Clava els solos amb la guitarra. És capaç de fer emmudir el públic amb la seva veu. Balla, salta, s’agenolla i es recaragola a l’escenari sense fallar ni una nota. Interactua i juga amb el públic i les companyes de banda. Es llança al públic i escala per les parets jugant-se un bon ensurt… Veient això, què més ha de fer St. Vincent per a ser reconeguda mundialment com una estrella de la música? Aquesta pregunta ens fèiem molts el passat divendres després de presenciar el poderós espectacle que Annie Clarke, coneguda artísticament com a St. Vincent, va oferir davant d’una sala Razzmatazz de Barcelona plena fins a la bandera. L’estatunidenca va lluir capacitat interpretativa i dramàtica, tot presentant All Born Screaming (Total Pleasure Records, 2024), el seu darrer disc.
Malgrat que l’artista nascuda a Oklahoma el 1982 va pujar a l’escenari gairebé mitja hora més tard de l’hora anunciada, ràpidament va demostrar que l’espera havia valgut la pena. La cerimoniosa Reckless, interpretada només amb l’acompanyament del piano de Rachel Eckroth, va ser el tret de sortida de l’espectacle. Un inici suau que ràpidament va augmentar d’intensitat amb l’entrada dels baixos i la bateria d’inspiració industrial en la part final, dues de les senyes d’identitat del seu so que encara apareixen més reforçades en el seu darrer treball. A més, va cantar part de la cançó en un castellà voluntariós però força macarrònic. Això, que a primera vista podria semblar una marcianada, forma part de l’últim projecte de la cantautora, Todos Nacen Gritando, una reedició del seu últim disc en la qual ha refet totes les cançons en castellà. En paraules de Clarke, aquest àlbum, que es publicarà en les pròximes setmanes, és un intent per a agrair als castellanoparlants la dedicació i l’esforç per a aprendre’s les seves lletres en anglès. Divendres, el públic va correspondre el gest, malgrat les dificultats per a entendre el que deia.
Ara bé, el primer esclat de la nit va ser quan va començar a sonar l’adictiu riff de Los Ageless, un dels grans èxits del seu treball més conegut, MASSEDUCTION (Loma Vista Recordings, 2017), que va aconseguir que fins i tot els assistents més casuals centressin l’atenció sobre l’escenari. Tot seguit, va ser el torn de Big Time Nothing, un dels talls més funk i ballables del seu flamant nou disc, i de Marrow, una picada d’ullet als seus inicis. En el solo final, St. Vincent es va revinclar i agenollar sobre l’escenari, en un bon exemple de la teatralitat i l’expressivitat que sempre imprimeix a les seves actuacions en directe. En els seus més de quinze anys de carrera, la cantautora s’ha caracteritzat per a introduir elements de performance en els seus espectacles, inspirada per alguns dels seus grans ídols com David Bowie o Prince, amb qui també comparteix el gust per experimentar noves textures de so i no conformar-se amb un estil uniforme. En el seu cas, l’hem vist experimentant amb diferents gèneres i tècniques, iniciant-se amb tons pròxims a l’indie rock, i evolucionant després cap a sonoritats pròpies de l’electro-pop, el rock industrial i fins i tot l’art rock. En aquest sentit, en el recent All Born Screaming juga amb la foscor dels sons industrials, inspirats segons que ha explicat en les Pintures Negres de Francisco de Goya, alhora que hi introdueix textures pròpies de la música electrònica i el rock.
Després d’un inici fulgurant, Violent Times, balada que sembla sortida de la banda sonora d’una pel·lícula de James Bond, va exercir de contrapunt, calmant l’ambient i redirigint el pes interpretatiu novament sobre la veu de l’artista. En la mateixa línia van anar Dilettante, cantada al més pur estil crooner i Pay your way in pain, que, com en cas de Reckless, va anar de menys a més i va acabar amb una Annie Clarke totalment desencadenada, enfilant-se literalment per les parets mentre intentava agafar de les mans al públic situat al segon pis de la Razzmatazz. Vist això, la nit ja no tenia aturador, com van demostrar les descàrregues elèctriques que van ser Flea, en la qual va homenatjar Talking Heads amb una coreografia conjunta amb la banda, i Cheerleader, culminada amb un eixordador solo de bateria a càrrec de Mark Giuliana.
En la part final, St. Vincent va tornar a mostrar tot el ventall de registres que domina com a artista. Primer, va tornar al posat crooner amb una versió intimista de Candy Darling. Després, va tornar a accelerar amb New York, durant la qual va arribar a llançar-se al públic, i Sugarboy, en la qual va rivalitzar en solos de guitarra amb Jason Falkner. Tot plegat, sense perdre ni un gram de finor en la veu. Finalment, va tancar la nit amb una altra balada, Somebody Like Me, que va cantar només acompanyada del piano i va fer emmudir la sala. Un final tendre per a una nit intensa, que va deixar bona part del públic incrèdul davant l’exhibició interpretativa que acabaven de presenciar i a uns quants amb la sensació que algú no ha fet les coses bé, perquè aquesta artista hauria d’estar omplint estadis amb assiduïtat.
Autor d'aquest article