Sembla que fos ahir, però ja fa deu anys que la Núria Graham va presentar-se en societat com la gran promesa de la música pop de casa nostra, amb el seu debut First Tracks (Autoproduït, 2013). Divendres a la nit, la cantautora catalano-irlandesa va demostrar una vegada més que l’edat és un número, erigint-se als 26 anys com una artista total en la presentació del seu últim treball, l’elegant i íntim Cyclamen (Primavera Labels, 2023) al festival Guitar Bcn 2023.
I això que Cyclamen precisament no sembla un àlbum fàcil de traslladar al directe. D’esperit bucòlic i nom de planta mediterrània, el nou treball de la Núria Graham representa un atrevit gir sonor a la seva proposta, reduint la presència de la guitarra en favor del piano, integrant acompanyaments orquestrals i incorporant un to jazz que el converteix en juganer. Malgrat això, la vigatana i la seva banda, formada per Malcus Codolà (bateria), ‘l’Eril’ Jordi Matas (guitarra i baix), Marcel·lí Bayer (saxòfon i clarinet) i Anna Godoy (arpa); van recrear-s’hi interpretant-lo sencer.
Tal com passa en el disc, l’onírica Procida va servir per a arrancar la nit. Seguidament, va arribar el torn de The Catalyst, una delicada balada que va aixecar la primera gran ovació de la nit. Tot i haver canviat de colors en la seva paleta sonora de la vigatana, Cyclamen no representa una ruptura total amb el passat de l’artista, com demostra el fet que la cantautora enllacés un fragment de Connemara, tema que obria el seu anterior treball Marjorie (Primavera Labels, 2020), amb Yes it’s me, the Goldfish!, una sinuosa faula existencialista que brilla amb llum pròpia en el seu últim LP.
“No sé si tinc fred o nervis, però estic tremolant”, deia entre rialles l’osonenca en la primera pausa del concert abans d’encarar la grungy Disaster in Napoli, que va sonar per moments tan caòtica com la ciutat del sud d’Itàlia. Tot i haver-se presentat tota la vida davant el públic amb una guitarra, ara Núria Graham es passa gran part del concert tocant el piano i fins i tot s’atreveix amb el baix, demostrant així que la seva evolució no només ha estat cosa de l’estudi, sinó que també ha arribat a la seva faceta d’intèrpret.
Música sense interrupcions
En la part final de la nit, els sofisticats arranjaments de la guitarra de Jordi Matas, els vents de Marcel·lí Bayer i l’arpa d’Anna Godoy, va sumir la sala Paral·lel 62 en una mena d’encanteri folk, elevant peces com l’autoreflexiva The Beggining of Things, l’angelical At Last o la planera The Waterway. “He intentat no parlar gaire perquè quan estic nerviosa acabo dient tonteries”, deia amb veu dubtosa la cantautora, que al llarg de la seva carrera sempre ha tractat sempre de fugir de les etiquetes que l’han acompanyat.
El bis va ser una doble mirada al futur i al passat. Primer, amb l’estrena d’una nova cançó basada únicament en el piano i, després, amb l’actualització de Peaceful Party People From Heaven. “So this is the future” cantava la Núria Graham del 2017 com si ja tingués al cap el que el futur li deparava. En ple 2023, ja és una de les veus de referència de casa nostra.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
