En els darrers mesos, Remei de Ca la Fresca ha aparegut com un buf d’aire fresc a la música en català. El seu rock visceral i farcit amb lletres de protesta política ha convençut un públic àvid d’artistes amb ganes de dir les coses pel seu nom. Després d’un estiu frenètic en el qual han recorregut bona part del país presentant el seu àlbum L’ham de la pregunta (Bankrobber, 2024), avui actuen al Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat. Parlem amb Xantal Rodríguez, compositora, veu i guitarra de la formació.
Aquesta setmana actueu quatre vegades. Dilluns a Olot, ahir a la Roca del Vallès, avui al festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat i demà a Sallent. Com gestioneu aquesta sobredosi d’activitat?
Aquesta setmana és la més forta amb diferència. De fet, havien de ser cinc concerts, perquè teníem pendent el concert del Paupaterres que vam haver de cancel·lar per la pluja, però no ho podíem assumir. És la primera vegada que provem de fer-ne quatre en una setmana. Si fos així cada setmana, no sé si el cos aguantaria.
Presenteu el disc L’ham de la pregunta després d’haver-hi estat treballant durant anys. Fins a quin punt és dur el procés de fer un disc?
Comencem a fer les primeres cançons d’aquest disc el 2021, quan acabàvem de publicar el primer, Remei de Ca la Fresca (Indian Runners, 2021). El 2022 muntem un estudi a casa i pensem a enregistrar-lo allà. Per tant, comencem a fer les primeres maquetes. El 2023 ens el vam passar a l’estudi i el 2024 gairebé també. No vam seguir l’ordre que s’hauria de seguir per fer una cosa ordenada, però hem après la lliçó i ara sí que sabem com ho hem de fer per no perdre tant temps i no donar-li tantes voltes a coses que potser no cal donar-li tantes voltes.
Es va arribar a fer massa llarg el procés?
Sí, però crec que és inevitable en qualsevol procés de creació. El moment més màgic i bonic és el primer, quan tens la idea. És molt guai i tens moltes ganes. Però després hi ha tot un procés: has de mesclar, produir, el màster… Anades i vingudes que desgasten i fan que, fins i tot, algunes coses deixi’n d’interessar-te. Però no en pots escapar. Ara, és molt xulo quan l’acabes i li poses el llacet.
Per tant, paga la pena l’espera.
Clar! Per exemple, sóc molt impacient. Llavors, quan ja tinc una cançó mig feta, ja vull que surti. L’espera se’m fa llarga. I quan surt, és un alliberament. I el retorn de la gent també és molt bonic. Quan li dediques molt temps a una cosa a vegades acaba perdent el sentit. De tant mirar-la i tant fixar-t’hi. Així, ensenyar-li a la gent et fa recuperar una mica la sensació del primer dia i és molt gratificant.
Malgrat que es nota que la producció està molt treballada, el disc transmet un nervi i una visceralitat molt bèstia. Era la intenció quan el fèieu?
Crec que està més relacionat amb com són les cançons, que no pas amb com s’han produït. De fet, hi havia coses que ens passaven quan les tocàvem en directe que ens costava molt transmetre-ho en l’enregistrament. Ens costava ser fidels a això. També mentre les fèiem pensàvem que no en sortiria cap àlbum, perquè no li vèiem coherència, però finalment ens vam adonar que sí que tenen com un fil conductor. Tenen molta ràbia, molt enfadament, però també esperança.
Representem Arbúcies, d’alguna manera, i segurament no formem part d'Arbúcies, majoritàriament. Molta gent que abans ens saludava amb efusivitat ara potser no ho fa tant.
Parlant de ràbia, la cançó crida més l’atenció és Tots els tons de la ràbia, que sorgeix d’una col·laboració amb la poetessa palestina Rafeef Ziadah. Com es va gestar?
Va ser un encàrrec de la Setmana de Poesia de Barcelona. Vam treballar plegades dos dies i el tercer vam fer un espectacle a la sala Paral·lel 62. Li vam musicar uns poemes i ella els declamava en àrab o anglès i jo en català. Concretament, aquest ens va agradar molt i a ella també. De fet, acabàvem l’espectacle amb ell. En aquell moment, ja tenia molta força i això que no l’interpretava com ho faig ara. No em sabia ni la lletra! Li vam demanar permís per continuar-lo cantant i hi va accedir encantada.
Una manera de treballar les cançons diferent del que esteu acostumats.
Sí, una d’aquestes que vam fer en un moment, també perquè hi havia una lletra que ja estava feta i no era meva. Això fa que agafis distància i potser és més fàcil de defensar. I, clar, en aquest cas és molt potent pel missatge, però també musicalment ens agrada molt com va quedar perquè és senzilla i vistosa. A més, ens encanta tocar-la en directe.
Malauradament, és una cançó que està d’actualitat.
És un poema escrit potser fa deu o quinze anys. Quan vam treballar amb ella ja estàvem al corrent del que succeïa a Palestina, però quan ens va explicar coses de la seva vida vam quedar encara més impactats i vam agafar encara més empatia per la causa. No ens esperàvem que la cançó, en comptes d’anar perdent sentit, n’agafés encara més. Sembla que fos escrita ahir i parlés del que hi passa ara, però no.
Una altra de les cançons més destacades de l’àlbum és Fusta d’artista, que parla dels polítics locals que es perpetuen en el poder. En aquest cas, centrant-se en l’alcalde d’Arbúcies, el vostre poble. Com va sorgir?
Sí, representa un rol de persona que existeix a molts indrets. Tenia molt clar que volia fer una cançó contra l’alcalde, però em vaig allargar massa en el procés i hi ha unes quantes frases que ja no van referides només a ell, sinó a altres persones que precisament m’he anat trobant en el món de la música. Les estrelles de rock i els polítics tenen molts punts en comú. Els agrada ser aplaudits i escoltats. Ho fan tot pel seu públic… Llavors, l’ham és l’alcalde d’Arbúcies, però parla sobretot de, normalment, senyors que són ostentosos i creguts.
Ha canviat la vostra relació amb Arbúcies després d’haver començat a guanyar certa popularitat?
Crec que sí. Érem una mica els freaks. Venim de llocs diferents i ara hi ha aquest punt maco que la gent ens reconeix. Quan ets petit, a Arbúcies la gent pregunta de quina casa ets per a situar-te. A nosaltres ens passava que no teníem casa perquè els nostres pares venien de fora. Ara la gent ens veu i diu que som els de ca la Fresca. Però penso que hi ha molta més gent que li pica, que no pas que li agradi. Perquè, en certa manera, representem Arbúcies d’alguna manera. I segurament no formem part de l’Arbúcies majoritària. Molta gent que abans ens saludava amb efusivitat ara potser no ho fa tant.
Si dius segons quines coses, se’t tanquen portes. Però alhora se t’obren unes altres. I ho vivim. Però si posem les portes que s’han tancat i les que s’han obert en una balança, sortim guanyant.
Sou un grup que fa molta reivindicació política explícita a les cançons. Per què creieu que potser cada vegada aquesta mena de projectes arriben menys al gran públic?
La música reivindicativa sempre ha existit. Ara mateix, penso que canvien les formes. Veníem d’una manera de parlar molt concreta, amb uns relats més pamfletaris. No és igual la manera de parlar del Lluís Llach o l’Ovidi, amb la manera de parlar dels grups dels 90 o de principis dels 2000, que ens podrien semblar més pamfletàries. Ara necessitem trobar noves maneres. I s’està fent, com per exemple Svetlana, que fa molta política, però des d’una perspectiva diferent. També és cert que, si dius segons quines coses, se’t tanquen portes. Però alhora se t’obren unes altres. I ho vivim. Però si posem les portes que s’han tancat i les que s’han obert en una balança, sortim guanyant.
Una altra de les marques de la casa de la banda són els videoclips, la majoria dels quals us heu autoproduït i comparteixen un estil visual molt propi. D’on sorgeix aquest interès pel gènere?
M’encanten els videoclips. Recordo passar-me els dies davant la televisió veient-ne quan era petita. Remei de Ca la Fresca sempre ha estat per a poder fer totes aquelles coses artístiques que m’agraden, com cantar, dibuixar, escriure… I, per tant, també era una oportunitat per a fer videoclips. Li he dedicat moltes hores, moltes estones veient tutorials sobre com fer una cosa, o una altra… I és divertit perquè, quan no saps fer una cosa concreta, em veig obligada a buscar altres recursos i, al final, els vídeos han acabat agafant una estètica molt pròpia.
Enguany heu tocat al Primavera Sound. Concretament, a l’escenari del CCCB al Primavera Pro. Com va anar l’experiència de tocar davant un públic tan diferent?
Bé, era un escenari petit i això va fer que semblés el tipus de festival en el qual estem acostumats a tocar. Ara, són llocs estressants, perquè tots els temps estan molt marcats i només teníem vint minuts. D’altra banda, això va fer que la gent es quedés amb ganes de més, fet que és positiu. Força gent se’ns ha acostat i ens ha dit que ens va conèixer en aquell bolo. Ens va agradar molt i volem que ens hi convidin més! Som uns venuts, perquè ens va agradar molt. És trist, perquè hi arribàvem dient que seria un parc temàtic ple d’anuncis comercials, però la realitat és que la programació és brutal I ens ho vam passar molt bé.
Avui toqueu al Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat. Què pot esperar la gent que s’hi acosti?
La resposta del públic als directes ha estat fins ara molt emocionant. La gent acaba contenta i ens flipa. Ens diuen que els hi hem fet sentir coses i això és un somni, perquè és el que volem que ens passi quan anem a un concert. No ens ho esperàvem, però és d’allò més emocionant.
Imagen de portada © Noemí Elias
Autor de este artículo
