Tot i la seva joventut, Núria Graham (Vic, 1996) s’ha convertit per mèrits propis en una de les veus imprescindibles del panorama musical català. Ara, l’artista d’arrels irlandeses presenta ‘Marjorie’ (Primavera Labels, 2020), el seu disc més personal, madur i autoreflexiu, en el qual l’artista explora les relacions amoroses des de diferents perspectives. En un matí plujós, més propi de Connemara que no pas de Barcelona, ens atén als Lluïsos de Gràcia, mentre esmorza un croissant.
El títol del disc, Marjorie, és també el nom de la teva àvia paterna irlandesa. És un homenatge a ella?
La cançó Marjorie sí que ho és, però el disc no pretenia ser-ho. De fet, no pretenia ser un homenatge a la meva família o a la meva vessant irlandesa, sinó que per pura casualitat hi ha molts escenaris de moltes cançons que et traslladen allà. Sense ser-ne conscient, m’ha sortit un disc molt familiar, però no en el sentit estricte de la paraula, sinó incorporant també els amics.
En diverses entrevistes has reconegut que aquest Marjorie és el teu disc més personal i, fins i tot, autobiogràfic. Ha estat una decisió conscient?
La meva major influència a l’hora de compondre és la meva vida. Quan vaig publicar l’últim disc, Does it ring a bell? (El Segell, 2017), també deia que era el meu disc més personal, perquè ho era en aquell moment. Tots dos discos parlen de moments concrets, però en aquest Marjorie he estat més expansiva. Hi ha traces de mi en històries que no són meves i també en personatges que no són jo.
El disc t’ha servit d’alguna manera per tancar alguna ferida o ajustar alguns comptes?
Una mica sí. Crec que en aquest disc volia quedar-me en pau, no només amb mi mateixa sinó també amb la meva gent. No és un disc romàntic que parli d’una relació. És un disc sobre l’amor que parla de moltes relacions i de molts tipus diferents de relacions.
Marjorie és un disc sobre l’amor que parla de moltes relacions i de molts tipus diferents de relacions
Parlant de relacions i d’amor, a la cançó que dóna nom al disc, Marjorie, retrates el tòpic clàssic de l’amor romàntic, emmirallant-te en la figura de la teva àvia. D’on sorgeix aquesta idea?
La cançó prové d’un dia que em vaig trobar a mi mateixa esperant mentre mirava per la finestra. Parla d’aquest estrès romàntic que comporta esperar. Llavors, m’imaginava a la meva àvia esperant cada nit a què arribés el meu avi del pub. Trobar-me jo en aquesta mateixa situació em va fer veure-m’hi molt reflectida. Han estat dos anys molt intensos i he anat descobrint diverses facetes de mi que diverses persones de la meva família m’han dit que eren molt pròpies de la meva àvia, d’aquí ve aquesta connexió en el disc.
Creus que algun dia canviarem aquesta manera romàntica d’estimar?
Curiosament, el Marjorie m’ha servit per retratar una època de la meva vida de la qual ara m’intento alliberar. He estat una gran víctima d’aquesta concepció romàntica de l’amor. Aquest disc ha acabat sent una manera d’intentar deslliurar-me de l’amor romàntic.
Una altra de les cançons del disc, Toilet Chronicles, és la teva particular resposta a Amor de Garrafa, cançó dels Power Burkas. Com se’t va ocórrer entrar en aquest joc?
Un dia l’estava escoltant a casa i fixant-me en la lletra vaig arribar a la conclusió de què parlava de mí, ja que a Power Purkas hi toca la meva exparella. Vaig sentir una necessitat molt gran de respondre. Va ser tot molt ràpid, la vaig adaptar amb la guitarra, la vaig portar a l’estudi i la vam enregistrar. Fins i tot el meu ex va acabar venint i tot! Gravar aquesta cançó ha estat l’experiència més maca que he tingut mai en un estudi.
En el fons també és una cançó d’amor.
Sí. De fet, segurament és la cançó més romàntica del disc. Parla de l’amor que li tinc a la meva exparella, un amor molt més pur que no pas l’amor romàntic clàssic. A Toilet Chronicles me’n deslliuro i descobreixo que l’amor no és només patir.
A vegades, soc víctima del meu propi verí, perquè em surt una cosa molt personal, que involucra a altres persones i no puc fer-hi res.
Com es gestiona el fet de plasmar-se a un mateix en un disc? Es pot arribar a controlar?
Soc incapaç de controlar-ho i, de fet, tinc un problema amb això. Se’m fa impossible triar fins a quin punt ensenyo parts de mí a les cançons. Sempre hi ha un punt d’ambigüetat, però alhora sempre hi haurà certes persones que sabran al que em refereixo. A vegades, soc víctima del meu propi verí, perquè em surt una cosa molt personal, que involucra a altres persones i no puc fer-hi res.
Des que vas començar, sempre se t’ha posat l’etiqueta de “nena prodigi” de la música. De fet, amb 17 anys, ja vas publicar el teu primer disc. Com portes aquesta pressió?
He intentat no pensar-hi gaire. Quan vaig començar a fer concerts amb 16 anys no tenia ni idea del que estava passant, no tenia pressió, només m’ho passava bé. Ara m’he fet més gran i en soc molt més conscient. Realment, aquest món és sempre una enorme incertesa, cosa que m’agrada.
En els últims mesos has format part de la banda d’acompanyament d’Amaia. També li has compost un parell de cançons. Com neix la vostra relació?
És curiós, jo no havia mirat mai Operación Triunfo. No m’interessava. Però ella forma part també del Primavera Labels, un dia vam quedar per fer unes birres i ens vam entendre molt bé. Com que tenia una cançó que m’encantava però no feia gens per mi, li vaig donar. No ho havia fet mai, però m’he adonat que compondre per a altres persones és una cosa a la qual m’encantaria dedicar-me.
Acostumada al paper de ‘front-woman’, què t’aporta el fet de prendre un paper més secundari en una altra formació com amb l’Amaia?
És veure les coses des d’una altra perspectiva i aprens molt. Has de fer que les coses funcionin, però també molt marge per observar què està passant. I et tornes potser més empàtica amb moltes coses, sobretot amb la meva pròpia banda.
El dijous 27 de febrer presentes el nou disc a la Sala Apolo de Barcelona, en el marc del festival Guitar BCN 2020. Què hem d’esperar d’aquest Marjorie en directe?
El dia 27 serà el dia més especial en molt de temps perquè estrenarem les noves cançons per primeríssim cop. Anirem amb nova formació, serem cinc en total, i m’estic involucrant al màxim en tots els àmbits del directe. Els assajos fins ara em tenen molt il·lusionada.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
