Després de fer-se un nom amb el seu àlbum debut Els Mals Costums (Hidden Track, 2020), Anna Andreu presenta La Mida (Hidden Track, 2022), que aspira a ser el seu disc de confirmació. Per a fer-lo, la cantautora de Sant Quize del Vallès ha tornat a comptar amb la col·laboració de la seva companya musical i sentimental Marina Arrufat i amb la producció de Jordi Matas. En una tarda que amenaça ser plujosa, quedem amb ella a la plaça Osca de Sants, on acabem entrant al pati interior de la bufona llibreria Barra Llibre. Tot i que abans de començar a gravar s’ha enrotllat una cigarreta, l’artista se centra tant en la conversa que no arriba a fumar-se-la del tot.
Escoltant el nou disc, La Mida, s’aprecia un so més expansiu que en Els Mals Costums. Com has treballat aquesta evolució?
Volíem provar coses noves. El nou disc no incorpora cap instrument que no aparegués en Els mals costums, l’únic que hem fet ha estat investigar-los i explotar-los més. És un disc que té més massa al darrere, més baixos, però que alhora està pensat perquè el puguem tocar totes dues en directe.
Això afecta la vostra manera de compondre i gravar a l’estudi?
Sí. Per a mi és una premissa. Som dues persones, tot s’ha de poder defensar en directe. No pot haver-hi mil capes. No seqüenciem res. Tot es tira en viu. Per exemple, els sintetitzadors o acords que sonen els llança la Marina des del pad. El nostre productor, Jordi Matas, ens diu que som una mica talibanes amb això… aquesta essència també ens fa córrer més riscos en directe i tenir una exigència major a l’hora de tocar o cantar, però val la pena jugar-se-la una mica.
Tot i afegir més massa al disc, la veu continua sent preponderant.
La veu és l’element central. Totes la cançons giren al voltant de les melodies i del que està dient la veu. Per molt que en aquest segon àlbum hi hagi canvis en la sonoritat, es manté l’imaginari i les melodies d’estil mediterrani de l’anterior.
En el primer àlbum, em fa l’efecte que vam veure a l’Anna Andreu més intensa i instintiva, però en aquest La Mida sembla que té un aire més relaxat i reflexiu.
La idea del disc va sorgir quan ja tenia unes sis cançons. Vaig veure que la idea que sobrevolava l’àlbum és la mesura. No en un sentit conservador, de voler expressar que els extrems són dolents o res per l’estil, sinó en el sentit de la contenció. Com quan tens una cosa a dir i t’atures un moment per a pensar com pots dir-ho millor. Aquest moment de contenció. Aquest moment de tenir cura amb els altres. El joc de la portada també va una mica per aquí.
Muchas de las canciones del Freeze, Melt tratan sobre esa sensación de soledad y de estar lejos de los demás.
A la portada que menciones, et veiem amb cara seriosa i sostenint un ou. I darrere, a la contraportada, veiem que aquest ou està esclafat. Quin sentit té això?
El que vull expressar aquí és que tots tenim una cara amigable que ensenyem i després una altra que no mostrem perquè és més lletja. Està molt relacionat amb els temps que vivim. Totes ensenyem lo fantàstica que és la nostra vida. Potser penges una fotografia a les xarxes socials d’uns espaguetis preciosos, però en realitat la pasta està passada i ningú ho sabrà mai.
Els Mals Costums va publicar-se en plena pandèmia i La Mida apareix ara que sembla que comencem a veure la llum al final del túnel. Ho estàs vivint diferent?
No negaré que estic una mica neguitosa, però tinc ganes de fer concerts sense aquesta sensació d’haver d’anar molt amb compte amb tot el que faig. Amb el primer disc no m’esperava poder fer tants directes, però al final tots es resumien en muntar, tocar, desmuntar i marxar… No podíem ni vendre discos! No teníem ni contacte amb el públic. En un concert vaig fer broma dient que aquest projecte ha nascut a Matrix! (riu).
La síndrome de l’impostor sempre hi és, de fet, abans estava parlant i pensava, ‘per què m’estan fent preguntes a mí?’
En una entrevista a Catorze.cat, explicaves que havies arribat a patir ansietat quan componies el primer disc. Com ha estat el procés en aquest segon?
El que em va generar més ansietat va ser llançar-me a fer cançons en català. No sabia com em sortiria. Curiosament, resulta que, al final, les lletres han estat una de les parts que han donat més entitat al projecte. De cara a aquest segon disc, he encarat les lletres amb més pau, ja que confiava que podia sortir alguna cosa semblant al primer àlbum. Però he de confessar que altres coses que abans no em creaven nervis, ara ho fan. La síndrome de l’impostor sempre hi és, de fet, abans estava parlant i pensava, ‘per què m’estan fent preguntes a mí?’.
Com és aquest procés compositiu del qual parles?
No tinc cap fórmula mestra ni sóc gaire metòdica. És un procés molt erràtic que pot acabar sent frustrant. Agafo la guitarra i vaig rascant. Primer, intento buscar una mètrica, que pot venir d’una frase sense sentit o d’una imatge que m’agrada. Mai tinc la idea de voler parlar d’un tema concret. Al contrari, vaig escrivint i al final li trobo un sentit.
I com et guies dins d’aquesta nebulosa d’idees?
Hi ha elements que són restrictius. No és que em limitin, sinó que m’enfoquen. Si tinc una frase que m’agrada i li busco una rima, ja tinc un element restrictiu, perquè no em val qualsevol paraula. Segurament, gràcies a aquestes limitacions acabaré construint una frase o una idea a la qual mai hauria arribat si hagués tingut tota la llibertat del món.
Què ha significat una figura com la directora de Hidden Track, Louise Sansom?
Ha estat clau. Quan va treure l’últim àlbum amb la seva banda Anímic em va demanar que fes una versió per a la presentació amb guitarra i veu. Va ser la primera vegada que vaig cantar sola. D’alguna manera, aquesta confiança que tant ella com el Ferran Palau van posar en mi va ser una llavor. Anys després, quan ja havia començat a compondre algunes cançons, la Marina va animar-me a escriure-li buscant assessorament pel projecte. I no només va respondre’m, sinó que va oferir-se a portar-lo sense haver escoltat res. Em va semblar una proposta tan noble per part seva, que no vaig poder dir que no. A més, la manera que tenen de portar els grups al segell és posant les persones al centre. És impossible no voler-li tornar tot el que ha fet per mi.
Com vas fer el pas a deixar la teva vida anterior i dedicar-te a la música?
Tenia una feina que no em feia gaudir gens. Feia tres anys que estava en una oficina que no m’aportava absolutament res que no fos estabilitat que, tot sigui dit, costa molt de trobar i no vull menysprear-la. Però quan va arribar l’oportunitat, vaig pensar que era ara o mai. La part difícil és renunciar a un sou que t’arriba cada mes per a entrar en un món molt incert. De moment, estic contenta d’haver-me arriscat.
En els últims anys, el Jordi Matas s’ha convertit en un referent de la producció a casa nostra. Com ha estat treballar amb ell?
Molt divertit i enriquidor. Ens entenem molt bé a nivell personal i professional. Sempre té idees guapíssimes i és molt respectuós. Crec que encara les cançons d’una manera molt intel·ligent. Des del principi vaig notar que confiava en nosaltres i això és molt important.
He llegit que gairebé immediatament després d’acabar el primer disc, ja vas començar a compondre el segon. Has tornat a fer el mateix?
Quan vam sortir de l’estudi em van sortir dues o tres frases d’una cançó. Suposo que després de tants dies cantant i gravant estic més inspirada. Però bé, no estic avançant gaire. Crec que m’hi hauré de tornar a posar aviat perquè després no m’enxampi el toro.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
![Ran Ran Ran [2018] - Foto © Néstor Noci](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2018/11/RANRANRAN-DESTACADA2-768x384.jpg)
