Mishima van presentar el seu nou àlbum Ara i res (Warner Music Spain, 2017) dins del Primavera Sound, un festival on van tocar fins i tot des de que es celebrava al Poble Espanyol. Hem parlat amb David Carabén, el líder de la banda catalana, que ens va explicar com ha afrontat el quintet – Marc Lloret (teclats), Dani Vega (guitarra), Xavi Caparrós (baix) , Alfons Serra (batería) i David Carabén (veu) – el repte de treure aquest nou disc.
Després de tres anys sense treure disc es diu que hi ha més maduresa en les lletres… Tu fins a quin punt veus que ha canviat respecte l’anterior?
Que hi ha més maduresa no ho dic jo, mai diria que aquest disc es més madur, però si que és veritat que se n’ha parlat. Amb l’anterior veníem duna gira molt exigent però molt exitosa. Quan va acabar, ens vam imposar fer un disc ràpidament i no només això, sinó també a canviar d’estudi: Ara i res s’ha fet a França. Doncs anàvem molt atabalats, i molt cagats de por perquè gravar es psicològicament molt exigent. Quan estic jo sol a la meva casa composant amb la gravadora, ja em poso nerviós. Encara que estigui jo sol i amb tota tranquil·litat, em poso nerviós. Imagina’t si estàs a un estudi amb espectadors i amb la pressió dels calés.
I més encara si és un estudi nou.
Si, canviar d’estudi és encara més exigent per altra banda. La idea de l’anterior disc era intentar trobar el so que teníem als directes i a aquest nou disc volíem donar-li molta importància a les lletres, perquè tot i amb la seva immediatesa han de ser enteses al instant pels espectadors. En tres anys he tingut més temps per reflexionar i donar-li voltes. Entremig també he publicat aquest llibre que portes, La forma d’un sentit, que recollia totes les lletres i per la qual cosa era més conscient del que deien les meves històries. També m’ha influenciat molt fer una gira en format reduït amb Marc Lloret i Pablo Fernández, presentant les cançons de manera més despullada i davant d’una audiència que no era la típica de Mishima, ja que era gent més gran. Per últim, en aquest temps també he fet traduccions i interpretacions d’autors que m’havien agradat tota la vida.
Per exemple en Tot són preguntes, que és un poema de Joan Vinyoli. Tan t’ha influenciat aquest poeta en concret? Ja que per ell també és el nom del disc, oi?
Joan Vinyoli és un poeta que he llegit des de fa molts anys. És una d’aquestes coses que te n’adones a posteriori, que moltes d’aquestes imatges poètiques o de la meva manera d’entendre el que és una cosa digna de ser escrita, estava molt empautada de la manera que té en Vinyoli d’escriure. Quan vaig fer la gira de presentació del llibre de lletres volia retre homenatge als autors dels que jo havia après més coses. La majoria òbviament eren compositors però també hi havia poetes, com en Vinyoli.
I que has après d’aquests poetes?
De Vinyoli, per exemple, la temàtica, el que ell considera fonamental que aparegui en un poema. Es a dir, la importància que li dona al fet d’escriure un poema. El rigor que s’imposa. El fet de que quan llegeixes un poema seu sembla que tota la vida passa per allà, tot els grans temes: la mort, la vida, la por, la eufòria, la joia… Tots els estats d’ànim estan allà. Ho fica tot. És molt existencialista, molt vitalista. Poques vegades llegiràs un poema de Vinyoli que no passi com aigua fresca, lleuger i que sigui com una mena de joc. També en té, però la majoria de vegades són coses molt greus i molt solemnes. I jo quan em poso a escriure em poso així, llavors és una cosa absurda contra la que he lluitat molt, això de prendre-ho tot tan seriosament.
Ja, ara i res…
Si, si jaja tot definitiu.
Pel que he vist sembla que la gent de la teva generació se sent molt identificada amb les teves lletres.
Encantat de que em considerin un referent, però mai no havia tingut aquest objectiu. Jo parlo del que m’afecta, del que puc. Tampoc decideixo tant els temes dels que parlo. Em poso a escriure cançons i em surt el que em surt. De vegades si que intentes orientar una mica la temàtica. O també intentes introduït més coses de les que et suggereix la teva espontaneïtat, però moltes vegades és molt més difícil imposar-te sobre el que vols escriure i no pas deixar-te anar. La veritat es que l’últim que faria jo és intentar desxifrar els problemes de la meva generació.
I vosaltres com a banda? Suposo que això si que ho tens més estudiat.
Fins i tot hem canviat de components. Amb la banda que estem ara, des de els últims discos hem fet bastants passos. Teníem una tendència a sobrearranjar les coses. En aquest nou disc hem jugat a despullar els temes una mica més, a ser més efectius. En el sentit de que cada arranjament que intervé en la cançó participi en el sentit global i estètic del disc. Hem millorat perquè entenem molt millor i molt més ràpid el que és una cançó i anem més a barraca. Com totes les bandes no? Al principi vols ficar tot el que tens en una cançó. Ara entenem que és més important dir menys però que l’espectador es faci una idea concreta del que vols dir en cada tema.
Expliques una mica al llibre aquest procés de composició. Com feu per no perdre el nord del que volíeu fer? Perquè potser en tot el procés passa molt de temps i els temes acaben sent diferents de com van començar amb tants arranjaments…
Sí, moltes vegades. Aquesta és la feina. A vegades et deixes anar per la sonoritat de la primera guitarra que amb la que vas començar a compondre la cançó, després et desvies amb un arranjament que et proposa el bateria, fins el punt de que l’arranjament passa a ser més important que la cançó perquè ens encanta i sacrifiques la melodia inicial… Això amb els anys ho vas aprenent.
M’ha agradat molt la cançó de Posa’m més gin, David! i la frase de “haurien de tenir 40, com jo ara mateix”. És curiós perquè poques vegades ens adonem que ens convertim en les persones que de petits veien grans. I de sobte dius osti, si jo ara tinc la mateixa edat que aquesta persona que surt als meus records…
Sí, jo segueixo sent el nen aquest. Tracta sobre la fascinació del món adult, dels misteris que tenien allà. Un dels misteris podria ser el gin mateix. Per què en demana més? Jo, clar, encara no ho havia testat. També quan parlen de Josep Pla o del claqué, coses que no saps que són, per la qual cosa tot és un món fascinant ple de coses interessantíssimes. I al cap d’un temps tens 40 anys i ja ho has més o menys resolt. La cançó tracta del moment en el que saps que has arribat a la meitat de la teva vida.
I sobre l’últim tema Hasta que lo miras, que es més parlada que cantada, és la teva veu interior dient-nos coses?
Sí, es com una mena de diari íntim de gravació. És una cançó que teníem previst fer-la abans d’anar al estudi. Però jo encara no l’havia composada. L’hem fet tota sencera en menys d’una setmana, així molt aquí te pillo aquí te mato. Tenia un propòsit, el de donar un final més obert i més optimista al disc. Si bé el disc tenia una entrada més dinàmica i lluminosa, al final del disc es posava una mica greu i solemne, més nocturn. I volíem doncs que tingués una sortida més positiva, no volíem donar la sensació de fer una cosa trista. Hasta que lo miras és una mica com un joc. És un loop de quatre o cinc acords sobre els quals jo vaig parlant, i on els membres de la banda van intervenint. Com la música negra.
Dius al llibre que als directes les cançons respiren. Que vols dir amb això?
Gravar discos i fer directes son gairebé dos professions diferenciades, reclamen de tu coses molt diferents. El fet de tocar en directe fa que una cançó s’encarni, que estigui als ulls del cantant, als ulls dels espectadors, i que estigui viva. És una cançó que esta lluitant contra el so d’altres coses que passen a la vida. En el cas del Primavera estàs lluitant contra altres escenaris i tot. Però és el que li dona valor als directes. És el que fa que els directes siguin una cosa única i especial.
Deies ara que gairebé tens dues professions. I a més tu ets més coses a part de músic.
Tinc la sort de tenir moltes maneres de gaudir de la vida. Jo crec que a la meva generació gairebé tothom està així. Ens hem preparat per fer moltes feines, i totes malament. Per com esta aquest sistema més que res, on t’has de buscar la vida del que puguis. I jo escric articles, o faig música, o de traductor, fins i tot poso un peu a la televisió. M’agrada poder fer una mica de tot. És com integrar el zapping a la teva vida.
Fas de periodista també doncs.
De periodista pur estic fent poc ara. Si que estat molts anys a Barcelona Televisió, a BTV i a Barça TV. Es una feina fantàstica, sobretot perquè bàsicament consisteix en escoltar. Si tens curiositat es molt xulo anar preguntant-li a altres persones les seves idees de que és la vida, de que és la música, de que és l’esport, de que és el que sigui. Ara estic escrivint més columnes que no pas altre cosa. I reclama de tu coses diferents. És una feina més d’escriptor que de periodista pur i dur.
Autores de este artículo
Paula Pérez Fraga
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.