Començava la jornada del dissabte al Vida Festival i m’acostava amb uns amics cap a l’escenari del Vaixell per a presenciar l’esperat espectacle essencial de Los Planetas, un nou format acústic de petit format. Els granadins hi adapten les seves cançons a l’absència de bateria, redueixen la preponderància de la distorsió de les guitarres i afegeixen els arranjaments d’un piano per a acabar d’arrodonir les cançons. L’escenari del Vaixell està format per una petita barcassa de pescadors rehabilitada, situada enmig de l’espai del Bosc, a l’exterior del recinte de la Masia d’en Cabanyes on es fa anualment aquest esdeveniment. En aquest cas, el nom fa la cosa. L’escenari és completament envoltat d’arbres, generant un ambient especial i gairebé bucòlic. Arribant cap a les primeres fileres vaig fixar-me que la majoria d’arbres tenien penjat un cartell: “Es prega silenci durant els concerts al Vaixell”. Un bon símptoma de l’era que vivim en el món de la música en directe.
Cada vegada més, els festivals de música s’han convertit en una mena de fira on el que menys importa és la música. Activacions publicitàries, localitzacions dissenyades per a fer-se fotografies, activitats lúdiques paral·leles als concerts. Val a dir que és una aposta absolutament legítima per part de les promotores, però tampoc podem obviar que repercuteix en el tipus de públic objectiu al que atrauen aquests festivals. Aquest públic, que compra una experiència que va més enllà de la música en directe, no té la música en directe com una de les seves prioritats. Ho són fer-se fotos i vídeos, sopar bé, emborratxar-se amb els amics i un llarg etcètera de plans genials que jo també comparteixo amb els meus amics quan toca. Ara bé, això pot fer empitjorar molt l’experiència del públic que sí que valora la música en directe com la seva principal prioritat.
Cada vegada resulta més complicat gaudir de la música en directe en un festival, llevat que sacrifiquis els timpans i marquis colzes a les primeres files.
Així, cada vegada resulta més complicat gaudir de la música en directe en un festival, llevat que sacrifiquis els timpans i marquis colzes a les primeres files. A vegades, fins i tot es produeix la tempesta perfecta: les primeres fileres estan ocupades per fans radicals d’algun artista mainstream que presencien de retruc el concert d’un altre artista i la part del darrere és plena de grups de gent que es posa al dia de la seva vida.
Això vol dir que els concerts dels festivals s’han de convertir en misses en les quals tots els assistents han de rendir culte silenciós al sacerdot o sacerdotessa de torn? Òbviament, no. Però sí que vol ser un toc d’atenció a les promotores perquè parin compte de quina mena de festivals imaginen i dissenyen. Des de fa uns anys, anem directes a convertir-los en una mena de parcs d’atraccions grotescos on la música només és un plat entre els disponibles en el bufet. I ja no m’atreveixo ni a mencionar fins a quin punt seria valuós fer una aposta decidida per la música de qualitat en directe i, sobretot garantir que aquest espectacle lluís sempre com ha de lluir, amb les millors condicions de so, visibilitat i accessibilitat possibles.
Imatge de portada: Los Planetas © Òscar García
Autor d'aquest article
