És difícil sentir a parlar d’en Dani Vega i no pensar automàticament en els Mishima. El músic canari n’ha estat el guitarrista durant més de vint anys. Ara, prova la segona aventura en solitari amb ‘Así de frágil es’, un LP gestat durant la pandèmia del coronavirus i culminat en el darrer any. Després d’haver estrenat ‘Flotando’, a partir d’avui també en podem escoltar ‘Por Todo’, el seu segon single. La resta, caldrà esperar al 25 d’octubre. Quedem amb ell a la Fabra i Coats de Barcelona un matí de dilluns. En l’entrevista, reflexiona sobre el que significa aquest àlbum i com és llançar-se a l’aventura tot sol. A més, ens avança un nou disc de versions amb Mishima.
En la teva anterior aventura en solitari, havies publicat un disc sota el pseudònim de Sr. Canario. Ara publiques el teu primer àlbum com a Dani Vega. D’on ve aquest canvi?
El disc de Sr. Canario era més coral. Hi havia una banda que va participar en la gravació. És un disc que no em representa en absolut ara mateix. Ara ja fora caretes. A partir d’ara, publicaré sempre com a Dani Vega. El projecte sóc jo com a persona, sense pseudònims. Tinc gairebé 50 anys. És el moment de posar tota la carn a la graella.
Per tant, desvincules aquest treball de l’anterior que vas fer tot sol.
Aquell ocellet ja és mort. Va durar un any. Va ser un parèntesi a la meva carrera i no té res a veure amb això d’ara.
El disc com a Sr. Canario, Estado Natural (2017), era un calaix de sastre musical. Molts estils diferents, moltes textures de so… Así de frágil es és manté un estil molt més cohesionat. Ha estat buscat?
Sí. És més uniforme, més coherent. Crec que qualsevol projecte amb cara i ulls ha de ser reconeixible. No diria que sona tot igual, però sí que hi ha un fil conductor clar que és la veu.
Aquest disc ha estat com fer una col·laboració amb mi mateix.
L’àlbum comença lluminós, però a mesura que avança es va convertint en fosc. Va ser una cosa que vas tenir en compte a l’hora d’ordenar les cançons?
És el que es coneix com la síndrome de la Cara B. Ve del pop anglès. Per exemple, el Low (1977) del David Bowie té una cara B que és tota instrumental i molt fosca. És una mena de banda sonora del Berlín de l’època. Abbey Road (1969) dels Beatles n’és un altre exemple. En realitat, simplement és deixar els temes més freaks pel final. Com que l’editàvem en vinil, era una molt bona oportunitat per fer-ho.
Ara bé, l’estat d’ànim del disc no varia a la cara b.
No. Algo ha ido mal. Inténtelo de nuevo comença una mica popera, però acaba amb una instrumental molt fosca. Els temes finals també són foscos. Ara, això no vol dir que sigui un disc negatiu. Té un missatge d’esperança, però acompanyat d’uns greus potents. A tothom li agrada sentir aquesta vibració.
El títol de l’àlbum és tota una declaració d’intencions.
En aquest disc em mostro totalment nu. Dic exactament el que penso i penso exactament el que dic. M’hi sento representat. He fet el disc que volia, que sona a tòpic, però és molt difícil. A vegades, pots tenir una idea, però és difícil que acabi sent exactament com t’imaginaves. He aconseguit això.
Com va sorgir la idea de fer un altre disc en solitari?
Va ser el 2020. Bàsicament, era a casa tancat a conseqüència de la pandèmia i vaig fer Así de frágil es. Allà va començar tot. Després es va acabar el confinament i va quedar tot congelat. El 2024 hi he tornat per a acabar-les. Aquest disc ha estat com fer una col·laboració amb mi mateix. Concretament, amb el jo de fa quatre anys.
En aquests quatre anys han canviat molt la idea que tenies d’aquestes cançons.
Com en tot, hi havia encerts i hi havia altres coses que crec que les he millorat. El 2020 vaig fer els fonaments musicals i aquest 2024 hi he posat la personalitat lírica. Jo treballo fent la música primer. Com el Santi Balmes o el The New Raemon. No sóc com en Carabén, que si no hi ha lletra no pot haver-hi cançó.
Volia demostrar-me a mi mateix que podia fer un disc que no fos gaire de guitarres.
El disc té unes quantes parts instrumentals finals. Com sorgeix aquesta idea?
Aquestes melodies finals s’han d’entendre en el context de la cançó. Si en la lletra de la primera part he explicat alguna cosa, aquest tram final és perquè hi pensis.
Algo ha ido mal. Inténtelo de nuevo n’és un bon exemple.
Sí. Originalment, vaig fer una seqüència d’acords amb un theremin. M’encantava. Llavors va venir la Sara Fontán, que és amiga meva de tota la vida, i va gravar uns violins. Van quedar tan increïbles que vam acabar eliminant el theremin. Així queda més orgànica. Perquè la resta són tot sintetitzadors i no volia que quedés massa electrònica.
Malgrat que ets multiinstrumentista, el teu instrument principal és la guitarra. Tot i això, no és massa protagonista en aquest disc.
Volia demostrar-me a mi mateix que podia fer un disc que no fos gaire de guitarres. Demostrar-me que puc arranjar instruments diferents. Curiosament, l’únic solo, que és a la cançó Nada, està fet amb un baix de sis cordes que em va deixar el Sr. Chinarro. És una mena de guitarra barítona. Sona molt rara, però alhora increïble.
Curiosament, l’única cançó on predomina la guitarra és Lanzarote, 1987, aquest homenatge a l’Arrorró.
Sí, se n’han fet moltes versions. És l’himne de les Canàries i la cançó de bressol per excel·lència que cantaven i canten als nens. N’he escoltat versions electròniques, fins i tot jazz. Vaig pensar que la meva aportació havia de ser més fonamental amb la guitarra i va sortir aquesta mena de cançó de bressol grunge.
En el futur, tens pensat continuar treballant en solitari?
Sí. Aquest disc ha estat una gran evolució. M’ajudarà per al següent. M’agradaria publicar temes sovint i de cara al 2026 fer un altre disc.
T’atreviràs amb fer alguna cançó en català?
Ho faré. El 2025 en trauré alguna.
Alguna novetat a la vista pel que fa als Mishima?
Treballem en un disc de versions. Encara no l’hem acabat i tampoc sabem quan sortirà. Hi treballem. Aquest Nadal també hi haurà una novetat, però no et puc dir quina. Òbviament, també hi haurà la ja tradicional gira de Nadal.
T’has deixat assessorar per algun d’ells?
Al David Carabén li demano consell sempre. M’ha ajudat amb el videoclip d’Así de frágil es, que l’he dirigit i muntat jo. També amb algunes lletres. A la resta de Mishima no, zero. He fet la meva. Òbviament, l’han escoltat. Hi ha empremtes de la banda. Hi ha instruments del Xavi Caparrós. Hi ha plats de l’Alfons Serra. En el fons, és una mica avorrit això de fer un disc tot sol. No hi ha el rotllo de la banda. Ningú et diu: ‘no et flipis’.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Maria Pérez
Hago fotos prácticamente desde que tengo memoria. Colecciono vinilos y conciertos. Probablemente podría adivinar todas las canciones de Gracie Abrams y Taylor Swift escuchando los 3 primeros segundos.
