“Jo les coses les sento a l’estómac, no al cor”. Així presentava Clara Peya les seves noves cançons a una platea de la sala Apolo que s’havia omplert de cadires per l’ocasió. I és que Estómac (Satélite K, 2018) és un manifest contra l’amor romàntic, “un disc enfadat que intenta posar en horitzontal totes les relacions”. Amb aquesta declaració de principis necessària per entendre el disc i el concert, la pianista compartia amb el públic les reflexions i vivències que l’havien portat a escriure aquestes lletres. L’escollida per cantar-les, prenent el relleu de Sandra Sangiao, Judit Neddermann o Alessio Arena, ha estat Magalí Sare. Una veu delicada i transversal que es va donar a conèixer al programa de TV3 Oh happy day formant part del Quartet Melt.
Descalça des de la segona cançó, Clara Peya entrellaçava temes d’aquest nou disc com Cara a cara, Cicatrius o Vèncer el pols amb altres de l’anterior Oceanes (Temps Record, 2017). La secció rítmica, formada per les bateries de Dídak Fernández, Andreu Moreno i el baix de Vic Moliner, era l’encarregada d’aportar el caràcter més jazzístic al concert. Entre fragments experimentals, Clara Peya canviava el piano pel micròfon per reafirmar, en aquest cas en directe, que el rap és l’estil en el que se sent més còmode vocalment. A la meitat del concert la música es va aturar i Peya va deixar pas a un espai per a veus silenciades, que aquesta vegada va servir per explicar les reivindicacions del Sindicato de trabajadoras del hogar y de cuidado. La música de la pianista va sempre de la mà de la reivindicació, ja sigui cedint aquest espai a cadascun dels seus concerts, cantant sobre causes com el feminisme i l’anticapitalisme o recentment posant el piano a la cançó Los borbones son unos ladrones.
Des del punt de vista estrictament musical, Clara Peya ha aconseguit el més difícil, un llenguatge propi. Aquest fet que es posa en evidència quan pots reconèixer les seves composicions sentint només un acord de piano, i l’ha convertit en una de les artistes amb més personalitat de l’escena catalana. Un dels altres trets característiques que també pren la seva màxima expressió en directe és la seva passió desbordada, la passió que la fa ballar i moure’s damunt del tamboret com si estigués posseïda pel piano i cada nota que toca. Irreverent quan cal, és d’aquelles artistes de l’escola d’Albert Pla o Adrià Puntí, que des de temps immemorials posen tan nerviosos als presentadors del món amb la seva espontaneïtat i sinceritat.
Completes, cançó composta pel baixista i productor del disc, Vic Moliner, va deixar pas al moment més íntim del concert amb la interpretació de dues cançons a piano i veu entre la pianista i Magalí Sare. “Començàvem parlant de canviar coses de música i acabàvem parlant de canviar el món” explicava Vic Moliner sobre el procés de creació del disc, que, com va recordar Peya durant tot el concert, van fer colze a colze entre els dos. La col·laboració de la cantant Paula Grande, que una estona abans havia estat l’encarregada d’obrir la nit, i la celebrada Oceanes van ser els moments més destacats de la part final del concert.
“Estimar és fer política i decidir com estimar és decidir com fer aquesta política” deia Vic Moliner i, amb Estómac, Clara Peya decideix fer aquesta política i intentar deixar enrere tot el que hem sentit des de petits sobre com hem d’estimar i ser estimats. Divendres a l’Apolo l’amor romàntic se’ns va quedar petit.
Autores de este artículo
Nil Boladeras
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
