Barna’n’Roll: El costat bo de la nostàlgia

El Barna’n’Roll arribava aquest cap de setmana a la seva quarta edició més en forma que mai, com demostrava el sold out que va anunciar el festival la mateixa nit de dissabte. Divendres ja hi havia una prèvia amb la festa Warm Up – Fem d’aquí, que havia ajuntat a set grups catalans a la Sala Upload. La nit més esperada però, era sens dubte la de dissabte. El cartell s’ho valia: els catalans Panellet i Blowfuse, The Baboon Show encapçalats per la seva cantant Cecilia Boström, els canadencs Propagandhi, Talco i els caps de cartell, The Offspring, que tornaven a Barcelona després de deu anys del seu últim concert. Aquests 10 anys i els 35 de trajectòria dels californians, afegien al concert un inevitable component nostàlgic, que es podia constatar fixan-te en l’elevat nombre de samarretes de gires dels anys noranta i principis de 2000 del grup, així com en la mitjana d’edat del públic, força més elevada que la d’altres festivals del país. Però com tantes vegades ha quedat demostrat, si hi ha un estil que no té edat aquest és el Rock i l’actitud dins i fora de l’escenari de la gent que omplia el Poble Espanyol ho va tornar a posar en evidència.

Panellet amb el seu característic outfit format per barretines i caçadora texana van ser els encarregats d’obrir el vespre amb les cançons del seu últim disc Sputnik (HFMN Crew, 2018), deixant pas a uns altres catalans, Blowfuse, que amb un directe frenètic van provocar els primers pogos del festival. I és que, encara que el Barna’n’Roll duri només un dia, es pot considerar un festival amb totes les lletres. Grups de gent amb la mateixa samarreta que es passen les hores de concert somrient-se satisfets cada cop que algú se’ls mira més de dos segons; gots amb els noms dels grups, cantants flotant sobre la gent a l’acabar; amics que duren el que dura la música i una actitud de no pensar en dilluns que es veu reflectida en els litres de cervesa que es beuen en poques hores. Aclamats com una de les grans sorpreses de la nit, des de Suècia el punk de The Baboon Show feien cantar al públic amb els seus riffs i melodies que es mouen entre l’èpica i l’actitud punk, encarnada en la seva cantant, Cecilia Boström, i la veu trencada de la baixista Frida Ståhl. Ja fosc, arribaven Propaghandi i cançons com Victory Lap o Night Letters que deixaven pas a l’esperada traca final amb Talco i The Offspring. Després d’un canvi d’escenari excessivament llarg, com el de la resta de grups, els italians Talco van demostrar una vegada més perquè s’han convertit en un dels grans referents actuals de la música combativa i el punk europeu. La seva actuació també va provocar un fet poc usual en aquest festival com és la presència d’una trompeta i un saxo sobre l’escenari. La potència d’aquests vents són precisament una de les grans armes del grup, que amb cançons com Danza dell’autunno rosa, La Parabola dei Battagghi o la seva particular versió de La mano de dios van deixar encès un Poble Espanyol amb més de 5.000 persones.

Havia arribat el moment de la veritat i a l’escenari ja es podia llegir ‘The Offspring’ mentre bona part del públic intentava avançar cap a les primeres files. Com si els anys no haguéssin passat, Dexter Holland i companyia arrencaven amb èxits com Americana o Come out and play provocant una onada d’eufòria que escampava pogos per cada racó de l’espai. La distorsió Want you bad i Staring at the sun van donar pas a una conversa entre el cantant i el guitarrista –Noodles– en que preguntaven al públic quin era el millor grup de la història. “Zeppelin?” Mentre feien sonar els primers acords de Immigrant Song… Però no, la resposta va arribar just després amb el crit d’“AC/DC” que va enllaçar amb la seva particular versió de Whole lotta Rosie. No va ser l’únic moment curiós de l’actuació. Després d’entrar un piano envoltat de ciris encesos al voltant, una Gone away passada pel filtre de balada punk a piano, veu i posterior incorporació de la resta de la banda, donava uns moments de calma a la gent. Entre el punk i el pop, l’enxangosa Why don’t you get a job feia volar pilotes inflables pel cel del Poble Espanyol i acabava amb una conversa un pèl massa ensucrada entre els dos músics en que es preguntaven si aquell concert estava sent real o era un somni. D’acord que l’espai era bonic, la gent estava entregada i el temps era ideal, però aquell entusiasme desfermat de cop va costar de creure. El sucre va deixar pas a l’essència del grup amb les cançons que van venir després: (Can’t get my) Head around you, Pretty fly (for a white guy), Kids aren’t alright, You’re gonna go far, kid i Self Esteem. Poca cosa a afegir sobre com va acabar el concert que no us pugueu imaginar després de llegir aquests títols. Els bons records dels noranta tornaven a ressonar als caps del públic i desfermaven l’eufòria final. The Offspring, després de deu anys sense trepitjar la ciutat comtal, no només van complir amb les expectatives, sinó que van fer un concert difícilment millorable tan pel que fa al so com a l’actitud.