecànic va començar a brollar dels altaveus. Instants després, van apagar-se els focus del recinte i encendre’s les llums de l’escenari. Segons després, Joan Miquel Oliver (guitarra), Pau Debon (veu), Pere Manel Debon (bateria), Jaume Manresa (teclats) i Joan Roca (baix) van aparèixer caminant amb pas ferm sobre l’escenari. El Sant Jordi sencer va esclatar de joia en començar a sonar els primers acords del riff d’Un minut estroboscòpica, curiosament, el primer single que la banda va publicar després d’anunciar el seu esperat retorn el 2021.

Acte seguit, les icòniques Me sobren paraules, Darrere una revista i Love song van acabar d’embalar un públic molt entusiasmat. Durant les més de dues hores de concert, Antònia Font va tenir temps per a repassar amb el seu inconfusible accent balear cançons destacades de tots els seus discos. Des del seu debut homònim presentat l’any 2002 fins al més recent Un minut estroboscòpica (Primavera Labels, 2021), passant per la confirmació que va suposar A Rússia (Slurp!/Música Global, 2001), l’eclosió d’Alegria (Drac/Virgin, 2002), el galàctic Taxi (DiscMedi/Blau, 2004), l’oceanogràfic Batiscafo Katiuscas (DiscMedi/Blau, 2006), l’orquestral Coser i cantar (DiscMedi, 2007), el gairebé permonitori Lamparetes (Robot Innocent, 2011) i el recull de píndoles Vostè és aquí (Robot Innocent, 2012). Malgrat barrejar cançons noves com Oh la la, Miquel Riera o Caramel·let, amb clàssics com Armando Rampas, Vitamina sol, Robot o Holidays, el repertori va sonar estilísticament compacte, interpretat pel sòlid però alhora sobri combo instrumental que continuen formant els mallorquins.

Cap dels més de 17.000 presents es va immutar després del primer intent de comiat de la banda, conscients que la vetllada no podia acabar-se sense que abans haguessin sonat alguns dels grans èxits més rutilants de la formació. Aquest mínim descans va servir al públic per a preparar les goles per al que venia. El delicat sintetitzador de Bamboo va fer enlairar un Sant Jordi que ja no va tocar de peus a terra fins al final de la nit. La tornada de Batiscafo Katiuscas va fer aturar el temps i Clint Eastwood va traslladar el recinte olímpic a l’àrid ambient dels westerns cinematogràfics. El públic feia llumetes amb els flaixos dels telèfons i Pau Debon no podia contenir les llàgrimes. Les festives Alegria, Alpinistes-samurais i Wa Yeah! van servir per a tornar a desfermar l’eufòria.

Ja en la segona ronda de bisos, va arribar la catarsi col·lectiva. Primer amb una picada d’ullet als orígens de la banda amb Islas Baleares, després amb la bonica història d’amor de Calgary 88 (xiulada quan es va mencionar a Espanya inclosa) i, finalment, el tancament amb Viure sense tu, cantada a mitges entre Debon i el públic mentre uns canons llançaven confeti i alguna llàgrima regalimava per la galta de més d’un dels presents. Instants després de l’èxtasi, va arribar la fluixera. En aquest cas, accentuada per la incertesa de no saber quan es podrà repetir una nit així, ja que la formació no ha volgut avançar els seus plans de futur. Veient la resposta del públic dissabte al Sant Jordi, el públic sembla tenir ganes de més. En tot cas, esperem que no calgui esperar uns altres deu anys… Ara bé, tenint en compte que la imprevisibilitat sempre ha estat un dels trets característics dels Antònia Font, jo no descartaria res.