Ya llega final de mes y, con él, una larga lista de álbumes publicados durante los últimos días. En Qualsevol Nit sabemos que es prácticamente imposible estar al día de todos los discos que salen, a excepción de los de tus artistas favoritos. Aunque siendo sinceros, no nos engañemos; a veces, ni eso. Pero no os preocupéis, nosotros nos hemos encargado de hacer el trabajo por vosotros. Aquí podéis encontrar una amplia lista de artistas internacionales, nacionales y locales, a la par que emergentes. ¡Y de todos los colores y estilos!
Es probable que no los escuchéis todos. No hace falta tampoco. Podéis pinchar en el preview de Spotify para ver un poco de qué va el rollo, leer su reseña y descubrir cosas nuevas. ¿Quién sabe? Quizá así a lo tonto descubrís vuestro nuevo grupo favorito o, simplemente, un sonido que os encanta y que no habríais imaginado jamás. No nos enrollamos más: ¡Dadle al play y disfrutad de las novedades musicales del momento!
THE SMILE – Cutouts (XL Recordings, 2024)
Més que quatre retalls
Mentre seguidors de Radiohead d’arreu del món somien amb un possible retorn de la seva banda preferida, dos dels seus principals artífexs, Thom Yorke i Jonny Greenwood, van per feina amb The Smile, el seu projecte paral·lel acompanyats pel percussionista Tom Skinner, cofundador de la banda de jazz Sons of Kemet. Així, Cutouts és el seu tercer treball discogràfic en dos anys i el segon d’enguany, després del notable Wall of Eyes. De fet, tots dos van enregistrar-se en les mateixes sessions. Per tant, és aquest disc un conjunt de temes descartats per l’anterior? Segurament sí, a jutjar pel nom que li han posat. Ara bé, tenen aquests la suficient qualitat i configuren una entitat prou consistent perquè funcioni com a àlbum independent? Innegablement també. Establint l’inevitable paral·lelisme amb Radiohead, de la mateixa manera que Amnesiac (2001, XL Recordings) va ser un bon contrapunt al genial Kid A (2000, XL Recordings), Cutouts resulta una aproximació menys densa i més funk a les mateixes temàtiques angoixants que el seu predecesor. Yorke contraposa lletres sobre temes tan profunds i seriosos com la desconnexió entre la població i els representants polítics, els discursos negacionistes del canvi climàtic, la fallida del sistema capitalista o l’existencialisme amb ritmes sincopats de bateria i baix, sintetitzadors lisèrgics i melodies de guitarra trepidants. Prova d’això són les notables Zero Sum o Eyes & Mouth, que recorden clarament a Read the room, on tant Skinner a la bateria com Greenwood a la guitarra exhibeixen una vegada més el seu virtuosisme. Per la seva banda, Colours Fly és un viatge oníric amb clares influències de la música de l’Orient Mitjà, mentre que Foreign Spies i Don’t get me started recuperen el to electrònic ja explorat anteriorment a Teleharmonic. En definitiva, Cutouts és una prova més del prolífic moment creatiu que viuen actualment uns Yorke i Greenwood, però també és una demostració del fet que ara mateix pensen més a gaudir que la llibertat i de la manca de pressió que els ofereix el paraigua de The Smile, que no pas d’afrontar una reunió de Radiohead, amb tot el que això significaria.
Per Pere Millan.
TYLER, THE CREATOR – CHROMAKOPIA (Sony Music, 2024)
Ha arribat el moment de desemmascarar-se
CHROMAKOPIA és el vuitè àlbum de Tyler, the Creator, on revela una nova maduresa artística, amb una exploració personal més profunda i introspectiva. Musicalment, Tyler continua fusionant el neo-soul, jazz i hip-hop amb sintetitzadors i percussions complexes, però generant un so més madur i detallat que en treballs anteriors. Aquest disc, que podríem comparar amb Cherry Bomb per la seva experimentació, mostra una vulnerabilitat i autoanàlisi poc freqüents en ell: Tyler examina temes com la relació absent amb el seu pare en temes com Like Him i reflexiona sobre la paternitat a la narrativa Hey Jane, les conseqüències de la fama a Noid i l’envelliment a Tomorrow. CHROMAKOPIA aprofundeix en la lluita de Tyler amb les màscares que tots portem, tant per amagar-se de la seva fama com per defugir d’aspectes de la seva pròpia identitat. Al llarg del disc, també s’inclouen col·laboracions amb artistes com Doechii, Sexyy Red i Childish Gambino, que aporten noves tonalitats a un àlbum ja de per si divers. Amb aquest projecte, Tyler ha creat una obra d’art que se sent innovadora però connectada a les seves arrels i que es consolida com una peça essencial en la seva trajectòria, en una evolució sonora que combina moments suaus amb altres de cruesa i intensitat emocional.
Per Aïna López.
JUDELINE – Bodhiria (Interscope Records, 2024)
El debut de una futura estrella nacional
Judeline es una de esas artistas diferentes que puedes amar u odiar, y es cada día más gente la que ama a la gaditana. Con un estilo inigualable, el cual han llegado a comparar con la mismísima Rosalía, trae su primer álbum, Bodhiria, en el cual incluye éxitos como mangata, Inri o Zarcillos de Plata, que ya había estrenado antes de la salida del trabajo completo. En cuanto al álbum, hay que destacar la capacidad de Judeline para envolver a los oyentes en una historia que se va entendiendo cuánto más se consume el disco, cosa que suele ser escasa en la actualidad. Colaboraciones con Rusowsky o la entrada de productores al LP, como Louis Amoeba, Mayo o Ralphie Choo, hacen de este álbum una de las mayores maravillas que hemos podido escuchar este año, y plantea la duda sobre si puede considerarse uno de los discos del año. Lo único que está claro, es que Judeline a sus 21 años está llegando a un enorme nivel musical, y le depara un futuro formidable, que iniciará con su BODHIRIA Tour este 2024.
Por Mario Iglesias.
CAROLINA DURANTE – Elige Tu Propia Aventura (Universal Music, 2024)
La ironía de crecer sin manual
En su tercer álbum, Elige Tu Propia Aventura, Carolina Durante se recrea en las sombras de la adultez, explorando con ironía ácida los recovecos de una madurez que nadie pidió. Durante sus 13 nuevos temas, los madrileños juegan con la resignación y el desencanto, desplegando ante nosotros un recorrido introspectivo que roza lo incómodo y deja traslucir una conformidad honesta y liberadora de la experiencia propia. Sin perder su característico sonido crudo, la banda introduce nuevos instrumentos y texturas que enriquecen su propuesta, pero sin abandonar la esencia descarada y atrevida que los define. La voz inconfundible de la mismísima Rosalía se cuela en Normal, una de las grandes sorpresas que nos ha regalado esta nueva joya del grupo indie. Especial mención merece el tema Interludio, que cambia por completo de registro, otorgando el lado más pausado y sincero, e invitándonos a valorar lo que tenemos: “¿Cuántas veces iba ciego y no vi que todo lo que busco ha estado siempre justo aquí?” Elige tu propia aventura es, en esencia, tanto un acto de rebeldía como una aceptación amarga de la propia existencia.
Por Pablo Poyo.
HALSEY – The Great Impersonator (Sony Music, 2024)
Càrrega emocional i riquesa conceptual
The Great Impersonator és un viatge introspectiu en què l’artista explora temes d’identitat i de supervivència. Aquest treball s’inspira en els seus reptes personals recents, inclosos diagnòstics de lupus i leucèmia, que li donen un caràcter especialment cru i emotiu. Musicalment, Halsey navega entre gèneres i èpoques: des de sons de rock dels setanta fins a pop dels 2000, passant per tocs de country. Cada cançó ret homenatge a icòniques influències: Panic Attack recorda Fleetwood Mac, Hometown a Dolly Parton, i Lucky a Britney Spears. Tot i aquestes referències, l’àlbum manté l’autenticitat de Halsey. Amb un to que suggereix que podria ser el seu testament musical, temes com Lonely Is The Muse aconsegueixen un clímax emocional, reflectint les seves vivències i resiliència. Tot i que llarg i complex, The Great Impersonator destaca com una obra ambiciosa i significativa que connecta profundament amb els seus oients.
Per Judith Melián.
CONFIDENCE MAN – 3AM (LA LA LA) (Universal Music, 2024)
Una nit llarga d’excessos
El tercer àlbum de Confidence Man, 3AM (LA LA LA), es consagra com un homenatge irresistible a l’era del eurodance dels 90, amb una barreja de ritmes intensos i un estil visual desvergonyit. Després de l’èxit de TILT (2022), aquest nou treball porta el duo australià encara més enllà, amb una energia rave irresistible que et fa aixecar de la cadira des del primer moment. Amb influències del eurodance i el trance dels 90 i principis dels 2000, l’àlbum aconsegueix recrear aquella època daurada, però amb un toc modern i fresc que evita que soni antiquada. Sugar Bones pren el protagonisme vocal a Sicko, un tema de big beat àcid amb vibres Madchester. Entre breakbeats, acid house i moments de progressive house, 3AM (LA LA LA) no només ret homenatge a l’escena electrònica del passat, sinó que reafirma el duo com una de les formacions més captivadores del panorama actual.
Per Aïna López.
KOKO-JEAN & THE TONICS – Love Child (Buenritmo, 2024)
Frank somos todos
Koko Jean & The Tonics tienen una nueva criatura y se llama Love Child (Buenritmo, 2024). Un trabajo en el que han que han apostado por cambiar de productor (el francés Arnaud Fradin está ahora a los mandos) y remodelan, un tanto, el estilo, respecto al anterior Shaken & Stirred (Buenritmo, 2021). En esta nueva aventura conviven doce temas que funcionan como una historia que empieza a lo grande, con el título que da nombre al disco, continúa con una amalgama de ritmos cambiantes (a cual mejor), concluyendo con To good to be true, colofón perfecto. Violines, vientos y coros dan lustre a esta especie de musical adictivo, dónde destacan Hey you, The Spin, la comprometida canción de denuncia social Frank’s Zone y ese dueto mágico compuesto por I Can’t Stand You y Never Ever (Koko en el mejor momento vocal de su carrera). Directos al premio de mejor álbum nacional del año.
Por Barracuda.
DANI VEGA – Así de frágil es (Eclipse, 2024)
Re-debut en solitari
Després d’una primera incursió en solitari sota el pseudònim Sr. Canario, Dani Vega, conegut per ser el guitarrista de Mishima des de fa vint anys, prova de nou l’aventura en solitari amb Así de frágil es (Eclipse Records, 2024), un LP gestat durant la pandèmia del coronavirus i culminat en el darrer any. En ell, el músic canari surt de la seva zona de confort, allunyant-se del so de la guitarra– el seu instrument principal– i apostant fort pels sintetitzadors, que protagonitzen cançons com el single Así de frágil es, el tema més accessible de l’àlbum, Untitled_42 o Algo ha ido mal, inténtelo de nuevo, que incorpora un destacadíssim arranjament de corda final. A més, s’exposa obertament cantant sobre la complexitat de l’amor, el pas de temps i la vulnerabilitat, a través de paisatges sonors que recorden a formacions com The National o Blonde Redhead.
Per Pere Millan.
THEE SACRED SOULS – Got a Story to Tell (Daptone Records, 2024)
Viatge emocional a l’essència del soul
Got a Story to Tell de Thee Sacred Souls captura l’essència del soul clàssic amb tocs frescos i atemporals. Després del seu debut homònim el 2022, aquest segon treball explora les temàtiques de l’amor, la pèrdua i el poder interior a través d’una producció analògica i acurada, feta per Gabriel Roth de Daptone Records, que aconsegueix evocar l’autenticitat de llegendes com Marvin Gaye i Curtis Mayfield. Des de l’obertura amb Lucid Girl, un tema que celebra la força femenina amb harmonies suaus i una base rítmica rica, el disc avança cap a moments com My Heart Is Drowning, on la banda combina el soul amb el rocksteady jamaicà, creant una balada nostàlgica i commovedora. Altres temes, com Live For You, canalitzen melodies i missatges influenciats per What’s Going On de Gaye, capturant un esperit conscient i positiu en cada pista. Aquest àlbum consolida el trio de San Diego com una de les veus més significatives del soul contemporani, oferint una experiència sonora plena de nostàlgia i emotivitat.
Per Aïna López.
PAU VALLVÉ – Agorafília (Pau Vallvé, 2024)
Obertura total
El disc Agorafília vol ser un pont cap enfora per a Pau Vallvé. Replet de confessions personals i sentiments nostàlgics, el disc narra un any complet de la vida de l’artista, on posa l’accent als moments decisius com en Cervell vs Cor, però també deixa espais per brindar per la felicitat i compartir-la, gràcies a cançons com I cantar!. El to optimista del disc és clar, al final es tracta d’una oda a la vida, sobretot de la vida compartida i, encara que no és una tasca senzilla, en A aquestes alçades del partit resumeix la idea que en compartir està la virtut. De fet, per primera vegada, Vallvé ha decidit compartir els processos de producció del disc. Una mescla rocambolesca de folk, rock, rumba, electrònica, balada i una cançó pop estiuenca conformen Agorafília, una composició que busca ser compartida amb el món, però amb un mateix.
Per Aina Pedemonte.
GARCÍA PICASSO – MENINAS (Casa Maracas, 2024)
Reinvenció dels clàssics
Meninas, l’àlbum debut de GARCÍA Picasso, explora una fusió moderna de folklore espanyol i electrònica, amb un estil que rendeix homenatge a la iconografia de Las Meninas de Velázquez reinterpretada per Picasso. Aquesta obra s’inspira en els clàssics, però des d’un angle fresc i personal, convertint-lo en un projecte únic dins del panorama musical en castellà. Amb l’ajuda de ritmes de dance-pop i una producció arrelada a la tradició però amb sensibilitat contemporània, GARCÍA Picasso presenta un treball intens i artísticament cohesionat que recull les seves influències culturals i musicals. Cançons com Nadie al Volante i Singular, mostren l’abast d’aquesta exploració sonora: la primera amb ritmes de dance-pop amb elements de flamenc, i la segona amb bases electròniques que porten el folklore a un nou nivell. MENINAS destaca com un tribut sonor però amb el toc personal de l’artista, que adapta i reinterpreta els sons tradicionals en un format més experimental i introspectiu per al segle XXI.
Per Aïna López.
COLDPLAY – Moon Music (Parlophone Records, 2024)
Coldplay en òrbita
Coldplay torna a sorprendre amb Moon Music, el seu àlbum més recent, on exploren un so eteri i emocional que transporta l’oient a través del cosmos. En aquesta producció, la banda manté la seva essència melòdica però experimenta amb sintetitzadors, efectes espacials i ritmes minimalistes, creant una atmosfera gairebé cinematogràfica. Chris Martin i companyia aconsegueixen fusionar les lletres introspectives amb una producció brillant, destacant temes com Astra i Lunar Echoes. Les referències a la lluna i l’univers no només són metafòriques, sinó que semblen reflectir el desig constant de Coldplay d’explorar noves dimensions musicals. Amb Moon Music, la banda demostra que, després de dècades a la indústria, encara tenen el poder de reinventar-se sense perdre el seu magnetisme característic.
Per Judith Melián.
RINÔÇÉRÔSE – Psychôanalysis (YEEESS / Modulor, 2024)
Reinvenció dels clàssics
Psychôanalysis, l’últim treball del duo francès Rinôçérôse, és una immersió vibrant en les arrels del so French Touch i la cultura de club, amb una fusió de guitarras i ritmes electrònics que han definit la seva carrera des dels anys 90. Aquest àlbum és una exploració de l’hedonisme juvenil combinada amb la maduresa de més de tres dècades en l’escena musical, destacant per la seva barreja de house progressiu britànic amb elements orgànics com la guitarra i el baix elèctric, mantenint-se fidel a la identitat única de Rinôçérôse. Amb col·laboracions vocals de Benjamin Diamond (famós per Music Sounds Better With You) i altres artistes, cada pista de l’àlbum aporta un estil singular, que varia entre ritmes intensos de club i moments més relaxats. L’àlbum també tracta la temàtica de la salut mental, suggerint una invitació a l’autocura i una exploració de la nostàlgia sense renunciar a una visió moderna i experimental.
Per Aïna López.
DUKI – AMERI (Dale Play Records, 2024)
El rey del trap vuelve a recoger su corona
Todos estábamos esperando el regreso de Duki, que desde que empezó su carrera, ya se sabía que sería uno de los reyes del género urbano. Años después, Duki ha creado uno de sus mejores álbumes, y es que AMERI es la prueba de un Duko renovado que es capaz de introducir a su género a cualquier artista. Pasando al disco, desde la introducción vemos a Mauro como más nos gusta a todos, con un trap y con su estilo de siempre, devolviendo a Myke Towers a sus raíces, en un tema llamado Nueva Era que indica el punto de soporte desde el que se mueve el trabajo. Después, se observa un mix de géneros y artistas diferentes que jamás pensábamos que podríamos ver con Duki, como Lia Kali, Judeline o el mismísimo Wiz Khalifa. Otras colaboraciones más clásicas como Ysy A o Milo J también forman parte del álbum, pero con la sorpresa de enseñar registros distintos, como ocurre en Vida De Rock, con Milo, en la que utilizan una instrumental rockera. Quizás el único detalle que chirria es la poca presencia de canciones en solitario, pero esto es un arma de doble filo, ya que elegir tantos artistas para colaborar hacen de AMERI, un disco especial. Sin duda, uno de los mejores discos de Duki, y si me permiten decirlo, uno de los álbumes del año, que yo al menos, no voy a poder dejar de escuchar durante un tiempo.
Por Mario Iglesias.
Autores de este artículo
