Fa nou anys un amic i jo vam fer un viatge a la costa cantàbrica per assistir al Takio Fest, un festival gratuït que tenia The Get Up Kids com a cap de cartell. També hi tocaven It’s Not Not i Nueva Vulcano, grups de la Barcelona que més meva em sento, la de la segona meitat de la primera dècada dels 2000.
Aquest dijous, a Razzmatazz, el grup de Kansas em va retornar un trosset de mi que em devia oblidar llavors en algun lloc. Recuperar-lo va ser reconfortant. I diria que, pels somriures que veia entre el públic, era una sensació compartida.
Es percebia només d’arribar: hi havia una colla d’homes músics relacionats amb aquesta ciutat en particular, com si hagués quedat congelada. A primera fila hi havia Maurici Ribera (The Missing Leech), la persona amb qui he coincidit en més concerts com a públic. Just al darrere, Joel Rojas, cantant d’It’s Not Not. Els primers anys a Barcelona coincidia amb ell cada nit a Sidecar. Encara dec conservar un paper escrit en plena borratxera amb grups que em va recomanar. Entre altres, Les Savy Fav.
També hi vaig veure Pol Rodellar, baixista de Mujeres. I Cristian Pallejà i Alfons Serra, que per mi sempre seran de Nisei, per molt que aparquessin el grup i ara continuïn tenint èxits en altres projectes. Ja sigui en l’estudi de gravació Caballo Grande, a Les Corts, o com a bateria de Mishima, respectivament. Els tinc controlats.
A la vegada, connectava amb el meu present d’una manera curiosa. La meva parella em va escriure un Whatsapp per dir-me que havia vist als stories d’Instagram que entre el públic hi havia @emedemartolas. És una influencer que seguim en l’àmbit de la maternitat, però també una professional que ha estat ascendida tot i tenir una reducció de jornada: vaja, un referent.
Molts d’ells no em coneixen, ni jo a la resta, però allà hi havia una certa comunitat construïda. Al meu costat, just abans de començar The Get Up Kids, hi tenia un grup de tres amics: dues noies i un noi. Ell portava els cabells tenyits i una samarreta d’Against Me!. Elles eren millors amigues i s’havien conegut en un concert de Blink 182. Sonava la cançó Waiting room. “Me encanta que Fugazi queden los domingos en su casa para tocar”, va dir una d’elles. No sé d’on ho treia. Però ‘I belong’, que diria Kiko Amat.
Finalment van aparèixer The Get Up Kids i van començar amb Satellite, la cançó que obre el seu últim disc, Problems (Big Scary Monsters, 2019). Des del públic vam cantar-la sencera. I quan ho va sentir Matt Pryor, el frontman de la banda, va deixar anar un somriure i es va relaxar. O almenys és el que em va semblar a mi. No crec que ningú esperés un àlbum tan bo després de vuit anys de no publicar res.
The Get Up Kids és un grup de la segona onada de l’emo de l’Oest Mitjà dels Estats Units, que va viure el seu millor moment creatiu a finals dels 90. Ells llavors rondaven la vintena i no tenien ells lligams i obligacions que tenen avui com a pares de família. Però és que la segona cançó va ser I’m a loner dottie, a rebel de Something to write home about (Vagrant Records, 1999) i la següent Shorty de For minute mile (Doghouse, 1997). Així que tots somrèiem. Tots suàvem. Tots cantàvem. Ho enteníem.
I per si feia falta, Jim Suptic, el guitarrista, ens ho va aclarir: “Tenim disc nou, però tocarem una bona estona i hi haurà cançons noves, però també totes les antigues”. Va complir la promesa: Holiday, Action & action, Ten minutes, Forgive and forget, la versió de Close to me, Dont’ hate me. Va ser un viatge per a tots. A casa ens hi esperava el de sempre, però durant unes hores vam poder tornar a ser allò que trobem a faltar de nosaltres mateixos. Tant a dalt com a baix de l’escenari.








Autores de este artículo
Gerard De Josep

Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.