Si hi ha un estil de música que no entèn de distància social obligatòria és el rock & roll. Per això, és gairebé una picada d’ullet del destí que els Eagles Of Death Metal gaudissin i fessin gaudir d’un dels primers concerts sense mascareta obligatòria a Barcelona. La banda californiana va celebrar el seu vint-i-quatrè aniversari (sí, així han promocionat la gira europea en la qual estan immersos) repassant les cançons més destacades de la seva trajectòria davant d’una sala Razzmatazz totalment entregada.
Per si algú estava encara cohibit o tenia algun dubte sobre la nova normalitat, els primers acords de l’accelerada I only want you van generar tal èxtasi en el públic, que la seva reacció va provocar una apreciable tremolor sobre el terra de la Razz 2, que durant més de 90 minuts va vibrar literalment al més pur estil telèfon Nokia dels 2000.
Seguidament, va arribar el torn de Anything ‘cept the truth, tota una declaració d’intencions. “Sou el millor públic de tota la gira”, repetia el líder de la formació Jesse Hughes després de cada cançó… Difícil de creure. En el fons, és difícil creure’s res d’una banda que s’anomena Eagles of Death Metal i que, efectivament, no toca death metal. La banda va ser fundada l’any 1998 a Califòrnia pel mateix Hughes juntament amb Josh Homme, figura que ja no acompanya al grup en les gires en haver-se centrat en la seva carrera com a productor (Arctic Monkeys, Iggy Pop, entre d’altres) i líder dels Queens of the Stone Edge. En els seus quatre discos d’estudi, EODM han construït la seva carrera al voltant del rock and roll més accelerat i ballable, amb clares influències del blues, el rockabilly, el garage i fins i tot el punk; tot amanit per una actitud irònica, despreocupada i gamberra.
De fet, amb la frenètica Cherry Cola van començar a volar les primeres cerveses i a organitzar-se els primers pogos. “És un miracle que estiguem aquí. Pensava que mai tornaríem a tocar en directe”, va assegurar Jesse Hughes després d’interpretar Silverlake (K.O.S.F.M.) a duo amb la baixista Jennie Vee. I és que existeixen poques formacions en actiu amb l’historial d’EODM. Els californians van saltar a la fama per ser la banda que estava tocant a la sala Bataclan de París el 13 de novembre de 2015, quan un grup de terroristes jihadistes van assaltar el recinte i van assassinar a 131 persones. Entre elles, va morir Nick Alexander, un jove de 36 anys que treballava venent samarretes i merxandatge durant la gira europea. Més afortunats van ser Jesse Hughes i la resta de membres del conjunt, que van poder fugir i salvar la vida.
El trepidant riff de Secret Plans no va fer sinó augmentar el frenetisme a Razzmatazz, mentre que la desèrtica Flames go higher va fer pujar els decibels a nivells insospitats, tot plegat davant d’un públic absolutament entregat a uns membres de la banda que regalimaven rius de suor en cada moment.
Jesse Hughes, protagonista absolut
No es pot entendre el magnetisme que transmeten els Eagles of Death Metal sense la figura Jesse Hughes. El guitarrista, cantant i compositor compleix tots els paràmetres que marca l’estereotip d’estrella del rock masculina: Bigoti frondós i amb pinta de tenir sempre gust a cervesa, cabellera llarga i poc cuidada, ulleres de sol de motorista, historial reconegut d’abús de substàncies poc recomanables, tatuatges hortera als braços, una col·lecció de guitarres espaterrant i, per sobre de tot, una actitud irreverent que el converteix en el protagonista principal sempre que és a l’escenari. Aquesta actitud va quedar absolutament representada durant I want you so hard (boy’s bad news), on va exhibir uns atrevits però alhora poc afortunats passos de ball.
Més enllà de Hughes i Homme, la resta de membres de la formació han estat rotatoris. De fet, artistes de la talla dels recentment traspassats Taylor Hawkins (Foo Fighters) o Mark Lanegan, així com altres noms destacats com l’actor i músic Jack Black, Dave Grohl (Nirvana i Foo Fighters) o Samantha Maloney (Mötley Crüe). Tot i això, la banda ha mantingut una línia molt continuista pel que fa a l’estil i la identitat del grup.
El punt àlgid de la nit va arribar a la part final, amb la portentosa interpretació del clàssic de David Bowie, Monnage Daydream, culminada per un espaterrant solo a la guitarra d’Eden Galindo. Tot seguit, el versionat va ser Elvis Presley, en aquest cas en una molt menys reexida versió acústica de la mítica Can’t Help Falling in Love del rei del rock. Speaking in tongues va servir per a tancar una gran nit de festa estil prepandèmic a la Razzmatazz. Esperem que això mai més torni a ser notícia.
Autores de este artículo
Pere Millan Roca
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
