D’ençà que va arrancar la seva carrera en solitari, Ferran Palau (Esparraguera, 1983) s’ha caracteritzat per ser un compositor prolífic. De fet, entre 2019 i 2021, va publicar tres àlbums: Kevin (Hidden Track Records, 2019), Parc (Hidden Track Records, 2021) i Joia (Hidden Track Records, 2021). A més, amb ells va aconseguir construir una narrativa que ha aconseguit traspassar la música i va consolidar-se com una de les veus de referència del pop en català. Ara, després d’un any de guaret, torna als escenaris amb Plora aquí, àlbum que neix acompanyat d’un curtmetratge dirigit pel cineasta Pablo Maestres, que ahir es va estrenar al cinema Phenomena de Barcelona.
Presentes disc després d’un any aturat. En aquest temps has aconseguit desconnectar d’alguna manera o la ment creativa no s’atura mai?
Ho he aconseguit. Vaig estar una temporada aïllat, sense mirar ni les xarxes socials, ni les notícies… Res d’actualitat! Només música, pel·lícules i passejar per la muntanya. Això em va fer desconnectar del món exterior i poder entrar en el meu món interior per a buscar exactament què volia fer. Després, vaig començar a escoltar aquestes idees que m’anaven venint i vaig arrancar un projecte nou.
Ha estat un procés divertit?
I il·lusionant. M’ha fet estar molt entretingut. Com un nen petit que juga amb les seves joguines i crea històries. En aquest cas, he creat el petit món que és Plora aquí.
Avui en dia, que tinc els mitjans per a poder convertir en realitat els meus somnis, aprofito per mirar enrere.
El so de Plora aquíés força reconeixible. Ara, es nota que adoptes un so més proper al hip–hop del que ens tenies acostumats. Has treballat amb el Sr. Chen a la producció. Com va sorgir aquesta opció?
Va ser molt casual. Al principi del procés, feia cançons molt folk, seguint una mica l’estela del Joia. De fet, vaig arribar a assajar-les amb el Joan Pons i el Jordi Matas, però de seguida vaig veure que no volia que sonés tan natural. M’interessava molt el so del hip-hop, sobretot com es mescla aquesta música. Casualment, havia treballat amb el Sr. Chen en una altra producció i havia estat a casa seva, a Calafat, al costat del mar. Vaig pensar que aquella era la resposta.
Què t’interessava de la seva figura?
El punt de partida era agafar el meu folk i barrejar-lo amb formes de hip-hop fins a trobar un punt en comú que adoptés una forma pop. El Sr. Chen, que és un tio molt lúcid, molt intuïtiu i molt ràpid; ho va pillar de seguida. Sobretot pel que fa a la mescla, amb aquestes bateries, aquesta veu tan radical que et canta a la cara i totes les parts harmòniques, com les guitarres, més filtrades i més petitones… És un disc que, malgrat que pugui no semblar-ho, no té gaires sintetitzadors. Els sons que hi apareixen són naturals, no digitals. Estan fets a partir de veus o instruments orgànics i manipulats amb l’ordinador perquè ocupin l’espai que habitualment pertanyien als sintetitzadors, que en aquest disc no hi són.
Té fins i tot un punt lo-fi.
És exactament el que buscava. Sóc molt fan de les gravacions de camp, els discos de folk accidentals, perduts, que de cop es reediten. Volia portar aquest imaginari al disc. Venia de fer de discos molt quirúrgics, molt minimalistes, molt nets i molt polits. Aquest cop volia ser més punki, més brut i lo-fi.
La temàtica central del disc és l’amor entre dos monstres, l’Snif i el Smosly. No és el clàssic amor romàntic, sinó un que deixa a l’altra persona realitzar-se. És una reivindicació d’aquesta manera d’estimar?
És l’amor que m’he trobat a la vida. Portem vint anys amb la Louise (Sansom) i, a vegades, em pregunto com és possible que cada cop estiguem millor. Hi ha moltes raons, però una és això que comentes. Mai hem intentat canviar-nos, sempre ens hem estimat tal com som i ens hem donat ales per fer el que hem volgut. És el quid de la qüestió amb les relacions llargues. I amb l’Snif i el Smosly això es veu totalment representat. Són dues criatures que viuen salvatges al bosc en una hipotètica Catalunya en la qual hi ha monstres amagats als boscos. En un moment determinat, l’Snif es veu temptat a treure el cap i visitar el món dels humans, i a partir d’aquí es desplega tota la història.
Has explicat que el concepte del disc sorgeix del cinema fantàstic fet amb “animatrònics” dels anys 80. Especialment, de pel·lícules de Jim Henson com Laberint o The Dark Crystal. Quina relació tens amb aquest cinema?
De molt petitó, m’encantaven aquestes pel·lícules, però més enllà d’això, m’interessava molt com es construïen aquests monstres. En aquell moment, no teníem internet i era molt difícil assabentar-te d’aquestes coses. De seguida que veia un making of a La 2, me’l gravava. A partir d’aquí, vaig començar a fer els meus monstres i intentava fer les meves pel·lícules. També escrivia els meus còmics… És una cosa que l’he cuidat tota la vida. Mai he perdut de vista aquell nen que era.
I ara de gran recuperes aquells projectes?
Avui en dia, que tinc els mitjans per a poder convertir en realitat els meus somnis, aprofito per mirar enrere, sí. I així va sortir la idea del disc. Era el Nadal de fa dos anys, veient aquestes pel·lícules, que em fan sentir bé, que em reconforten. Mirant Laberint, on surt un monstre pelut i molt entranyable, vaig pensar que havia de crear un monstre així.
Ens encanta l'art, ens encanta el cine, la música i ens hem deixat la pell en fer una cosa el màxim d’increïble possible.
Parlant de cinema, el disc surt acompanyat d’un curtmetratge homònim dirigit pel cineasta Pablo Maestres. Com va sorgir la idea?
A la vida he tingut la sort de creuar-me amb persones molt talentoses i el Pablo Masestres n’és un exemple. Vam treballar plegats a Flora i Caic, una mena de curtmetratge que va ser nominat i premiat, i ens va quedar pendent fer una cosa més ambiciosa. Quan li vaig explicar la idea dels monstres, ell ho va tenir clar, perquè connecta 100% amb aquest imaginari.
Ha estat una producció important.
Darrere del curt hi ha Superprime, que és una productora americana molt important, també Roma, gent de Canadà… En total, unes cent cinquanta persones. En la construcció dels monstres, hi ha l’Agnès Costa i el seu equip. Ens encanta l’art, ens encanta el cine, la música i ens hem deixat la pell en fer una cosa el màxim d’increïble possible. Malgrat que, pel que fa al negoci, em va molt en contra, perquè val molts diners i uns diners que no tinc… Però em pot l’ambició artística de poder anar més enllà. Ja he fet vídeos molt guais, però vull continuar apujant el llistó.
En el curt has actuat al costat de figures com Judit Mascó o Bruna Cusí. Com ha estat l’experiència?
Judit Mascó és una icona de Catalunya. És un somni que hi hagi participat, a més, fent una cosa que no havia fet mai. Necessitàvem aquest nivell. Pel que fa a la Bruna Cusí, és la meva actriu catalana preferida. A més, és molt talentosa i bona amiga. Ja havíem treballat junts i m’ha ajudat molt a l’hora d’actuar. Sempre surto als vídeos, però mai havia actuat. Ella em va ajudar moltíssim a trobar la manera de fer-ho. Finalment, he de comentar la gran actuació del meu fill. Crec que té un parell d’escenes que mereixen aplaudiments.
La teva música sempre ha tingut un component cinemàtic. Per a tu, com es relacionen música i cinema?
La música em permet acostar a les coses que m’agraden. És així de màgica. Si t’agrada la natura, et pots acostar a la natura, si t’agrada l’esport, igual… És una forma d’art que t’ho permet. Al final, la vida m’ha portat a la música, però de petit volia dedicar-me al cinema. Sobretot als efectes especials de terror. I ara que tinc l’oportunitat d’acostar-m’hi gràcies a aquest projecte musical, aprofito per a donar-me homenatges. Són coses que sempre he volgut fer.
La música antiga em reconforta d’una altra manera, em tranquil·litza.
Ara que s’ha posat de moda fer playlist per a acompanyar les sèries o pel·lícules. Quins films creus que podrien acompanyar aquest disc?
Big Foot, pel món dels monstres sumat a la natura… He de seguir amb David Lynch, que sempre és un referent, però no només a la música, sinó a la vida. A Plora aquí he connectat l’imaginari dels monstres amb la muntanya de Montserrat, que és d’on jo soc. Sempre dic que és una mica el Twin Peaks català. El meu imaginari és molt yankee, però sempre m’agrada portar-lo a la nostra realitat. Sempre que puc trec el meu poble, Collbató. Òbviament, he de mencionar a Jim Henson, en general. També hi ha una sèrie protagonitzada pel Jim Carrey, que es diu Kidding. La van cancel·lar a la tercera temporada, però és de les millors que he vist en la vida. És una anada d’olla, però boníssima. I, finalment, diré també ET, l’extraterrestre, i qualsevol pel·lícula d’una família que acull un monstre a casa, que és un subgènere.
Amb quina mena de referents has treballat durant l’elaboració del disc?
Pel que fa a referents concrets, per una banda, el primer disc de Vashti Bunyan, que va ser una cantautora que no va funcionar gaire. De fet, ho va deixar, però, molts anys després, va tornar a gravar discos perquè figures de la nova onada del folk modern, com Animal Collective o Devendra Banhart, la van reivindicar. I després el so de Griselda, el mític segell de hip-hop, que és old school total, molt minimalista. Si agafes el folk de la Vashti Bunyan i el hip-hop de Griselda, t’aproximes bastant al so del disc.
I pel que fa a la música que has escoltat mentre feies el disc.
Molta música antiga. Cançons clàssiques de l’escena Motown estatunidenca. Dusty Baker, Carole King… El típic hit Bam Bam de la Sister Nancy, també Joao Gilberto… He connectat molt més amb música de fa anys, que amb l’actual, malgrat que també m’interessa. Suposo que fruit del procés de desconnectar de l’actualitat. La música antiga em reconforta d’una altra manera, em tranquil·litza.
L’àlbum ja fa uns dies que es pot comprar en format físic, però no ha estat fins avui que s’ha estrenat també a les plataformes. Per què aquests dos llançaments separats?
És una carta d’amor al format d’àlbum. Un petit gest romàntic. Sense menysprear a les plataformes, que fan la seva feina i que sense elles no arribaríem a tanta gent, crec que premien molt el single i les playlist… I a mi m’agraden els àlbums. Com a consumidor de música, quan els meus artistes preferits publiquen singles no me’ls escolto. M’espero fins que publiquen l’àlbum complet i l’escolto unes quantes vegades. Intento submergir-me dins del món de l’artista. De la mateixa manera que, quan s’estrena una pel·lícula, fas el ritual d’anar al cinema i al cap d’un temps és a les plataformes; volia premiar les botigues de discos i a la gent que pensa en els àlbums com jo. Després ja arribarà a la resta.
Per tant, recomanes escoltar-lo de principi a fi?
Funciona molt bé en bucle. Ja fa un parell de treballs que ordeno les cançons pensant en el principi de l’àlbum com si fos la meitat… És un disc fresc, curtet que et permet escoltar-lo diverses vegades seguides.
Autor d'aquest article
