Christian Marclay: Quan les imatges també s’escolten

Expectació. Es parla força anglès. L’edifici que acull la performance és gòtic tardà, del segle XVI. La capella de la Casa de la Misericòrdia és un espai annex del MACBA, des de 2007. Els arcs apuntats, les ogives, són molt altes. L’acústica de l’edifici augura una escolta de primera qualitat. Uns 200 privilegiats són rebuts per deu pianos Yamaha, distribuïts de tal manera que obvien els angles i les línies rectes. La música s’imagina a còpia d’onades. Els espectadors són la platja a conquerir per Investigations –performance presentada el 2018 a la Universitat de Huddersfield, Gran Bretanya, el novembre passat–, és una partitura gràfica pensada per ser interpretada per un conjunt de pianistes avesats en músiques avançades. Steve Beresford, Lluïsa Espigolé, Agustí Fernández, Elena Font, Haize Lizarazu, Jordi López, Jordina Millà, Kayla Portugal, Philip Thomas i Carles Viarnès, alguns d’ells presents al concert mencionat, altres vinculats a l’ESMUC. Tots ells hauran de desxifrar els sons corresponents a les fotografies de Marclay i efectuar l’escriptura musical pertinent.

Minuts abans, dins la sala, en una de les grades, de només tres nivells, xarra tranquil·lament Christian Marclay, Califòrnia, 1955. Alt, prim, amb ulleres, tot de blau marí, somrient, sap que juga una partida important. Malgrat la insistència de que el seu territori de treball és el collage, les onomatopeies i tot allò que li creï interès (relacionat amb els sons), persevera en la manipulació de sonoritats. A més està considerat uns dels pioners del ‘turntablism’ –disciplina o tècnica de manipulació de sons i efectes varis– així com, de mescles i altres acústiques i ritmes creatius, normalment utilitzant dos o més plats giratoris. Això ho practicava a NYC, dècades enrere, entremig de l’esclat del punk i la cultura hip-hop.

En el programa de mà, el compositor nord-americà, educat a Suïssa, actualment residint a Londres, juga a fet i amagar –“jo poso en escena la situació i els pianistes són els actors principals; jo només tinc cura de l’esdeveniment”–, atès que ell reparteix les cartes; és a dir, els plecs de fotografies, els quals caldrà desordenar; així els músics difícilment tocaran les mateixes notes alhora. Ordre dins el caos.  

Deu pianos, deu pianistes i deu caixes que guarden cent imatges cadascuna, on només es veuen mans i les tecles blanques i negres del piano, instrument noble per antonomàsia, que durant l’obra va patir diverses transgressions. Des de fer servir els peus, a la manera de Jerry Lee Lewis, podria ser…, els colzes, situar-se al terra d’esquena al teclat, desplaçar el mateix instrument, o tensar les cordes de la caixa de ressonància. A fi de fixar els sons que aventuren les mans fotografiades.

Quines notes interpreten aquestes mans és el punt partida provocador de Marclay, entès com a principi actiu. Hores i hores d’enigmes, d’estudi, de preparació, de reflexió, de contradicció resolts en poc menys d’una hora. La capella és un laboratori intel·ligent, en que els músics interaccionen enmig de la penombra per comprendre i transcriure les imatges de la no partitura, que saben que sona.

El millor, la llibertat de traduir en notes i corxeres cada fotografia. Misteri resolt? No és fàcil de saber. Tal vegada, el propòsit últim, suposa una porta d’entrada a la prosòdia, que afecta la quantitat i la intensitat de les síl·labes. En definitiva, la prosòdia analitza i representa formalment elements de l’expressió oral, com ara l’accent, els tons i l’entonació. Per tant, es pot inserir que la lingüística afecta la música. Cal no oblidar que les onomatopeies de la instal·lació Composicions de l’artista visual, exposades al MACBA fins el 24 de setembre, són representacions gràfiques que, alhora, es converteixen en sons a partir de l’expressió oral.

Marclay està convençut que els objectes tenen qualitats acústiques que poden fer-se servir en la creació de peces artístiques. “Cal imaginar el so de les obres”.

El professor de l’ESMUC, Agustí Fernández, amb espardenyes negres a joc amb els pianos, atén les peticions dels seus col·legues, es passeja en silenci, amb un somriure permanent, per interpretar aquelles fotografies que mostren dos o més parells de mans. Va ser un constant anar i venir de tots els implicats per trobar la nota, si més no la juxtaposició o inflexió musical que s’antull subversiva. Brevíssims xiuxiuejos. Parlen amb els ulls. Aquests artífexs de les músiques avançades s’estimulen amb la tirallonga d’imatges que sonoritzen.

Sembla que hi ha ritme, una simple forma, una brevíssima tonada que pot recordar sonoritats emmarcades a la memòria, la nota reina, però, continua sent el silenci. Si les imatges tenen sons, com indica Marclay, el silenci també en té, d’acústica. Sona a por, sona a festa, sona a absència…? Difícil resposta. Però no pas per John Cage, que el 1952 va estrenar l’obra 4’23”. La buidor sonora més absoluta.

Davant el compromís creat, millor rebaixar la tensió. L’espectador, l’audiòfil, agosarat o no, podria convèncer-se de que la música, les matemàtiques de la probabilitat i la física de l’atzar, en les quals creu Josep Maria Mestres Quadreny, connecten l’ésser humà amb l’univers. El cert és que la música fa vibrar. Flueix dins nostre. Però no ens diuen que estem davant d’un no músic…? Quin atzucac!    

El laberint de pianos permet els assistents entrar en els colors i els sons de la música, en les onomatopeies: al piano li correspon clinc, clonc, i, al final, als aplaudiments, clap-clap. L’atonalitat i la tonalitat ballen contentes.

Investigations és una fita racional. No és rock, no és funk, no és flamenc. És Marclay. L’autor treballa la música com una mena de collage, o millor dit, un castell de plecs de paper pautat on la sonoritat sense el silenci seria avorrida.

Part del misteri desertà quan, un cop acabada la funció, un responsable de l’organització va mostrar un comodí: els músics havien estat assajant la mateixa tarda durant més de dues hores fent anotacions musicals en llurs pentagrames per cadascuna de les mans capturades. De nou, la no partitura. Tanmateix Christian Marclay s’ho mirava satisfet i suggerí: “No feu soroll mentre camineu entre els pianos”. L’èxit ja prenia cos. Hores després l’ovació va ser intensa. Un somriure compartit i pianístic va il·luminar i reconèixer la creativitat dels participants.

No cada dia, la matèria que s’entén, de manera transversal, com a música sona tan vital i esmunyedissa.