Per separat només són el Marc, el Jes i l’Axel, però junts formen Sidonie, una de les bandes imprescindibles del pop-rock dels darrers vint-i-cinc anys. En aquests anys, els barcelonins han construït una exitosa carrera basant-se en un potent directe i en l’autenticitat que desprenen les seves enganxifoses cançons. Tots tres ens citen un matí hivernal, però assolellat a l’hotel IBIS de la plaça de les Glòries de Barcelona, on responen a les nostres preguntes sense complexos poc abans de presentar el seu nou disc a la capital catalana.
Després d’una aturada per Nadal, torneu a la carretera. Després de més de dues dècades tocant, com encareu una altra gira com aquesta?
Axel: El públic coneix la part més bonica de la nostra feina, quan estem tocant sobre l’escenari. Evidentment, allà tot es justifica. En aquella hora i mitja t’oblides del cansament i de qualsevol cosa que t’estigui passant. El moment previ al camerino també és fantàstic. Els nervis d’abans d’un concert i fins i tot els de després… És millor que qualsevol sala, bar o discoteca on puguis anar. Estàs amb els teus amics celebrant que acabes de fer el que més t’agrada.
Marc: Els concerts de Sidonie duren mínim dos dies, perquè els viatges s’allarguen. Si visquéssim a Madrid, en dues o tres hores seríem a tot arreu, però des de Barcelona la cosa es complica. Hem d’agafar avions en horaris infernals. Estar de gira a Espanya és molt dolorós.
A: Som esclaus dels nostres propis horaris. Agafar vols molt d’hora per a arribar a les proves de so o perquè la companyia no n’ofereix d’altres… Tot plegat condiciona la nostra vida, la nostra logística i la nostra producció.
Jes: Dit això, l’aturada de Nadal ens ha fet enyorar la gira i tenim moltes ganes de tornar.
Quants endarreriments us mengeu per gira?
M: Ens han fet de tot… Ens han perdut maletes, ens han trencat instruments, per descomptat, hem patit endarreriments… Les companyies ja podrien millorar aquestes coses…
Però acaba valent la pena, oi?
M: Definitivament. La febre, un mal d’esquena o una tendinitis… Tot desapareix quan ets a l’escenari. Després torna a aparèixer… (riures). És adrenalina pura! No hi ha res que iguali a aquesta sensació. Ja pots buscar qualsevol droga al mercat negre, que no trobaràs res que et faci sentir així.
Volem ser un grup que, quan en un futur es parli de nosaltres, es digui que ens va preocupar especialment la melodia.
Parlant del nou disc, Marc, Axel y Jes (Sonic Music, 2023), trobo que destaca per ser molt directe, amb temes curts, àgils i frescos. Ha estat buscat?
M: D’una banda agafem el millor de les dos cultures: la cultura del single, de donar-ho tot en aquells dos minuts i mig; i la cultura de la narrativa, que també ens agrada perquè, vulguis o no, en el disc s’expliquen unes coses, hi ha un discurs. Nosaltres agafem les coses que ens interessen i ha sortit això, un disc una mica híbrid. És un disc que, inclús pels estàndards d’ara, és llarg.
Pot semblar una contradicció, però hi reivindiqueu obertament el pop, però d’una manera extremadament ‘rockera’.
M: Acabes de definir el power pop.
Després d’uns anys en què tothom s’autodenominava ‘indie’, torna a haver-hi una onada de pop empoderat.
M: A Sidonie hem viscut el procés a la inversa. És a dir, abans ens feia vergonya dir que érem ‘indies’, quan realment el que sempre hem fet és indie espanyol. Així ens ha definit sempre la premsa o Spotify. Però mai hem deixat de reivindicar el pop. La mateixa paraula ens sembla meravellosa.
És un treball molt marcat per les tornades, que s’enganxen moltíssim. Això ho noteu quan sou a l’estudi component? Ho detecteu amb facilitat?
M: El nostre públic quan el Jes i jo cantem és una persona: l’Axel. Si veiem que reacciona, sabem que pot funcionar. Quan fas una tornada o cançó que et convida a cantar vibres d’una manera especial.
A: Ens agrada prou el pop i la melodia per a saber detectar-la. El Marc, com a compositor, ha fet una feina molt salvatge justament per a aportar cançons on hi ha una estructura clàssica del pop: estrofa, pont i tornada. Som un grup que reivindica la tornada i amb aquest disc ho hem volgut deixar encara més clar. En altres discos no ens hem preocupat perquè totes les cançons fossin cantables, però aquest ho necessitava. Volem ser un grup que, quan en un futur es parli de nosaltres, es digui que ens va preocupar especialment la melodia. El poder de la melodia i la tornada és enorme i ens agrada poder-lo ensenyar.
A la cançó CEDÉ, que obre el disc, us mofeu d’aquesta nostàlgia musical i cultural, que defensa que tot el que es feia fa uns anys era millor. Aquest és un fenomen que es repeteix a cada generació que es va fent gran, però creieu que, socialment, es reprimeix el que fan els joves?
J: Això passa, però nosaltres tres intentem que no ens passi. Tenim la mirada oberta per a escoltar el que fan les noves generacions i ens interessa. Molta gent defensa que el d’abans era millor, perquè no entenen la música que es fa ara. Hi ha música actual realment bona.
M: Reconec que tinc prejudicis, però diria que a l’inrevés. Em fa més mandra escoltar els grups que ja tenen una trajectòria llarga. Quan descobreixo un grup que té la nostra edat o ja ha editat deu discos, se’m fa més carregós. Faig un esforç per lluitar contra això. Al cine o la literatura no hi ha tant edatisme com a la música.
Sidonie no tindria el directe que té sense el seu local.
La portada de l’àlbum reivindica també el format de grup de col·legues que s’ho passa bé tocant en un local d’assaig. Què seria de Sidonie sense aquest local?
M: Res. Estaríem malalts, seríem gent trista. Potser tindríem més diners, però no seríem feliços.
A: La indústria musical es divideix entre solistes i grups. A més, els grups també es divideixen entre els que tenen local d’assaig i els que no. Tant una opció com l’altre és molt respectable. Nosaltres només creiem en una fórmula: visitar el local d’assaig regularment. No només ens serveix per a tocar, sinó també per xerrar, reunir-nos i alliberar-nos de les nostres merdes. Sidonie no tindria el directe que té sense el seu local.
J: És una mena de sanatori, el nostre refugi. Per tant, què menys que homenatjar-lo en la portada del disc.
Jugant al joc que vosaltres mateixos heu plantejat a No salgo más, quants assajos creieu que heu fet aproximadament com a Sidonie aquests anys?
M: S’hauran fet un mínim de dos assajos a la setmana. Comptant també les vegades que descansem i quan en fem més perquè som a punt de sortir de gira.
J: Per a preparar la gira, hem estat setmanes senceres anant-hi cada dia.
A: Creiem que és molt important i, de fet, quan no ho hem fet prou, ho hem patit. A vegades, no tenim temps per fer-ho, perquè hem de gravar videoclips, fer entrevistes, etc. Però això després es nota.
Fa un parell d’anys vau fer de teloners dels Rolling Stones. Quina casualitat que els vostres darrers discos tinguin una mena de connexió, amb temes frescos, àgils i ràpids.
M: Signe dels temps! Les guitarres estan tornant i el disc dels Stones n’és un clar exemple.
J: Fins i tot els artistes de reggaeton, com J Balvin o Rauw Alejandro, estan deixant el so més electrònic i estan tornant al pop, introduint guitarres.
A: És una nova revolució de les guitarres. Un instrument que sempre ha estat present. Ara, la música torna a evolucionar i molts artistes tornen a fer servir les guitarres com a base de les cançons.
Sempre heu defensat la música en directe. Com veieu la tendència que cada vegada costa més veure músics a l’escenari?
M: És cert, però s’està revertint una mica. Últimament, veiem més músics, perquè clar, tot cansa. El concert amb només el cantant i ballarins l’hem vist tant en els últims anys que corre perill de petar. Crec que la pròxima gira de la Rosalía serà amb músics.
A: C. Tangana n’és un exemple. Va començar cantant sol a l’escenari, fins que va veure que si seguia per aquell camí petaria. Ara ja té els seus músics. Segurament, el canvi és la resposta a una inquietud, però ha permès obrir una porta potent pel que fa al futur de la música urbana.
Avui en dia, l’artista compon sol, a casa. Només necessita l’ordinador, no calen ni instruments. Creieu que la música es veu afectada per això?
M: Passa amb tot. Són els efectes de la tecnologia. El fet que la majoria dels vídeos es gravin en vertical ha afectat el cinema. La qualitat de so dels iPhone també ha modificat la manera de produir un disc.
I ara arriba la temuda intel·ligència artificial…
M: Des del meu punt de vista, no canviaran massa coses. Hi ha un factor humà que és intransferible. És l’ànima, la forma de comunicar-nos amb els altres. I és la peça clau per a fer art. La tecnologia ens va molt bé per moltes coses, però no té ànima.
Un altre dels grans debats actuals en la música és com les xarxes socials afecten a les cançons. La cerca de la viralitat, adaptar les cançons perquè funcionin a Tik Tok… Què us sembla aquesta evolució?
M: Ho veig com un repte. Igual que els Beatles o els Stones tenien els seus. Havien de sonar a una hora determinada a la ràdio i atrapar l’oient. Actualment, el repte és funcionar a les xarxes. Cada generació ha hagut d’adaptar-se al seu context, i el nostre és aquest. Si hem de fer cançons d’un minut i mig, les farem sense problema. Si les sentim i ens fan vibrar, és clar.
Us he vist molt implicats a Instagram i també a TikTok. Com porteu aquesta nova comunicació amb els vostres seguidors a través de les xarxes.
A: Fem el que podem.
M: És l’Axel qui se n’encarrega perquè és el que més brilla. Tenim clar que és important.
A: Ja fa anys que entenem aquesta necessitat de fer arribar la nostra música i les nostres notícies a través de les xarxes socials. A vegades, ens costa trobar el discurs perquè no volem que sempre sigui el mateix. Volem ser nosaltres mateixos i mostrar la veritat al nostre públic.
Autor de este artículo
