Carlota Cerrillo (Barcelona, 1997), coneguda artísticament com a Carlota Flâneur, acaba de publicar what my body wants, el seu segon LP en el qual torna a apostar per un pop intimista i que no té por de dir les coses pel seu nom. En un dels darrers matins de l’estiu, quedem amb ella a la Crema Concept Store, una botiga de discos i art gràfic del barri de Sant Antoni de Barcelona.
Acabes de publicar el segon LP, what my body wants. Com es queda una persona després d’haver publicat un treball en el qual ha invertit tant temps?
Estic tranquil·la perquè està tot fet. Simplement, intento gaudir de l’estrena. M’ha anat molt bé fer-ho després de l’estiu perquè descansar m’ha anat molt bé per encarar la sortida del disc amb més energia. Estic contenta, però és cert que, com que ja és el segon LP, es viu diferent. Forma part del cicle. Pràcticament, la sensació és la d’un aniversari. Em fa il·lusió, però és una cosa més. És important, però alhora és només un reflex més de la feina que fas durant l’any.
El títol de l’àlbum és what my body wants. Així doncs, la pregunta és obligada, què vol el teu cos?
No ho sé! Crec que per això li he posat de títol al disc. No sé què vull. Vaig posar-li aquest títol perquè em vaig adonar que escoltava molt més els pensaments, que no pas el que el meu cos realment em deia. Per això, la tornada diu “Translate what the universe says, translate what my body wants” [Tradueix el que l’univers diu, tradueix el que el meu cos vol]. D’alguna manera, demano ajuda per traduir aquests senyals que venen tant de dins com de fora del cos per saber cap a on he de tirar. Amb el temps, m’he adonat que poso títols de conceptes i coses dels quals no vull oblidar-me. No vull que oblidar-me d’escoltar el cos. És un recordatori.
Com definiries l’evolució musical que has experimentat de l’anterior disc a aquest?
Hi ha hagut un salt. Continua sonant molt ‘carlotesc’, perquè les cançons les he escrit jo i es nota. Però hi ha hagut un salt. En l’anterior vaig comptar amb el Ferran Palau a la producció i m’agrada molt treballar amb ell perquè tenim una sensibilitat compartida. Però per a aquest àlbum sentia que amb el Ferran ja ens coneixíem molt i tenia ganes de provar una altra cosa. Per això, vaig decidir treballar amb l’Emili Bosch, integrant de B1N0 i productor de grups com Cala Vento o Sandra Monfort. Aquest canvi es nota molt. Ja no és la sonoritat tan característica i marca registrada de Ferran Palau, sinó que és un punt més upbeat i un punt més brillant. Hi ha alguns arranjaments, canvis de patrons de bateria que no m’hagués imaginat en discos anteriors… I sento que les estructures de les cançons brillen d’una altra manera.
En el meu cas, guanya l'impuls, el que el cos em demana, però alhora crec que és important escoltar la raó quan saps que pots prendre mal.
Quines diferències has notat a l’hora de treballar amb l’Emili Bosch respecte a les teves experiències anteriors amb la resta de productors?
No he trobat gaires diferències. Sempre que he treballat amb productors m’ha fet la sensació que tenien una intuïció molt afilada. Una gran capacitat d’entendre cançons que jo feia a guitarra i veu i dur-les cap al seu terreny. Amb l’Emili sento que s’han desplegat més opcions. Quan he treballat amb el Ferran Palau o la Núria Graham he tingut la sensació que tenien molt clar cap a on ho volien portar perquè tenen un estil propi més marcat. També és veritat que hi he treballat en els inicis de la seva trajectòria com a productors i segurament això ha canviat. Tornant a l’Emili, és una persona amb molta intuïció, molt apassionat del que fa i és increïble pencar amb ell. No fa pauses! Va a totes.
En cançons com Going places o Trust parles dels dubtes que sorgeixen en les relacions amoroses. Com gestiones el fet d’explicar qüestions personals i íntimes en la teva obra?
No em fa cosa. No sé si és perquè sóc conscient que la meitat de gent no ho entendrà en un primer moment perquè és en anglès! Però no canto en anglès per amagar-me. No ho he fet mai. No em fa por exposar totes aquestes contradiccions. Ara he començat a escriure en català i ja veurem com em surt. Personalment, trobo refugi en cançons que expressen coses molt íntimes i en les quals em veig reflectida. Per tant, m’agrada molt crear aquesta mena d’art en el qual sóc molt crua amb el que em passa pel cap. Tant de bo algú ho escolti i se senti identificat.
Has mencionat les contradiccions i, precisament, a Acting wisely reflexiones sobre aquesta dicotomia entre la raó i l’impuls.
Hi ha una voluntat de fer les paus amb les contradiccions. La gran majoria de coses que ens passen a la vida tenen més d’una cara i ens fan sentir de més d’una manera. En molts moments, he negat aquestes contradiccions. M’he exigit respostes immediates. I decisions immediates. En canvi, crec que val la pena aturar-se un moment i abraçar la contradicció. Puc ser conscient que estimo una persona i alhora que no em convé. El fet de poder donar-li forma a aquest procés en una cançó, em fa gaudir més de l’experiència d’estar viva. Si puc abraçar totes les cares d’una situació, sóc més feliç.
En el teu cas, guanya més sovint la raó o l’impuls?
Guanya l’impuls, el que el cos em demana, però alhora crec que és important escoltar la raó quan saps que pots prendre mal.
M’entusiasma més que algú desconegut escolti aquest disc d’aquí a cinc anys, que no pas que funcioni ara a TikTok.
Una altra de les novetats del disc és l’abundància de les segones veus. Com va sorgir la idea?
M’agrada molt fer harmonies. Quan editàvem la veu principal, en moltes ocasions em posava a cantar a sobre creant harmonies i, com que a l’Emili li agradaven molt, les acabàvem gravant. A vegades, penso si no n’hem abusat en aquest disc. Ha quedat un àlbum amb molts cors i no estaven previstos en un bon principi.
Només una cançó supera els tres minuts de durada. Per tant, s’adeqüen a la tendència majoritària actualment en la música pop. És buscat?
No. Intento que cançons funcionin per a mi i, si després funcionen per a la resta, encara millor. A més, aquesta indústria canvia constantment. Pots estar fent una cosa que penses que funcionarà i, d’aquí a tres mesos, la tendència ja és una altra. Em venia de gust fer un disc que m’agradés. Tenia aquestes cançons que m’agradaven i tenia ganes d’entrar a l’estudi per gravar-les, però sense pensar massa més enllà. M’entusiasma més que algú desconegut escolti aquest disc d’aquí a cinc anys, que no pas que funcioni ara a TikTok.
Fa unes setmanes, en un episodi de L’Esmorzar, reconeixies que et senties una mica sobrepassada per tota la feina que comporta el fet de mantenir un projecte musical. El llançament del disc t’ha donat estabilitat?
Sóc una persona molt endreçada. M’agrada que totes les coses surtin bé. En canvi, la creació no és sempre endreçada i la vida tampoc. Molts cops, sento que acabo dedicant moltes més hores a la gestió del projecte, que no pas a crear. L’altre dia vaig veure un TikTok de la Chapelle Roan que deia el mateix. Malgrat que tinc un equip que m’ajuda molt, com que sóc solista moltes coses recauen sobre mi, sobretot tasques de coordinació. A vegades, acabo una mica esgotada per tot plegat. Però les vacances m’han ajudat molt!
Quan emprens un projecte artístic, és decebedor haver d’aparcar la creació per a dedicar-se a la gestió?
És decebedor, però, al cap i a la fi, has d’aprendre a deixar de fer coses. Has de saber que no tot sortirà perfecte. Potser una tarda que hauria de dedicar a una cosa, decideixo que per mi és més prioritari deixar-la de banda i tocar una estona. Al final, la realitat és que sempre tinc feina pendent… Sempre acabo sent la meva pròpia secretària i la meva pròpia directora. Afortunadament, tinc un equip que m’ajuda, però, així i tot, hi ha molta feina al darrere.
Un cop publicat el disc, com preveus el futur del projecte?
No he planificat massa. Tinc ganes de rodar-lo en directe amb calma, perquè m’encanta tocar el directe. I, alhora, vull trobar forats per a escriure més. Darrerament, he escrit en català i no tanco la porta tampoc al castellà. Sento que escric poc per les ganes que tinc de fer-ho. I no em vull cremar. Vull gaudir ara de la sortida del disc. I anar fent a poc a poc. Ningú està esperant-me. No opero a cor obert. A vegades, hi ha aquesta falsa idea que has d’estar tota l’estona publicant coses, però no sé si val la pena viure tan estressada.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
