Malgrat totes les dificultats que pateixen habitualment la música i la cultura, i després d’uns anys de pandèmia especialment difícils, el festival LEM no s’atura. Aquest any a l’Orchestra Fireluche, en substitució del gran Pau Riba, ha sigut el Jordi Subirà qui ens ha traslladat, a través de la seva veu, a escenaris filosòfics, fundacionals, poètics; escenaris plens d’històries amb vida, amb moviment; escenaris que inviten a la reflexió.
Pels qui no hagin tingut la oportunitat de conèixer-los encara, l’Orchestra Fireluche és un conjunt de músics que experimenten amb diversos instruments, diversos sons, diverses formes de tocar un mateix instrument o, fins i tot, de reinventar-se i provar amb qualsevol objecte que podem trobar en el nostre dia a dia. Quan assistim a un dels seus concerts, hem d’anar amb la ment ben oberta, sense expectatives, i fixar-nos en cada detall del que està succeint al nostre voltant, és tota una forma diferent d’entendre la música que no et deixarà mai insatisfet o insatisfeta.
Per descomptat, jo sabia que després d’aquesta experiència de poder veure’ls en directe, no sortiria igual que havia entrat. Va ser com un viatge: en Jordi Subirà recitava poemes amb una veu greu i profunda, i unes expressions facials i gestuals que feien empatitzar amb allò que ens estava explicant. Mentrestant, el Quim Sitjes marcava els tempos amb la bateria, i la resta s’entrellaçaven formant grans xarxes melòdiques.
Ha explotat el Big Bang
L’entrada del concert va ser dividida: primer una veu cantada; després una breu introducció musical. Arriba el Jordi Subirà i ens presenta el nou disc que tocaran en directe a continuació: Segona Florada. Tot comença com ja sabem: amb un Big Bang. Una explosió “dins el no-res d’antimatèria” i “un univers s’està formant”; són versos de la primera cançó del disc: Ha Explotat el Big Bang a Dintre Teu. Una forma més que encertada de començar el nostre viatge per la música de l’Orchestra Fireluche.
Seguidament, ens introdueixen una cançó del seu anterior treball, Ataràxia. Apareixen nous sons i nous instruments que no esperàvem. Es tracta d’una nit on veurem aparèixer progressivament en escena tota una sèrie d’elements heterogenis i sorprenents que entren en contacte i estableixen relacions complexes entre ells. A l’equador del concert, una nova figura es presenta davant el públic: la poeta Memi March, que puja a l’escenari i aconsegueix deixar-nos a tots completament endinsats en les seves paraules.
Cal destacar el paper del David Sarsanedas que, a més d’haver escrit algunes lletres, utilitzava objectes com globus, serres metàl·liques, troncs, trompetes de joguina i molts altres estris per crear els efectes especials que acompanyen la melodia i que otorguen una personalitat divergent a la cançó. Podia veure la il·lusió d’un nen petit jugant dins els ulls del David mentre produïa aquests sons i movia els llavis articulant les mateixes lletres que recitava el Jordi.
La simpatia, l’espontaneïtat i la gràcia amb què el nostre narrador es defensa a l’escenari és un afegit a l’experiència que ens fa riure, ens crea tendresa i aconsegueix dinamitzar el concert de manera que tot sigui fluid i atractiu alhora.







Autores de este artículo

Pablo Poyo

Miguel López Mallach
De la Generación X, también fui a EGB. Me ha tocado vivir la llegada del Walkman, CD, PC de sobremesa, entre otras cosas.
Perfeccionista, pero sobre todo, observador. Intentando buscar la creatividad y las emociones en cada encuadre.