A vegades el millor és parar-se en sec i escoltar. Per això de tant en tant demanem als músics que s’expressin i que ens expliquin la seva història per ells mateixos. Sense guió, sense preguntes. Simplement els donem espai i ells parlen. Avui és el torn de la Mireia i el Sergi, de Cor Blanc, que tot just acaben de publicar el seu nou EP forever&tonight i que recorden el seu pas pel festival Luc de Taiwan.
Sergi: Mireia ja fa un any del tour a Taiwan!
Mireia: Ostres sí, te’n recordes de la nit que vam arribar? Amb un taxista per Tainan buscant on era el pis… perquè la furgo des de l’aeroport ens havia deixat al d’un altre grup.
S: Ai sí, que només sabia llegir caràcters xinesos i no hi havia manera d’entendre’ns. El tio ens va deixar per la zona que veia al mapa i aire, ja ens vèiem dormint la primera nit al carrer.
M – Total jaja si eren les 2 del matí no? No hi havia ningú, o trobàvem el lloc amb el taxista o dormíem al carrer… eren rares les direccións allà, perquè la teníem en xinès i tampoc sabia on era, a més em sona que algú ens va explicar que la ciutat és tan gran que els taxistes no la coneixen tota.
I la rave? Boníssim, a les 10 de la nit tothom ja com si fos la matinada, i vam marxar com a les 12 no? Allà és com que van molt d’hora en general.
S: Ui la rave, mai m’hauria imaginat acabar en una rave a Tainan aquella nit, cap dels tres sabíem on ens portaven jaja.
M: Va molar eh però, amb el cotxe per la carretera a l’aventura, sort que vam conèixer gent de Tainan i ens van ensenyar coses diferents! Ens diuen el dia abans que la nit següent acabem en una rave a no sé quants kilòmetres de la ciutat i no ens ho creiem.
S: Sí sí, va ser una sort, els taiwanesos ens tractaven com a amics! A mi em va sorprendre molt veure tants pocs turistes en aquest viatge, sobretot a Tainan.
M: Ja, la veritat és que tot i ser els dies del festival no es veia gairebé ningú de fora, i això que hi havia bastants grups internacionals… Potser també és per això que ens paraven tant pel carrer per demanar-nos fotos etc els dies després del concert del festi, perquè era impossible que no ens reconeguessin jaja cridàvem bastant l’atenció imagino.
S: Recordo també els atracons de gyozas, i que ja teníem guardat a maps aquell local de gyozas per tornar- hi jaja. I tot de coses estranyes que vam provar als mercats gastronòmics, a vegades ni sabíem què era alló i ho intentàvem endevinar.
M: Ui sí, jo ho vaig passar malament amb el menjar eh… entre que no entenien gaire l’anglès i que tot tenia carn o peix… quin horror. Un dia no vaig poder menjar res fins la tarda… normal que quan vam trobar aquell local m’atipés a saco, imagina saber que pot ser que només mengis allò en tot el dia!!! M’havia d’inflar.
En fi, va molar molt i ho repetiria ja mateix!! Però algun moment va ser tens eh jaja també el dia que vam tenir 2 concerts, que sortint del primer ens van indicar que el segon estava allà al costat, i sense internet ni res amb el maletorro, la guitarra i el teclat aquell tocho… no ho trobàvem per enlloc…
S: Per mí els moments de més nervis van ser al principi del viatge, quan el sinte no s’encenia pel tema del voltatge i vam haver de comprar un piano 30min abans del concert, amb sons i bases rollu casiotone de joguina. Aquells dos concerts vaig estar tocant amb sons que ni coneixia. Recordes que el vam deixar abandonat?
M: Síii! Va ser estrès estrès… A més era el primer dia de concerts no? Sort que no era el del festival encara i vam poder tenir marge de maniobra per solucionar-ho. La foto del piano abandonat a l’aeroport mola molt, i no l’hem penjat enlloc!! Per un parell de centímetres que no ens el van deixar pujar a l’avió… però esperem que algú s’atrevís a agafar-lo i ara tingui una nova vida. Això és que el piano es volia quedar a Taiwan 🙂
S: Sí, l’hauríem d’haver firmat per si algú el trobava sapigués la història!
El millor del viatge el concert al LucFest, va ser una sorpresa trobar la sala plena per veure’ns! Aquest concert quedarà gravat a la nostre memòria. Esperem poder tornar-hi!
Autores de este artículo
