Girar per USA, tour per Europa amb The Addicts, tocar al Barna’n roll… això és una petita part del que ha sigut el 2018 per a Crim. La banda de Tarragona s’està convertint en una de les promeses més consolidades de l’escena punk rock del nostre país. Amb el seu últim treball Pare nostre que esteu a l’Infern (BCore, 2018) tot apunta que aquest pròxim any serà el seu. El 29 de desembre presenten el disc al Razzmatazz.
Vau fer una entrevista fa poc a la ràdio, en la que dèieu que “el secret de l’èxit és no tenir expectatives”?
Adri (veu i guitarra) – No sé si és el secret i només t’has de basar en això, però crec que n’és un.
Marc (bateria i segones veus) – A mi aquesta frase no m’acaba…
Bè, depèn del que considereu èxit.
M – Clar, què és l’èxit? On hem arribat; que tampoc sé on és, no sé si és exitós o no; en part, és tot gràcies al fet que no tenim cap expectativa. I si no tens cap expectativa, no tens desil·lusions, i tot el que et pot vindre és positiu.
A – Tot és èxit.
M – Sí, però a mi la paraula èxit sempre m’ha fet mal. I que agafessin aquella frase com a ganxo, com a títol de l’entrevista, no em va agradar. L’èxit de què? Hi ha gent que considera que l’èxit és econòmic, tenir una bona feina, diners, comprar-te un pis… per nosaltres això no és èxit.
Per vosaltres èxit seria sentir-vos realitzats amb la música que feu, o tocar amb certes bandes…?
M – Disfrutar! Per a una altra persona que estigui dintre del mundillo musical, potser l’èxit serà arribar a ser com el Bisbal o la Shakira i guanyar molts quartos. Per a nosaltres no.
A – Com que no? Parla per tu (riuen). Jo entenc l’èxit com tot el que no has buscat, qualsevol cosa que vagi més enllà del que havies pensat que podries arribar a fer. Potser hi ha gent que pensi que no és èxit omplir sales de 100 persones. Però nosaltres, que no preteníem fer-ho, ho hem aconseguit. Cadascú pot dir-li èxit a allò que li doni la gana.
Parla’m ara de com està anant el nou disc, com ha anat aquest darrer any o què teniu preparat pel 2019…
A – La rebuda encara no la sabem. De moment només hem fet un concert tocant temes nous. Va ser un concert que no estava oficialment anunciat, el vam fer com mig d’amagat. I va anar de l’hòstia, però no és una bona referència. Hem d’esperar a tocar ara a Bèlgica i aquí a Barcelona i veure com reacciona la gent. La veritat és que no en tinc ni idea. El feedback de mitjans i coneguts ha sigut molt bo. Però fins que no ho veiem en la vida real, no podem saber. Jo estic encara amb els meus dubtes.
M – També has de tenir en compte que ja no estem on estàvem quan vam treure fa dos anys Blau sang, vermell cel. El segell BCore ens començava a ajudar, però no teníem cap agència de management ni ningú que ens fes el booking de concerts, promoció… estàvem sols. Evidentment la repercussió era molt més petita. Ara és normal que sigui més gran perquè hi ha molta més gent darrere treballant i nosaltres també hem treballat molt més. Una bona balança serà quan arribem als directes i veiem que la gent coneix els temes i se’ls sap de pe a pa. El 29 ho veurem. Però de moment bé, molt millor del que esperàvem. Que tampoc n’esperàvem res, eh? (riures).
A – Jo estic una mica cagat. Razz és una sala molt gran, hem anat a veure grups enormes.
És una aposta, és clar. I parlant del disc Pare nostre que esteu a l’Infern, que em podeu explicar del tema Ullals de llet?
A – Fa referència a certes crítiques que hem rebut per part de gent. Crec que ho fan més com a ‘això ja no és tan underground’ i intenten trobar motius per criticar quan saben que l’enemic no som nosaltres.
M – També hi ha gent que fa molt de temps que està a l’escena musical i que també es creu jutge. Per això la frase ‘ullals de llet, sang als anells’ parla de que no tot es pot dir, malauradament.
A – La gent vol que diguis el que ells volen sentir, però també cal tenir en compte que no tot es pot dir de la manera que voldríem. Últimament ho veiem molt això… i et foten a la banqueta ràpid. La cançó parla de la gent que es vol involucrar i vol ‘vessar sang dins el tinter’ metafòricament parlant; i ja no només dins de l’escena sinó en general.
Qualsevol cosa que despunti una mica dins de l’escena punk, no està ben vista entre molta gent. No es poden fer diners en el punk.
Us ha passat molt que us hagin criticat des de la mateixa escena?
A – Quan un grup és petit mola més. Com que et coneixen pocs és més sibarita, més underground… Quan mous gent els fa rabia perquè potser ja no són tan especials.
M – Haters i gent que et té una mica de tírria o d’enveja. Però no passa res, tenen el seu dret a dir la seva, de la mateixa manera que nosaltres tenim el dret a criticar-ho o a cantar sobre això.
Però no fins al punt de castigar-vos per tenir èxit.
A – Exacte. Potser la idea de punk d’alguna gent no contempla veure una banda com la nostra a un escenari més gran del que ens va veure començar, o veure gent que no coneixen de res i que no tenen massa a veure entre ells amb les samarretes del mateix grup.
M – Qualsevol cosa que despunti una mica dins de l’escena punk, no està ben vista entre molta gent. No es poden fer diners en el punk. És curiós perquè ens fan la crítica a nosaltres, però després escolten bandes molt més grans i que mouen molts més quartos que una banda local com nosaltres. Criticar per criticar.
I ja si us fiqueu en política ja no sortiu vius…
A – Si jo voto les CUP no ho diré a una lletra de Crim. Des de fora es pensen que com que fem punk rock i en català hauria de ser el producte perfecte i una eina de l’independentisme, i em sembla de puta mare que per altres sigui així, però no a la meva banda. Perquè som quatre persones diferents i crec que tenim coses en comú més potents de les que parlar que el fet de qui votem cadascú.
M – Hi ha bandes que es creen com a eina de reivindicació política. Però nosaltres des d’un principi, mai ho hem sigut, mai hem entès la música com una eina política. L’hem viscut d’una altra forma, d’una manera més emocional, personal, de lleure… Quan vam fer aquest grup, i tots els grups que hem fet plegats, mai ens hem plantejat tindre una visió política de la banda.
Però vosaltres parleu de desnonaments, per exemple. ¿Reivindicar problemes socials és fer política?
A – Sí. Però també per això ja hi ha molts grups i entitats polítiques que s’hi dediquen i gent amb molt més coco per poder llegir i generar opinió política al carrer. No crec que nosaltres siguem aquestes persones. Nosaltres som quatre tios que fem música.
M – Les lletres escupen contra el que no ens agrada, com ha fet el punk sempre. Però des de fora hi ha molta gent que intenta que siguis un grup polític i si no ho ets volen que et mullis. Nosaltres no farem bandera mai de res.
A – Mullar-nos ens mullem, però fins on ens dóna la gana.
Seria més fàcil ser de dretes: no tens autocrítica i a la merda.
I creieu que una persona pública no hauria d’utilitzar la seva veu amb finalitats polítiques i socials, com deies Adri, perquè per això ja estan els experts? O, per contra, les persones públiques són altaveus socials que poden fer arribar a molta gent un missatge o causa?
A – Estic més en la primera banda.
M – En el nostre cas no ens-hi trobaràs mai. Si ens preguntes personalment, està clar. Tenim unes discussions brutals a la furgoneta. Al·lucinants. Que hi ha vegades que quasi pares i baixes en mig de la carretera. I tots estem dins del mateix bàndol, eh? Però dintre del mateix bàndol hi ha molts matisos.
A – Seria més fàcil ser de dretes: no tens autocrítica i a la merda. (riuen). Totes les bandes que hem escoltat tenen la seva implicació política, però mai són coses que no siguin obvies. I sempre ens cagarem en el mateix, però no creiem que Crim sigui cap eina per desfer l’estat tal com el coneixem. Que inspira a algú, doncs genial.
Per acabar, una ronda express de recomanacions. Garito?
A – El Zero.
M – L’Estraperlo.
Llibre?
M –No le deseo un Estado a nadie de Santiago López, que va una mica sobre el que hem parlat abans.
A – Crezco de Ben Brooks. Va sobre un xaval anglès que està bastant turmentat. L’escriptor és molt jove i bastant fosc, mola molt com escriu.
Documental?
A – Wild wild country.
M – És el que anava a dir! Però per dir un altre, no l’he vist però el tinc súper recomanat i tinc moltes ganes de veure’l: The Jinx: the life and death of Robert Durst. O un documental sobre les orques que em va marcar molt, Black fish.
I, per últim, banda?
A – Kvelertak.
M – Kvelertak no la recomanaria perquè l’últim disc no em mola massa… El grup que recomanaré no és d’ara, i a més ha fet un parón indefinit: The Weakerthans, el grup del primer baixista de Propagandhi. Són canadencs, han fet tres o quatre discs i no sé escollir quin és el millor per mi. És actitud punk però més rock folk, i emocionalment és brutal.
Autora de este artículo
![Ran Ran Ran [2018] - Foto © Néstor Noci](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2018/11/RANRANRAN-DESTACADA2-768x384.jpg)
