A l’inici de cada concert, Pavvla avisa: “M’escric diferent”. Es refereix a l’ortografia del seu nom artístic (que es pronuncia com Paula). Però, després de posar el punt final a la gira de debut amb cites internacionals incloses i de desmentir que l’èxit artístic ‘under 25’ només té lloc pel reggaeton i el trap, no costa gaire de fer que sí amb el cap i estar-hi d’acord. Hi ha diferéncies en molts més sentits que en les gramaticals.
Amb poc més de vint anys, Paula Jornet (1996) és coneguda pel seu paper a la telenovel·la de sobretaula de TV3 La riera, pel seu pop-folk electrònic, per la seva veu suau i per les seves lletres innocents en un anglès impecable. I també per qualificar tota cosa adjectivable de ‘guai’. Això podria servir en safata de plata arguments als entesos i haters de la música enllaunada que miren amb aires de superioritat el grup de mil·lennials enfervorits que han omplert els 96 concerts de la gira, i que li envien missatges per Twitter dient: “Pavvla és adorable nivel dios [sic]”.
Que els il·lustrats desarrufin les celles. L’embolcall de fenomen Instagram és només un afegit per una artista que, en directe, aconsegueix un equilibri entre timidesa i sensualitat, interpretació i autenticitat, que és molt difícil d’impostar. Unes lletres íntimes adolescents i un fons musical indie i fantasmagòric adquireixen una altra dimensió quan les modela la veu càlida i potent de la cantautora. I és que la veu mereix una menció a part. I la desimboltura d’un cos avesat a l’escenari, també.
Precisament aquesta fluïdesa escènica contrasta amb els estables -tot i que imaginatius- teloners, Cor Blanc. Separats per una taula i emmarcats per una pluja de pètals i dibuixos animats, el duet barceloní format per la Mireia Bernat i el Sergi Serra, defensa el seu dream pop introspectiu per primer cop a La [2] d’Apolo mentre els nombrosos fans de Pavvla omplen la sala a poc a poc.
I és que, enmig d’un joc de llums i d’una paret quadriculada que s’il·lumina a trossos al ritme de la percussió, la cantant arriba com a projecte d’ídol d’una generació venerada per creativa i tolerant, apedregada per narcisista i bombardejada per la cultura anglosaxona. I és que Creatures (Luup Records, 2016) té una mica de tot això.
Comença el recital amb Young, un cant a la incertesa juvenil en format de balada folk, publicada en obert a Youtube abans d’emigrar a Brighton a estudiar composició. Guitarra elèctrica en mà, fa gala de la dolçor misteriosa d’un tema que va enamorar la discogràfica, mentre, a contrallum, s’entreveu la seva indumentària negra: crop top, pantaló de cintura alta acabat en pota d’elefant, cua de cavall i arracades gegants en forma d’anella. Casella de look mil·lenial, marcada.
Acompanyada a la bateria elèctrica pel seu productor, Aleix Iglesias, i del teclista Pau Calero, el pop-folk electrònic de Should have known better, Tired i Planets and Stars deixa content al respectable i demostra que Creatures i la seva mare arriben ben rodades a la sala. En un any i mig de gira que l’ha duta a festivals com el Primavera Sound o el SXSW de Texas, Pavvla no ha parat de crear i, en l’adéu a les seves criatures, ensenya una peça amb un acabat més dur i propera al rock que inclourà al nou disc: Burn to ashes. No només d’agraïments viuen els comiats.
S’infiltren a la setlist Artic Monkeys i Rihanna, dos referents compartits pel públic que no supera la trentena, majoritàriament. Un corejat Umbrella té més bona rebuda que un malaguanyat Do I wanna know que més d’un hauria preferit sentir sense la col·laboració, simpàtica, això sí, de Marion Harper, artista del mateix segell que va convalidar com a assaig “una nota de WhatsApp a les dues de la matinada”.
La cançó del repertori que més traspassa la línia vermella del nyonyisme i que la mateixa cantautora espera no haver de tocar més en gires posteriors, For a long time, contrasta amb la tendresa onírica de This is not a movie. Un moment de calma vestit amb una veu a l’estil Russian Red i que serveix de preludi per un canvi de posada en escena.
Els músics es retiren i Pavvla queda sola, dempeus i només amb la guitarra es transporta “on va començar tot”. Als bars i pubs amb micro obert de Brighton, concretament. Una veu de ben segur molt més sòlida que la d’aleshores, s’encarrega de la juganera Holding on, del folk per a cors trencats de Flowers i una varietat de ‘sense títol’ que, amb l’acústica, recullen l’esperit del casset Homemade stuff (Luup Records, 2017), gravat d’una tirada i sense edició posterior.
La petita paradoxa de la nit i de la carrera de la cantant arriba amb Winter, un tema petit ideat com un mer interludi però que els serveis de reproducció online han coronat com el més escoltat del seu repertori i que a La [2], fidel a la tendència marcada pel totpoderós internet, canta especialment.
Amb un recull de vídeos de l’any i mig de gira de fons, l’harmònica i pausada Skin i l’enèrgica Gun mostren dues facetes diferents que domina amb sorprenent facilitat. I mentre es deixa anar cantant la tornada de la darrera –death is just a silly thing, it won’t happen to us-, és inevitable tornar a pensar que Pavvla ho tenia tot per a ser un bluf. Però no. I equivocar-se de tant en tant no mata ningú.
Autores de este artículo
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
