Mazoni: Amb una veu i una guitarra acústica

Els artistes generen reaccions. Poden emocionar. Plores, rius. Creen admiració; creen rebuig. T’agrada un artista pel que et provoca. Sigui el que sigui. Quan es tracta de la música, pots quedar bocabadat davant d’una veu, d’una manera de tocar. O de transmetre. Pots ballar animat. I cantar si saps la lletra. Bé, cadascú ho viu a la seva manera, això és evident. Com també ho és el que va provocar Mazoni el passat divendres al Sidecar de Barcelona.

Primer, però, va sonar Ayora, la banda que duu el cognom del cantant, en Guillermo. Tot sol i amb la guitarra acústica va pujar dalt de l’escenari. Poc a poc, el públic va anar acostant-se per escoltar el repertori de música alternativa, amb un toc retro, de l’artista. El músic de Barcelona va cantar cançons del seu primer treball Hay más luz (Satélite K, 2016), com Debo llamarte o no, i en va presentar de noves com No te necesito o Sendas equivalentes, amb la que va tancar el seu petit concert. Va dedicar unes paraules també a Mazoni. “Es una de las bandas que más me gusta y por las que más me interesé por la música en catalán. A partir de allí conocí a su bajista y él me produjo mi primer disco… Les tengo mucho cariño.” Ayora anticipava el que seria el següent concert. El públic va cantar, ja es va deixar portar amb cançons com Mi fin, entonant conjuntament la tornada dolça i emotiva.

I després va arribar Mazoni. Va arribar en Jaume Pla, exactament de la mateixa manera com Ayora: sol i amb l’acústica. Llavors sí que tothom es va enganxar a l’escenari entre xiulets i aplaudiments que van durar tot el concert. I Pla va començar amb peces del seu darrer treball, Carn, os i tot inclòs (Bankrobber, 2017), com No vull estirar-me al teu costat, Em toques em cures o Opinió Respectable, aquesta darrera més rockera en comparació amb un repertori que associem més al pop. Algunes peces parlaven d’amor, d’altres de política. O de superar situacions adverses.

El públic estava gaudint. Molt. Amb melodies i lletres que atrapaven, l’ambient i les bones sensacions es contagiaven amb una velocitat vertiginosa. Sobretot quan el cantautor recuperava cançons d’altres treballs, d’una llarga llista de treballs que s’iniciava el 2004. Així, Mazoni va interpretar, per exemple, el senzill Purgatori (Bankrobber, 2013) o Ulls de gat mesquer del LP Esgarrapada (Bankrobber, 2006) durant la primera part del concert.

La intensitat es va anar incrementant a mesura que Pla avançava amb les cançons. Els assistents no deixaven de cantar. “Deixo la tristesa i començo a caminar…”, s’animaven amb Sol, una de les peces noves, nostàlgica, entendrint l’atmosfera. L’artista també va reviure Caputxeta del LP Eufòria 5 – Esperança 0 (Bankrobber, 2009) i Perduts en la boira, de l’àlbum Esgarrapada, més tranquil·la. En algun moment entre Part d’un tot, que al nou àlbum interpreta amb Judit Neddermann, i Pedres, Ayora va retornar a l’escenari per acompanyar-lo a les tornades mentre l’emoció plasmada en el moviment i els aplaudiments del públic s’intensificava.

La tendència ascendent va culminar a la part final. Llavors sí que el públic va embogir. Ballar. Saltar. Aixecar les mans a l’aire. Mazoni va deixar pel final algunes de les cançons que han marcat la seva carrera musical. De les més populars. El públic s’exaltava cada vegada més a mesura que les reconeixia. Va riure amb la divertida A.I.L.O.D.I.U de Sacrifiqueu la princesa (Bankrobber, 2013). Va cridar amb ganes “apocalipsi now!”, de la crítica cançó del treball Eufòria 5 – Esperança 0. Del mateix LP, va exclamar “e-xi-gim eufòriaaa!” mentre l’artista accelerava amb la guitarra. I accelerava, accelerava, accelerava, accelerava… accelerava fins arribar a un ritme desenfrenat ensordit pels crits. Precisament d’eufòria. Animats únicament per una veu i una guitarra acústica.