YPNOSI és la nova banda de rock barcelonesa que ha tancat el mes de febrer amb èxit a la Sidecar presentant avenços del que serà el seu esperat disc debut. A més, al concert, també van interpretar altres temes que es corresponien a les etapes artístiques anteriors com a Ypnosi Fekal o FEKAL HOLE.
Sí que és cert que potser podríem deixar-ho en “banda” a seques sense encasellar-los en cap gènere, perquè fins i tot els propis integrants eviten posar etiquetes a l’art que creen. Si s’haguessin de mullar, però, qualificarien el seu estil com a post pandèmic psycho-funk. Al cap i a la fi, un rock que intenta fugir del tòpic i s’alimenta de les influències musicals –principalment The Beach Boys, Red Hot Chili Peppers i la fusió del rock, el punk, el funk, l’electrònica i la psicodèlia que es dona en l’àmbit nacional i internacional– amb les quals han crescut els membres.
Oriol Valls a la veu, Pol Ortega al baix, Mateu Alonso a la guitarra i Leo Billy Smith a la bateria, tots nascuts a Barcelona el 2002, formen el grup que es mostra trapella i gamberro, en el sentit còmic i juganer de la paraula, damunt l’escenari. La faceta rebel que mantenen des dels seus inicis és digna de celebrar, sobretot tenint en compte la carta de presentació que van oferir abans de tocar a l’espai jove La Bàscula a finals d’estiu del 2021. El que venien a dir és que el seu funky-rock equivalia a l’antídot envers la pandèmia real, la música prefabricada.
“Els cors oberts salvaran el món”
A les 19.30h del vespre la Sidecar ja era plena. Gent de diferents edats, adolescents i no tant, cridaven a l’uníson “Ypnosi, Ypnosi” per accelerar la seva sortida. El fet que als lavabos hi hagués una cua interminable donava una energia de discoteca de majors de 16. Això contrastava amb el rotllo punky que desprenien els llums vermells, els quals il·luminaven la sala i feien que entreveiessis els rostres dels assistents. El mirall situat al sostre reflectia el tipus de públic. Arracades, cabells llargs i indomables, barrets, camises hawaianes, mocadors per a la dansa del ventre i un llarg etcètera.
A les 20h va arrencar l’espectacle d’una manera poc convencional. Una veu com la de Thriller d’en Michael Jackson va anunciar que els cors oberts salvarien el món. Acte seguit, els músics, disfressats per celebrar el carnestoltes, van sortir i tocaren Dr Funk per inaugurar la vetllada. El solista Oriol Valls saltava al mateix temps que cantava i, juntament amb la brutal presència escènica de la resta de la formació, engrescaven els seus seguidors i provocaven que se’ls treiés la vergonya de ballar entre desconeguts.
Els vells hits a frec del tràgic desenllaç d’en Rubén
YPNOSI, sense perdre el beat i el rock & roll, va començar la segona part del show entonant la lletra tràgica de Rubén, un cor perdut i ofegat en el rom, el ventre del qual preparava un desenllaç desolador. Com si es tractés d’una balada rockera argentina, la cançó inicia el pas amb serenor per sorprendre cap a la meitat amb una explosió del plor reprimit i el dolor acumulat.
Quan el cantant es va posar el vel de núvia fou una picada d’ullet a l’actuació de Rigoberta Bandini a Eurovisió. En aquest moment, YPNOSI va entonar els vells hits anomenats El Munch ha mort i A la vora del mercat de Mustachuchets. Ambdós es van crear sota noms artístics diferents: Ypnosi Fekal i Fekal Hole, respectivament. De fet, el segon single es va incorporar al seu primer EP, el qual els va servir d’escola de cara al nou projecte discogràfic que compta amb la producció musical del pare del bateria –compositor de la banda sonora de més de quaranta llargmetratges de ficció i documentals–, “Daddy Funk” (Luc Suárez).
Entre desamor i la mort d’en Winkie
En acostar-se el final de la festa, el ritme va baixar per uns instants en què la banda aprofità per cantar-li al desamor: “I ja estic fart que em comentis els defectes com 50 cops / I ja estic fart de tu / Sempre t’estimaré”.
Inesperadament, arribà el seu primer single –llançat el novembre del 2021– del seu LP debut titulat Winkie. Els espectadors van intuir-ho, perquè l’Oriol es posà a bordar i a fer gestos amb el cos que imitaven el gos del que parlen a la composició. Representa que se’l carreguen després que els hagi atacat mossegant-los una cama i no saben com desfer-se’n, ja que és la mascota de la seva xicota. Aquí la il·luminació s’anava alternant, al mateix temps que els fanàtics s’ajuntaven en olles, per donar pas a La mort del porc del trap. Leo Billy Smith s’encarregà d’introduir el tema, alhora que va agrair l’amor pur que rebien des de l’escenari. La revelació fou que l’havien dedicat al rei.
El públic no en va tenir prou i, un cop el solista va proposar de votar entre Winkie, Dr Funk i A la vora del mercat de Mustachuchets, guanyà amb diferència Winkie. Així que es van acomiadar amb la cançó que dona la benvinguda a la nova etapa d’YPNOSI. Per sort, però, en podrem fer un seguiment a llarg i a curt termini amb la calçotada del diumenge 6 de març. Aquesta hi té assegurada una sobretaula immillorable.
Autoras de este artículo
Raquel Ashby
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
1 comentario en «YPNOSI: la banda trapella i post pandèmica del psycho-funk»
Concert hipnòtic, bestial!