La norma no escrita de la indústria musical marca els divendres com el dia clau per a les novetats, un moment enfocat a l’oci i a la comoditat d’escoltar sense presses durant el cap de setmana. Tot i això, Tyler, the Creator considera que aquesta tendència sovint converteix la música en un producte de consum ràpid, desdibuixant l’esforç creatiu i la intenció d’immersió profunda que requereix un àlbum. Com a contrapartida, Tyler ha triat un dilluns per al llançament de CHROMAKOPIA; segons ell, un dia ideal per a una escolta tranquil·la i amb més consciència, sense les presses i l’automatisme amb què es consumeix sovint la música de cap de setmana.
Des dels seus inicis amb Odd Future fins a convertir-se en una icona de la moda i la cultura pop, el seu recorregut artístic ha estat una evolució constant, gairebé camaleònica. A través de cada àlbum, Tyler ha creat universos musicals i visuals únics, cadascun d’ells reflex de la seva maduració personal, emocional i creativa. En aquest article, fem un repàs a cada era de la seva discografia, analitzant els mons que ha creat i com ha anat redefinint la seva identitat.
Bastard (2009) – L’adolescent en guerra amb el món
El primer projecte de Tyler, Bastard, ens introdueix a un artista jove, irreverent i furiós. Aquest àlbum mixtape és cru, agressiu i personal, amb lletres que reflecteixen la ràbia adolescent, el dolor de la pèrdua del pare absent i la lluita per trobar un lloc en el món. En aquesta era, un Tyler sense cap mena de filtres adopta una estètica provocadora i subterrània, amb temes foscos que tracten la depressió, la soledat i la rebel·lió. Bastard és un món caòtic i nihilista, on regna el conflicte intern.
L’àlbum comença amb Dr. TC, una figura terapèutica imaginària que acompanya Tyler a través del caos mental, anunciant que hi haurà tres sessions de teràpia. A mesura que avança l’àlbum, la càrrega emocional de la seva relació amb el seu pare es fa insostenible. Al final, Tyler expressa el seu dolor amb la frase “I’ll let this bullet play hero / nah, I’m over it / bang!”.
2. Goblin (2011) – La consolidació de la foscor
Amb Goblin, Tyler aconsegueix capturar l’atenció de l’escena musical. El disc és una continuació de les temàtiques ja explorades a Bastard, però amb una producció més refinada i una narrativa més cohesionada. Aquest àlbum segueix amb el personatge de Dr. TC i l’artista comença a experimentar amb la creació d’una identitat múltiple, jugant amb diferents alter egos que reflecteixen els seus conflictes interns. Aquest món és fosc, surrealista i de vegades esgarrifós, amb lletres que desdibuixen la línia entre realitat i ficció.
3. Wolf (2013) – Una llum a la foscor
Wolf marca un punt d’inflexió en la seva carrera. Encara que les temàtiques fosques persisteixen, Tyler ens mostra noves personalitats que descriuen molt millor la manera en què pensava realment: Wolf, Sam, i Salem. Mentre que els primers discos van ser escrits per un adolescent rabiós, Wolf ens mostra una versió més madura de l’artista, on segueix parlant de temes complexos però des d’una perspectiva més madura i allunyada de la ira. Es tracten temes com la pèrdua d’amics, la fama i la confusió emocional. El món de Wolf és una espècie de refugi emocional on Tyler explora les seves vulnerabilitats.
A IFHY, Sam relata la toxicitat i dependència de la seva relació amb Salem: “Crazy who makes me the happiest can make me the saddest”. No importa el mal que li estigui fent Salem, Sam sempre l’estimarà i ella és allò que el fa més feliç de la seva vida. A la cançó final, Tyler es reuneix amb el Dr. TC per darrera vegada per parlar de les seves dificultats per lamentar la mort de la seva àvia mentre està en el punt de mira. Musicalment, incorpora elements de jazz i R&B, anticipant la direcció més melòdica i complexa que adoptarà en futurs projectes.
4. Cherry Bomb (2015) – El caos experimental
Amb Cherry Bomb, Tyler sorprèn a tothom amb un so més desordenat i experimental. És un disc més abrasivament sonor, on Tyler explora noves fronteres amb guitarres distorsionades i una producció frenètica. Aquest àlbum és un reflex de la seva voluntat de trencar les normes i fer música per a si mateix. Si bé va rebre crítiques mixtes, Cherry Bomb representa una època de pura llibertat creativa, on Tyler desafia les expectatives del públic. Al món de Cherry Bomb regna el caos, el desordre i l’experimentació sonora.
5. Flower Boy (2017) – El renaixement emocional
Flower Boy és un punt de canvi definitiu en la discografia de Tyler. Aquest àlbum el mostra en el seu estat més vulnerable i reflexiu, parlant obertament sobre la solitud, la identitat sexual i la cerca de la felicitat. És un disc ple de melodies suaus i produccions captivadores, on Tyler utilitza el jazz, el soul i el R&B per a crear un ambient càlid i introspectiu. En aquesta era, el món que crea és lluminós, però també nostàlgic, una barreja de colors suaus que contrasten amb la foscor dels seus inicis. Flower Boy és l’àlbum de la seva redempció, un univers de retrobament i autocomprensió.
6. IGOR (2019) – Diari d’un cor trencat
IGOR és indiscutiblement l’àlbum més icònic i aclamat per la crítica de l’artista. Aquí, Tyler deixa de banda les estructures tradicionals del hip hop per a submergir-se en un àlbum conceptual que gira al voltant de l’amor, la traïció i el desamor. IGOR és un personatge ambigu, abillat amb perruques rosses i ulleres de sol, que simbolitza el caos emocional que comporta l’amor no correspost. El so és una barreja de soul, funk i electrònica, amb capes de sintetitzadors i ritmes distorsionats. El món de IGOR és emotiu, caòtic i vibrant, una representació sonora d’un cor trencat i de la confusió de l’amor.
En la seva producció, Tyler, the Creator es va allunyar d’estructures musicals tradicionals per construir un àlbum intensament emocional que, de fet, es pot entendre com una peça cíclica o en bucle. És a dir, cadascuna de les pistes està concebuda per enllaçar-se amb la següent, capturant l’experiència del personatge d’Igor en un viatge d’emocions canviants, però sense una resolució clara, reflectint la naturalesa erràtica i imprevisible del cor trencat i el desamor.
A nivell musical, això es reflecteix en una seqüència d’elements sonors que semblen sense acabament definit: cançons com Are We Still Friends? acaben abruptament, i d’altres es fonen les unes amb les altres, creant un flux continu. Aquesta elecció fa que l’àlbum se senti sense final obert i deixa la sensació de no haver assolit cap punt de tancament, sinó una repetició constant de sentiments i inseguretats.
7. Call Me If You Get Lost (2021) – L’explorador global
Call Me If You Get Lost és un viatge a través del temps i l’espai. Amb influències que van des del rap clàssic dels anys 90 fins a ritmes caribenys, Tyler explora temàtiques de llibertat, aventura i riquesa. Aquí ens trobem amb un Tyler segur de si mateix, presumint de tots els seus luxes i èxits aconseguits al llarg de la seva carrera. L’artista es converteix en una mena de viatger global, creant un món ple de paisatges exòtics, cotxes caríssims i escapades romàntiques. És el retrat d’un artista que, després de navegar per les seves emocions i conflictes, troba un cert grau de pau i estabilitat.
8. CHROMAKOPIA (2024) – Enfrontant-se al futur amb una mirada enrere
Mentre que a CALL ME IF YOU GET LOST teníem Tyler presumint de tots els luxes i riquesa que comporta la fama, a CHROMAKOPIA l’artista ens ofereix una visió completament diferent, destapant la cara fosca d’aquesta vida.
El personatge principal és “Chroma,” inspirat en The Phantom Tollbooth, novel·la en què el protagonista, un “director d’orquestra del color,” controla l’aspecte cromàtic del món. Així, Tyler explora la foscor i el caos que configuren aquest nou àlbum, on el color no és només un element visual sinó també un símbol de les transicions emocionals i creatives de la seva vida.
En aquesta nova obra, l’artista ofereix una visió més madura i reflexiva de la seva identitat i experiència, abordant temes de creixement personal i perspectives canviants sobre la vida. Amb una producció totalment a càrrec seu, l’àlbum destaca tant per la seva diversitat sonora com per l’enfocament conceptual: cada cançó sembla representar un “color” o faceta emocional diferent, reflectint el complex espectre emocional de Tyler als seus 33 anys. A través de temes com St. Chroma o Take Your Mask Off, Tyler utilitza sintetitzadors foscos i ritmes sovint caòtics per capturar la maduresa d’un artista que mira enrere i s’adona de com la seva vida i la seva mentalitat han canviat des dels seus inicis en la música.
Autora d'aquest article
