Vaig descobrir Editors amb la cançó Smokers outside the hospital doors. A part de semblar-me una cançó brutal, el que més em va cridar l’atenció va ser la personalitat que tenia la música d’aquella gent, amb la veu greu de Tom Smith navegant entre uns canvis de ritmes i unes guitarres reverberades que els feien diferents de la resta. Aquest dijous, uns quants anys després, de la mà del Festival Cruïlla entrava a Razzmatazz per veure què se n’havia fet d’aquell grup de Birmingham. Abans seu, October Drift apareixien entre llums blanques intermitents, com posseïts pel neguit d’haver d’ensenyar la seva música en poc més de mitja hora. Mentre presentaven el seu últim single All broken down la sala s’omplia d’un públic difícil d’etiquetar. Hi havia ulleres de pasta, hi havia turistes anglesos fent stories d’Instagram a cada cançó per deixar ben clar que estaven a punt de veure Editors ni més ni menys que a Barcelona, hi havia algun emo invocat per la foscor dels últims discos del grup i hi era jo, que sense gaire por a equivocar-me, amb 24 anys diria que era dels més joves de la sala.
Amb un “hola, cómo estás” de presentació, el grup liderat per Tom Smith va saltar a l’escenari per desplegar un repertori dominat pel seu últim disc Violence (PIAS, 2018). Després de l’anterior In dream (PIAS, 2015), un treball fosc amb protagonisme aclaparador del sintetitzador i cançons que recordaven inevitablement a Depeche Mode, amb Violence el grup ha aconseguit equilibrar amb més precisió l’electrònica i les guitarres de Justin Lockey. Tot i que la sala embogia quan sentia els riffs inicials de cançons dels seus primers discos com Munich, The racing rats o End has a start, era amb les cançons més recents, amb protagonisme de l’electrònica i els teclats d’Elliott Williams, quan els músics es veien més còmodes i convençuts. Potser equivocat o encegat per la nostàlgia, però per norma general acostumo a maleir les derives electròniques que prenen grups que fins al moment havia vist sempre amb guitarres elèctriques, baix i bateria. En aquest cas però, vaig haver d’empassar-me l’orgull i reconèixer que Editors no els podia incloure en aquesta llista negra.
Els de Birmingham poden deixar evolucionar els seus discos i la seva música cap on creguin perquè tenen molt clar el més important: quines són les seves fortaleses i quina és l’essència del grup. A part de les melodies i els falsets de Tom Smith o els canvis de ritme interpretats a la perfecció com el d‘Hallelujah (So low), cal remarcar els puntejats que surten del final del màstil de les guitarres de Lockey, un dels grans segells del grup i la millor solució per aportar més efectivitat i agressivitat a cançons amb bases electròniques com Violence. Aquest punt d’equilibri que han sabut trobar entre la seva vessant elèctrica i l’electrònica avui és el seu millor aliat en el directe i dijous a Razzmatazz ho van deixar ben clar.
PD: i no, no van tocar Smokers outside the hospital doors… Ja tinc excusa per tornar-los a veure en una altra ocasió, a veure si hi ha més sort.
Autores de este artículo
Nil Boladeras
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.