El llegat d’Els Pets

El passat 14 de juny va fer 30 anys del mític concert de Sau, Sangtraït, Els Pets i Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi. Va ser l’any 1991 (jo llavors encara anava a parvulari) i més de 20.000 persones van pagar l’entrada per veure’ls. Era el moment àlgid del rock català.

Quan jo vaig començar a escoltar Els Pets, en la meva pubertat, l’edat daurada del gènere ja havia passat. En general, crec que no hauria volgut pagar una entrada per anar a un concert seu, perquè eren grups que venien a tocar a la plaça del poble per festa major. Quan venien, ens ho passàvem bé i saltàvem com mai. La meva germana gran també els escoltava prou, tot i que ella era més de Lax’n’Busto. Però per a mi Vespre, Està plovent, Vine a la festa, Pantalons curts i els genolls pelats, Bona nit i Una estona de cel, entre altres, són cançons importants. Amb el primer grup de música que vaig tenir versionàvem S’ha acabat i els meus amics de sardanes (i una noia que m’agradava llavors) també eren fans d’en Gavaldà i companyia. En definitiva, Els Pets formen part de les bases de la meva educació sentimental.

Entre el meu final de primària i principis de l’ESO, va sortir Sol, un disc que amb la meva colla de la classe escoltàvem i cantàvem a ple pulmó. A més, és un àlbum que, quan vaig començar a renegar del rock català, decidia salvar sempre de la crema. Vestia amb vés a saber quins arguments un vincle que, bàsicament, era de caire emocional. Volia estar al dia i presumir del meu bon gust sense haver de renunciar a uns temes que encara m’aporten bons moments.

De mica en mica, vaig anar deixant d’escoltar música en català, però quan vaig fer els 18 va començar a aparèixer un nou pop que deixava enrere tot el que s’havia fet fins llavors. Jo m’hi vaig llançar amb els braços oberts. Parlo de Mishima, Antònia Font, Conxita, El Petit de Cal Eril, Inspira, U_mä, Sanpedro, Nisei (acabaven de treure Continents)… Havien arribat els indies.

Un dia, però, vaig topar amb un reportatge en profunditat sobre Els Pets a la revista de referència de qualsevol indie: la Rockdelux. Allò em va obligar a repensar-los. Resulta que, de cop, reivindicar-los era legítim. Navegant per internet trobo una columna d’en Gavaldà a El País en la qual explica que ell sempre havia volgut sortir-hi. Després d’un concert, de fet, va arribar a abordar el director de la publicació, Santi Carrillo. “Jo era lector de Rockdelux: comprar-lo cada mes era per a mi un ritual atàvic, una manera lúcida i conscient de formar part d’una comunitat de friquis assedegats de felicitat en forma de cançons pop”, escriu Gavaldà. “D’acord que no ens calia sortir-hi, però me’n moria de ganes”, admet.

Allò no va ser tan sols un episodi aïllat de redempció, sinó un dels molts reconeixements que han rebut per part de gent ben diversa a la seva trajectòria. El 2010, The New Raemon va versionar una de les meves cançons preferides del meu disc preferit d’Els Pets: Aquest cony de temps. Dos anys més tard, el tema formava part de Perversions, un àlbum en el qual Love of Lesbian, Joan Colomo, La Casa Azul, Refree,  Senior i el Cor Brutal, Inspira, Mazoni i Maria Rodés, entre altres, interpretaven cançons dels de Constantí.

L’any passat, un fil de Twitter de gent jove i amb talent em posava sobre la pista de cançons seves que jo ja no havia ni arribat a sentir perquè es van publicar després que deixés d’escoltar-los. Em refereixo a la fotògrafa Marta Mas. “com escoltar blue tack dels pets sense plorar per les ruptures i mudances que encara no has viscut yahoo respuestas”, escrivia ella. “nononono durissim. la tinc vetada aquesta cançó, moro”, responia Pavvla.