Arriba el Festival BAM i Mercè Música, una de les cites musicals més importants de la ciutat amb 135 bandes provinents de 19 països que ho avalen.
Un dels punts més destacables d’aquesta edició ha sigut l’esforç de l’organitzacio, amb Marc Campillo al capdevant de la programació del BAM, per incloure de manera quasi paritària formacions amb presència de dones dalt dels diferents escenaris. També ho és l’homenatge al Paral·lel que comptarà amb un nou escenari a càrrec de la Sala Apolo que conmemora el seu 75è aniversari. I per últim, amb Lisboa com a ciutat convidada a les Festes de La Mercè 2018 comptarem per una banda amb La nit de fados de Mercè Música, i per altre, la segona edició del Portugal alive dissabte 22 a la Pl. Joan Coromines dins del marc del Festival BAM.
Amb tot, aquí us deixem amb una llista de les nostres recomanacions.
Mercury Rev
Era el 1998 i, després d’uns inicis turbulents, amb canvis a la formació i un èxit que no acabava d’arribar i que amenaçava la seva supervivència, els nord-americans Mercury Rev publicaven la seva obra magna, Deserter’s Songs, un àlbum bellíssim a mig camí entre el pop orquestral i el dream pop grandiós, bastit sobre melodies tan senzilles com cançons de bressol, que va capgirar la seva fortuna i que aquest 2018 compleix 20 anys. Com que es tracta d’un disc icònic, en l’era de la retro mania i la nostàlgia hem tingut oportunitats més recents de sentir-lo en viu en tota la seva plenitud. Així que, per celebrar-ne l’aniversari, el grup proposa recuperar-lo ara en un format més íntim i acústic, amb el xiuxiueig i el rascat amb què va néixer.
Nathy Peluso
Nathy Peluso, una argentina establerta a Madrid, va tancar el 2017 proclamada una de les sensacions de la nova onada del hip-hop espanyol, gràcies a l’EP Esmeralda, amb el seu rap de tall clàssic vestit amb una producció més contemporània, pròxima al trap. Però poc ens imaginàvem aleshores, quan admiraven el seu “Corashe” —un rap espaterrant descarnat amb accent argentí que és pur poder, un cop de puny a la boca de l’estómac dels covards que no s’atreveixen a estimar—, que el 2018 la veneraríem com La sandunguera, nom del seu àlbum de debut, autocoronada reina del soul-jazz llatí, teatral, ploranera, temperamental, pur sabor, com Lauryn Hill menjant pizza, com Chavela Vargas reencarnada en millennial o Princess Nokia disfressada de Carmen Miranda. Ella no vol fer música urbana: vol fer música de qualitat.
Masego
Va néixer a Jamaica, com el seu pare, però és als Estats Units, d’on és la seva mare, on va créixer aquest artista de nom sud-africà (Masego vol dir ‘benedicció’ en tswana). També podríem dir que va néixer a YouTube, que és on Micah Davis, el seu nom real, es va estrenar com a músic penjant vídeos –va arribar a penjar 10.000 hores– en què afegia saxo i teclats a beats de música urbana i house futuristes pispats de SoundCloud i recreats amb caixa de ritmes. Sembla que al principi ho va fer per impressionar una noia, però va acabar cridant l’atenció de productors com Kaytranada, Sounwave i Jazzy Jeff. El seu àlbum de debut, Loose thoughts (2016), l’EP The pink polo (2016) i el parell de singles que va publicar el 2017 sumen desenes de milions d’escoltes. Ell es refereix a la seva música com trap house jazz.
Ferran Palau
Fa anys que Ferran Palau acumula mèrits per ser considerat una de les veus més importants del pop d’autor de casa nostra: primer, compartint el lideratge, la com- posició i la veu d’Anímic amb Louise Sansom; però, des del 2012, quan va publicar L’aigua del rierol, també al capdavant d’un projecte personal cada vegada més sòlid, com han demostrat Santa Ferida (2015) i, sobretot, Blanc (2018). Sempre amb la complicitat del productor Jordi Matas (Seward), mà dreta i membre de la banda que l’acompanya en viu i que completen Joan Pons i Dani Comas, d’El Petit de Cal Eril, Palau ha vestit les seves lletres metafísiques –tan hàbils a l’hora de fer diana en la seva inconcreció– amb un so contemporani que l’apropa a l’avantguarda del pop. Tot i res.
Balago
És difícil pensar en un títol millor per a un disc de Balago que el que han triat per al seu sisè àlbum, que arriba 17 anys després del de debut, Erm (2001), i cinc després de Darder (2013), el seu celebrat darrer llançament fins a la data. El demà (2018) resumeix perfectament l’esperit del projecte de David Crespo, un nom que remet al caràcter sempre avantguardista, però sense estridències, d’una proposta d’electrònica ambiental a mig camí entre la programació electrònica i l’obsessió analògica. El demà que auguren les textures boiroses de Balago no ens fa esperar el futur amb gaire il·lusió: més desesperat que melancòlic, més angoixant que contemplatiu. Però sí que promet un directe emocionant que a estones ens recordarà Brian Eno, Harold Budd i Arvo Pärt, i també (uh-oh) John Carpenter, Angelo Badalamenti, Burial i Forest Swords.
Pongo
Estalvieu-vos la broma, perquè a Pongo sí que sabríeu on posar-la: la tindreu allà on ella vulgui desplegar el seu híbrid de kuduro amb EDM, bass music, dancehall i pop melòdic, una renovació del gènere en clau d’R&B contemporani. Nascuda a Angola i crescuda a Lisboa, on la seva família es va exiliar fugint de la violència del seu país, va ser a la capital portuguesa on va entrar en contacte amb l’escena del kuduro, el ritme angolès que ha conquerit el clubbing europeu, gràcies sobretot als portuguesos Buraka Som Sistema. Va ser aquesta banda qui va descobrir Pongo i se la va emportar de gira per festivals de tot el món. Però ara és hora que ella i les seves cançons, que compon mesclant les seves arrels africanes amb música urbana i sensibilitat pop, emprenguin el vol.
Batuk
Batuk mostra com el house pot servir per connectar la diàspora africana a través de la cultura del ritme. Són el productor i raper sud-africà Spoek Mathambo i la cantant i performer sud-africana d’origen moçambiquès Carla Fonseca, àlies Manteiga. El pro- jecte va néixer com una manera de connectar l’afrohouse amb la música de tradició angolesa, fent servir el ritme com a fil conductor entre la música de ball de Sud-àfrica, Moçambic, el Brasil, Portugal, Uganda, el Congo… Però la voluntat panafricana que recollia Musica da Terra (2016), l’LP de debut de Batuk, ha mutat en un homenatge a la música amb què van créixer a la seva Sud-àfrica natal a Kasi royalty (2018): kasi és, en afrikaans, l’argot per referir-se als guetos als quals es va traslladar la població no blanca durant l’apartheid. El resultat és una mescla ballable d’electrònica, ritmes urbans i R&B contemporani.
Ammar 808
El 808 del seu nom fa referència al Roland TR-808, la icònica caixa de ritmes que va revolucionar la música electrònica als vuitanta i amb la qual AMMAR 808 exploren les freqüències més baixes. Beats ferotges i agressius i tres veus magribines —tres cantants d’Algèria, Tunísia i el Marroc— arrodoneixen aquesta proposta de ritmes panmagrebins que dóna una volta de rosca tant a l’electro chaabi com al rock del desert. Maghreb united (2018), el seu àlbum de debut, és una reinvenció radical i electrònica de la música nord-africana, que busca unir folklore, mitologia i futurisme i que combina el so distorsionat del guembri (similar a la guitarra), la gasba (una flauta) i la zokra (un sac de gemecs) al servei de temes que sorgeixen de les profunditats de la tradició musical del Magreb, tan rica i tan diversa, però alhora amb tants punts en comú.
Warmduscher
Són una colla de friquis, sense que això vulgui ser una desqualificació sinó una descripció objectiva. I, si no, doneu un cop d’ull al delirant videoclip de The sweet smell of Florida –una mena d’híbrid entre David Lynch i Little Britain que comença quan tres noies són convençudes per assistir a la pitjor de les barbacoes– i després en parlem. Tot i la iconografia ianqui que despleguen (camises amb barres i estrelles, barrets de cowboy), Warmduscher no són de Florida ni de cap dels dominis de l’Oncle Sam: són britànics i entre les seves files hi ha membres de The Fat White Family, amb els quals comparteixen (a banda de personal) vocació pel rock experimental i un sentit de l’humor excèntric de gust dubtós.
Side Chick
Maïa Vidal es va donar a conèixer al gran públic quan va compondre la cançó per a l’espot d’Estrella Damm de l’estiu del 2015, però aquesta nord-americana ja feia temps que es feia sentir a l’escena subterrània de Barcelona, amb el seu folk-pop acústic lluminós, des que el 2011 va publicar God Is My Bike, l’estrena del projecte que porta el seu nom i cognom. Ara, però, torna a les seves arrels més contundents –el punk del seu primer grup, les versions de Rancid que feia com a Your Kid Sister–, amb el trio elèctric de guitarra, baix, bateria i sintetitzador, d’inspiració glam rock Side Chick. El grup, sorgit a Barcelona entre matches a Tinder –o això afirma el trio–, ens permet descobrir una cara que fins ara no coneixíem de Vidal, més sorollosa i descarada.
La Plata
Tenen poc més de 20 anys, però aquest quintet valencià evoca el pop sintètic fosc d’aquella “nova onada” dels anys vuitanta, punt de partida, precisament, de la moguda valenciana que posaria el litoral mediterrani al mapa de l’avantguarda pop i la cultura de club internacional, abans de les paelles als pàrquings i tots els altres clixés de la ruta del bakalao. Al voltant de les cançons de Diego Escriche, els de La Plata agafen aquell bagatge, el pugen de revolucions i l’esquincen amb guitarres intenses no gaire allunyades de les de Triángulo de Amor Bizarro, amb qui coincideixen en el productor Carlos Hernández, que ha treballat amb ells en l’EP Un atasco (2017) i l’LP de debut, Desorden (2018). Teenage angst de vint anys amb una de les sensacions del pop independent peninsular de la temporada.
Seun Kuti & Egypt 80
Fill d’un mite de la música africana, des que tenia nou anys el jove Seun Kuti de- manava al seu pare poder cantar amb ell i ho va aconseguir poc abans que Fela Kuti morís de manera prematura l’any 1997. Poc s’ho pensava, que li tocaria omplir el buit que havia deixat el seu pare a la formació que liderava, Egypt 80. Ho va fer mentre es mantenia fidel a les consignes socials i polítiques d’un artista compromès que havia barrejat sons ioruba amb el jazz i el funk. Seun Kuti ha continuat aprofundint en les tradicions musicals africanes i les ha portat als temps actuals per explicar, en els seus discs, les lluites que viu el continent. I ho fa amb la formació del seu pare, produint treballs com Black Times, editat aquest 2018.
Flamingo Tours
Una cara i una veu que sovint hem vist en territoris jazzístics ara lidera un projecte que té tant de rock com de blues, amb una mica de soul i unes notes de rhythm’n’blues. Us parlem de Myriam Swanson, que ha estat la veu dels Mambo Jambo en les conegudes Taboo Burlesque Nights de la Sala Apolo i que ara té banda pròpia, en el projecte musical més personal de tots els que passeja pels clubs barcelonins. Fa poc ha publicat nou disc, Lucha Libre, una excursió als deserts de Nou Mèxic amb parada en un ring de lluita lliure.
La Bien Querida
La Bien Querida, una de les millors compositores de cançons sorgides a la Península en aquest mil·lenni, porta l’herència de la cançó lleugera romàntica ibèrica al seu terreny de pop sintètic emparentat amb el dels vuitanta. Ningú no canta tan bé al desamor com Ana Fernández-Villaverde: ho va demostrar al fosquíssim Premeditación, nocturnidad y alevosía (2015) –bé, li fa la competència el seu amic J, de Los Planetas, un altre músic que beu tant del rock independent com de la música d’arrel espanyola–. Però amb Fuego (2017) ens ha recordat que això no és incompatible amb pujar la temperatura.
Love of Lesbian
El passat 2017, Santi Balmes i els seus músics van celebrar els vint anys que fa que són dalt d’un escenari i, vista la quantitat d’escenaris des d’on els reclamen, també ho han continuat fent aquest estiu. La Mercè serà una molt bona oportunitat per escoltar la formació repassant una discografia plena de cançons brillants, lletres de qualitat literària i una voluntat clara d’explorar territoris nous sempre que poden. Cita imprescindible amb una banda indie que, a força de reinventar-se constantment i d’escapar al hit més fàcil, s’han convertit en una de les més estimades d’aquesta escena musical.
Autores de este artículo
