És un dia plujós, i em trobo amb el Joan Colomo a una terrassa a Gràcia. El músic és un dels artistes més prolífers de l’escena musical catalana de l’última dècada. S’està preparant per a la publicació del seu 8è disc, Tecnorealista, que surt aquest 24 de maig.
El teu nou disc surt aquesta setmana. Nerviós?
La veritat és que com estic tan enfeinat amb altres coses que m’havia oblidat una mica ja d’aquest disc. Ara per què hem començat a fer entrevistes, que si no… També és un disc que he fet jo a casa, he estat moltes hores mesclant-lo. No el suporto ja, l’he escoltat tants cops… és una cosa que per a mi és del passat. El vaig acabar de gravar al desembre! L’he escrit, enregistrat, produït i mesclat jo mateix, era un dels objectius que tenia amb aquest disc. Volia fer-ho tot jo amb els mitjans que tinc a casa: quatre micros, un ordinador que es queda penjat tota l’estona, gravar al garatge de la meva mare… era un repte que em vaig posar. En part em fa il·lusió per això, és un disc que he cuinat jo. Per altra banda, sona una mica malament, i trobo a faltar haver treballat amb la gent amb la qual treballo sempre, és molt més divertit i enriquidor. El producte queda millor quan t’envoltes de gent i treballes de manera coral, activa.
Si t’haguessin dit fa quinze anys, quan començaves la teva carrera en solitari, que ara aniries pel teu 8è disc, què hauries pensat?
Abans de començar amb el meu projecte en solitari ja tenia un projecte que era molt meu, La Célula Durmiente, i en pocs anys ja vam fer també 4 o 5 discos. Si hi sumes els discos que havia fet amb altres bandes abans també… El fet de fer discos és una cosa que faig des de fa molt, i sempre he sigut molt productiu, així que no m’hagués sorprès. El que sí que no m’esperava és que es convertís en la meva feina i la meva forma de vida com ho ha fet.
La teva carrera musical no comença en el gènere cantautor, sinó en el punk i l’underground amb grups com Zeidun, La Célula Durmiente o The Unfinished Sympathy. Creus que el fet d’haver començat en aquest món t’ha oferit una perspectiva diferent quant a la teva música en solitari?
Quan vaig començar a sortir-me del punk i el hardcore de cop vaig obrir els horitzons cap a altres estils musicals. M’ha donat moltes eines, la idea aquesta de no tancar-se en un mateix gènere, i sobretot el tema aquest de fer les coses en solitari. D’alguna manera ets més autosuficient, i m’ha facilitat molt les coses. Quan treballes en una banda has de posar a 5 o 6 persones d’acord, però quan treballes sol ets com un petit dictador al qual ningú diu res. També és més feina que has de fer tu, aquí és on es complica la cosa.
M'encantaria fer cançons més positives, però des dels grups de hardcore dels quals formava part he incorporat un missatge reivindicatiu en la meva música.
Tot i la diferència sonora mantens un pessimisme al llarg de tota la teva discografia. Sents una responsabilitat de parlar dels temes d’actualitat que et preocupen?
M’encantaria fer cançons més positives, però des dels grups de hardcore dels quals formava part he incorporat un missatge reivindicatiu en la meva música. El que em mou és aquesta ràbia, aquesta sensació d’injustícia, de veure com un món i un sistema cruel destrossen les vides de moltes persones i animals i del mateix planeta. És veritat que, amb el disc anterior potser, el sentiment de pessimisme era més accentuat. Les perspectives de futur no són gaire positives, amb el canvi climàtic i tot, però crec que ara tinc una mica més de ganes d’intentar de canviar les coses. Potser just que tot vagi tan malament és un motor que activi aquesta transformació social. Quan parlem de carregar-nos el capitalisme i la penya sent la paraula comunisme i es desmobilitza, però si la situació continua empitjorant i no ens queda una altra opció potser ens despertem. És el meu anhel. De vegades, però, la realitat dona poques esperances.
El fet de ser pare t’ha influït en aquest aspecte?
Sí. En altres etapes de la meva vida he jugat més amb el cinisme i el nihilisme, però el fet de ser pare i de veure unes vides que acaben de començar i a les quals queda molt camí per recórrer et fa preocupar i sensibilitzar-te. M’ha fet voler ser menys cínic, m’agrada pensar que les coses poden millorar. També quan tracto el tema de l’amor, per exemple, crec que deixo enrere aquest pessimisme que em caracteritza, em queden cançons més positives. De tota forma suposo que el cinisme és una de les marques de la casa, serà difícil que surti d’aquest rotllo més contestatari, de crítica i anàlisi del sistema en el qual vivim. Ens hem d’adonar que no podem comprar cada quinze dies una samarreta nova a les botigues de l’Amancio, que no podem demanar cada setmana un paquet per Amazon, i que
no podem sostenir aquesta vida de consum desmesurat. No només és destructiu per al planeta, tampoc ens aporta massa pel que fa a la felicitat. L’angoixa provocada per les xarxes socials, per exemple. Tot plegat sembla que ens complica la vida en comptes de facilitar-la.
No és aquesta la tesi de Tecnorealista?
Totalment. Des del principi de la humanitat hem tingut tecnologies que ens han ajudat, per a moldre el gra, la fregona… aquests són invents que ens faciliten les coses. Ara hem arribat a un punt en el qual semblava que els robots treballarien per a nosaltres i l’única cosa que ha aconseguit això és precaritzar encara més les condicions laborals. La tecnologia no serà el que ens salvi, ens hem de salvar nosaltres mateixos i, probablement, passar per una reducció de les mogudes tecnològiques que ens envolten. Són eines que podrien ser profitoses, però que acaben sent fatals.
No suporto a aquella gent que es fa gran i detesta la música que escolten els seus fills, és el mateix que ens passava a nosaltres amb els nostres pares.
Ets també molt autoexigent. A Tot És Molt Difícil, per exemple, fas una al·lusió a què voldries escriure un cop a la vida una bona cançó (tot i que molts opinem que ja ho has assolit). Creus que ho has aconseguit en aquest disc?
Al contrari! El fet d’haver fet el disc jo sol ha fet que encara m’agradi menys. Quan treballes amb altres persones les seves idees acaben sent les que més valores. Aquest disc és tot meu, i com no em suporto a mi mateix… Encara estic lluny d’escriure una bona cançó segons el que jo considero una bona cançó, el que a mi m’agrada. Intento fer-ne, però no m’acaben de sortit. Suposo que és un procés natural, aquest sentiment de no trobar-ho. És el que em dona forces i ganes de continuar-ho intentant! Imagino que si dius que has fet el teu millor disc tindràs poques ganes de fer-ne un altre. També em passa a l’inrevés. De cop sento cançons molt antigues que fa temps que no sento i em sorprenen positivament. Abans m’ho treballava més que ara! Potser en comptes d’evolucionar estic involucionant, cada cop ho faig pitjor.
Es diu sovint que l’edat et fa més conservador, però tu i la teva música us heu anat fent cada cop més eclèctics.
Sempre ha sigut una de les meves grans pors, això de fer-se més conservador. Políticament ho veiem molt, la penya es fa cada cop més fatxa. Jo no vull acabar convertint-me en el puto Calamaro. Amb la Célula Durmiente ja vaig començar a experimentar i a començar a fer temes proto-reggaeton i així. No suporto a aquella gent que es fa gran i detesta la música que escolten els seus fills, és el mateix que ens passava a nosaltres amb els nostres pares. “Els meus fills només escolten música urbana”… doncs ja està, és el que els mola. Perquè mola. Si no t’agrada és perquè t’has convertit en un dinosaure antiquat. Veig molt en la meva generació que els que hem viscut una adolescència en el món del punk i el hardcore en marca de per vida, ens anem trobant tots els vejestorios als concerts dels grups que escoltàvem quan teníem 15 anys. Té un punt de nostàlgia, però hem d’estar més oberts a totes les músiques. A mi m’agrada molt el mainstream, el nou disc de la Dua Lipa em flipa, per exemple. És trobar un equilibri, una mica de tot.
Has canviat de segell discogràfic, l’anterior encara el vas fer amb BCore i aquest cop has decidit treballar amb Montgrí. Com ha estat aquest traspàs?
Porto tota la vida, tant en solitari com amb els altres grups, a BCore. Son part de la meva família. Després de tants discs, però, i de tantes històries, tenia la necessitat de canviar alguna cosa per a trencar la monotonia. Necessitava nous al·licients a l’hora de fer un disc. De vegades em plantejo si té sentit fer-ne més. Em fa la sensació que sempre acabo cantant les mateixes cançons, que ja he fet tot el que podia fer. Quan estàs fluixet dubtes sobre si a algú li interessa el que dius. Elements com aquest, però, canviar d’entorn, m’ofereix una nova experiència i em renova la il·lusió. Que a algú li agradi el que fas,
El panorama musical català ha canviat molt en els últims anys. Com has viscut des de dins aquesta transformació?
Catalunya és com un microcosmos que té els seus tempos. Quan a la resta de l’estat espanyol estaven en altres coses aquí seguíem amb els ukuleles. Era inevitable que hi hagi una evolució musical, i aquí anem una mica tard, però era una qüestió de temps que arribés. Em sembla natural. A la gent gran no els agradarà, però això ha passat sempre. És molt interessant que hi hagi tanta gent nova fent música, és el que parlàvem abans. Avui dia qualsevol pot fer música a casa seva si té un ordinador. Que hi hagi nanos experimentant i creant és un fet molt positiu. Tenim el perill de caure en el rotllo aquest que la música la creï una intel·ligència artificial, ara ja existeixen programes en els quals tu insereixes una
lletra i et fa una cançó brutal. És per això que valoro la imperfecció humana, m’agrada que es manifesti. També és veritat que cada cop hi ha més gent fent música, potser acabarem sent més músics que oients. De tota manera, els artistes de la meva generació tenim una claca que ens va seguint, i és un públic que no varia massa. Quan es morin aquests ja no ens escoltarà ningú.
Autores d'aquest article
Leire Rabenberg
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
