Avui, 14 de desembre, es compleixen 45 anys de l’estrena de la pel·lícula musical, Saturday Night Fever. Dirigida per John Badham i protagonitzada per John Travolta –un any després, el 1978, la seva carrera es consolidaria gràcies a la sortida de Grease– i Karen Lynn Gorney, el guió de Saturday Night Fever s’inspirà en un article, ‘Ritus tribals del nou dissabte a la nit’, que va escriure Nik Cohn (el pare de la crítica del Rock) i publicà la revista setmanal New York.
Al musical se’l defineix com a jukebox, perquè la banda sonora està formada per algunes cançons que els Bee Gees van llançar prèviament. De fet, cinc dels temes que surten al film –Stayin’ Alive, Night Fever, How Deep Is Your Love, More Than a Woman i If I Can’t Have You– foren compostos i gravats originalment per la banda. Jive Talkin’ i You Should Be Dancing també van ser integrades per completar el repertori.
Una dada curiosa i contrària al que la majoria podria pensar és que els Bee Gees s’incorporaren a la fase de postproducció. Robert Stigwood –cèlebre durant les dècades dels 60 i els 70 per produccions teatrals i cinematogràfiques com Hair i Pippin, així com Grease i Fame– va ser qui va trucar al grup per preguntar si tenien composicions a mà, però resulta que els membres es trobaven immersos en la gravació del seu nou disc. Malgrat tot, s’hi van posar de valent i amb tan sols un cap de setmana varen enllestir les maquetes.
I sort que es van acabar llançant a la piscina, ja que la banda sonora continua mantenint la posició de segona més venuda de la història, després de The Bodyguard (1992). A més, excepcionalment, guanyà un Grammy a la categoria d’’Àlbum de l’Any’. Aquest reconeixement per part de l’Acadèmia va anar acompanyat de l’expansió massiva de la música disco, la qual es colava i es ballava a tots els clubs de l’època. Per això no volíem perdre l’oportunitat de celebrar el 45è aniversari de Saturday Night Fever: perquè es convertí en un fenomen sociocultural que generà un canvi de xip en l’estètica i els estils de vida dels anys setanta, alhora que provocà que la joventut volgués sortir a ballar per ser els reis de la pista. Sense més dilacions, recordem 4 hits dels Bee Gees al mateix temps que ens submergim als carrers de Brooklyn i a la discoteca 2001 Odyssey.
Night Fever
Es veu que Stigwood tenia pensat que la pel·lícula es titulés Saturday Night, però un dels integrants dels Bee Gees, Robin Gibb, no n’estava convençut. Sabent que Night Fever podia ser arriscat de cara al mercat, el productor decidí combinar les dues idees en ment, de manera que va donar lloc al nom original de Saturday Night Fever.
Aquell any Night Fever va batre rècord en mantenir-se número 1 a la llista Billboard Hot 100 durant vuit setmanes consecutives. Els Bee Gees ja ensumaren l’èxit en el moment de la seva creació. Inspirant-se en A Summer Place, de Percy Faith & His Orchestra, van gestar un nou fruit. Pel que sembla, no s’allunyaren de la fórmula a l’hora de composar el que suposaria el seu primer triomf internacional, New York Mining Disaster 1941. És a dir, de la mateixa forma que escrigueren aquest track en unes escales, també varen ultimar la lletra de Night Fever així, a l’estil casolà.
How Deep Is Your Love
How Deep Is Your Love està inclosa per Rolling Stone dins les 500 millors cançons de tots els temps, juntament amb Stayin’Alive. Artistes des de Luther Vandross fins a Take That o Air Supply l’han portat al seu propi terreny. Tot i això, el 1983 els Bee Gees van acaparar titulars com a conseqüència de la demanda de Ronald Selle, compositor del musical Chicago, per plagi de les notes i els compassos de Let it end. En un principi, la formació va perdre el judici, encara que mesos després el veredicte fou revocat i pogueren conservar-ne l’autoria.
Els lyrics de la balada romàntica no deixen de ser dolços i tendres, i transmeten que dos amants estan fets l’un per l’altre. Més aviat, la peça en el seu conjunt és una declaració d’amor a una persona de la qual un n’està enamorat per l’escalfor, la lleialtat i la protecció que li brinda en un món ple de poca-soltes que no els deixa ser i viure la seva història lliures d’estímuls externs, els quals l’únic que causen és que s’imposi la realitat.
Stayin’ Alive
No estava planejat que Stayin’ Alive es publiqués com un single. Gràcies als fans, que l’escoltaren a l’escena introductòria del tràiler de Saturday Night Fever i acte seguit es disposaren a trucar a les estacions de ràdio, es va llançar a mitjans de desembre.
El missatge del track gira a l’entorn de sobreviure en una gran ciutat, però especialment a Nova York. El moviment frenètic, el soroll, la inèrcia amb la qual un camina per romandre a la superfície i perquè l’aigua no l’ofegui és el que l’oient s’imagina com un ciutadà que viu entre les parets de The Big Apple. La dansa i l’oci nocturn, en definitiva, fan que els personatges del film s’evadeixin i vagin a parar a un espai zero claustrofòbic i creatiu en el qual fluiran i les seves frustracions desapareixeran, almenys per unes hores.
Tot i que Stayin’Alive es va plantejar i es maquetà al Château d’Hérouville (França), aquesta s’acabà gravant als Criteria Studios de Miami. El bateria Dennis Bryon, però, no hi va poder assistir per temes familiars i recorregueren a l’alternativa d’introduir un loop extret de dos fragments de bateria de Night Fever que van copiar i enganxar.
More Than a Woman
More Than A Woman és interpretada pels germans Tavares, en una versió més soul, a l’escena en què Tony Manero (John Travolta), un novaiorquès de descendència italiana desencantat per la seva feina en una botiga de pintures de Brooklyn, es troba assajant pel campionat de dansa amb la seva companya, Stephanie Mangano (Karen Lynn Gorney), de qui s’enamora i a la qual coneix a la discoteca 2001 Odyssey.
Arribats al concurs, sona de fons la dels Bee Gees amb un toc de marxa. La cançó verbalitza els pensaments de Tony. El fet de passar estones amb Stephanie la fa apreciar-la a poc a poc. Tanmateix, el rebuig d’ella en el sentit amorós, malgrat sentir-s’hi atreta, funciona com a motor perquè Tony s’enlluerni i l’idealitzi amb major intensitat.
Al cap i a la fi, esperem haver-te transportat als setanta, a reviure l’era daurada del gènere disco i a rememorar tracks d’un àlbum icònic i mític, interpretat pels Bee Gees, que el següent a superar-lo en termes de vendes fou ni més ni menys que Thriller, de Michael Jackson.
Autora de este artículo
