Mon Laferte (Viña del Mar, Xile, 1983) –o Norma Monserrat Bustamante Laferte en abandonar el seu personatge artístic– va iniciar la seva gira per Espanya el 25 d’agost amb aturada especial a Barcelona el 6 de setembre a la sala Razzmatazz.
En un directe que navegava entre l’amor i el desamor, la vocalista xilena commogué els seus seguidors amb una compilació de cançons, publicades al llarg dels gairebé 20 anys que du a l’esquena damunt dels escenaris.
El recital va sorprendre i enganxà amb el magnetisme, la força i la sensibilitat que desprenia Laferte. De fet, no seria agosarat admetre que, segurament, va curar més d’un cor trencat i alleugerí el pas i les penes de persones que des de fa dues dècades l’admiren sense conèixer-la.
Un cúmul de casualitats
Des de la pandèmia que no em deixo de sorprendre quan veig una pista plena de gent que, gràcies a un cúmul de casualitats, s’han ajuntat en un espai i un temps acordats per escoltar una veu en directe.
Una de les cançons que Mon Laferte va interpretar en aixecar-se el teló, La Mujer, captivà a tota una sala gran. A aquesta li va seguir un solo exquisit de la trompeta. La cantant no va trigar gaire a saludar el públic, a preguntar-los un sincer: “¿Cómo están?”. Després hi afegí un pessic d’humor recorrent a la dita popular que el brindis s’ha de fer mirant als ulls perquè, en cas contrari, l’auguri són set anys de mal sexe.
Abans de continuar amb l’espectacle, però, va reconèixer, agraïda, que no hi havia res com l’alegria que li transmetia Espanya.
L’admiració cultivada entre dones
La nit va estar carregada de sorpreses. Una de les convidades que Mon Laferte presentà com una artista que ha admirat tota la vida fou Ana Tijoux. Juntes, al temps que sonaven uns ritmes que traslladaren l’audiència a Llatinoamèrica, van entonar Pa’ Dónde Se Fue.
L’energia festiva se seguia palpant, malgrat adquirir un to de melancolia, de la mà de Funeral, en la qual Laferte lamenta que un amor tan esbojarrat hagi caigut en la rutina, en el costum. La Trenza va ser la següent del repertori, cançó que la cantautora escrigué recordant la seva àvia, “la flor més bonica; l’estrella que més brillarà”.
Per tancar aquest cicle Sílvia Pérez Cruz va pujar a l’escenari. Se Me Va A Quemar El Corazón fou la que interpretaren plegades desempallegant-se del dolor i d’una relació romàntica malaltissa. Al final, les dues van dedicar-se una reverència com a mostra d’admiració mútua i profunda.
Caminant sobre els núvols
Va arribar el torn de Amor Completo, en la qual els assistents es van deixar la pell alhora que cantaven: Arrúllame, ahógame, aplástame / Desármame, cómeme, fúmame / Amor inquieto / Amor drogado / Amor Completo. La lletra contrastà amb la de Si Tú Me Quisieras. Aquí va entrar en joc l’acordió i els músics ballaren mentre tocaven les tecles de la ranxera.
La sensualitat es va fer patent a El Beso i Amárrame i, per altra banda, a Tormento i Tu Falta De Querer hi va destacar un cant intens i punyent.
El concert no podria haver culminat millor que amb Mi Buen Amor, una composició que suposa una crida a l’empoderament i a la dignificació d’una mateixa, i que Laferte interpretà des de les entranyes. Encara que els espectadors es quedessin amb ganes de més, el que sí que es pot dir és que van marxar satisfets i caminant sobre els núvols, gràcies a l’entrega, el sacseig emocional i la passió que els provocà Mon Laferte de ben a prop.
Autores de este artículo
Raquel Ashby
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
