The Last Dinner Party: Demanar pas

Sovint, quan l’èxit arriba ràpidament i sense que ningú l’esperi, genera dubtes. Aquest fet s’accentua especialment si les protagonistes d’aquest succés són dones. És el cas de The Last Dinner Party, girl band britànica, que des del seu esclat el 2023 amb el senzill Nothing Matters no ha parat de créixer en temps rècord a l’escena del rock britànic. En només dos anys han publicat dos discos, han actuat en festivals capdavanters i han recorregut el món presentant la seva música. Això ha generat molts comentaris desagradables i enveges. Fins i tot, els més barroers s’han atrevit a esbombar la teoria que es tracta d’un projecte impulsat artificialment per la indústria. Ara bé, dimecres van demostrar davant d’una sala Razzmatazz plena a vessar que tenen tots els ingredients per ser un dels grups de referència dels pròxims anys per la gent jove i no tan jove.

The Last Dinner Party té una aposta sonora opulenta que combina rock, glam i aires de cabaret, que es combina amb una posada en escena molt ambiciosa basada en una gran teatralitat amb moments en els quals es barregen el dramatisme i l’èpica. Agnus Dei n’és un bon exemple. Inclou tant orquestracions imbricades com una tornada enganxifosa i energètica, en la qual brillen unes harmonies vocals marca de la casa. A Barcelona, va servir per obrir la nit. A banda, també és la cançó que inaugura el seu darrer disc, l’expressiu From the pyre (2025, Universal Music), que ha resultat un èxit de crítica i públic, tal com ja ho va ser el seu debut Prelude to ecstasy (2024, Universal Music).

Com és habitual, el quintet de londinenc va traslladar la seva estètica barroca –que sembla extreta de films com la recent Wuthering Heights d’Emerald Fennell o The Favourite de Yorgos Lanthimos– a la sala Razzmatazz encapçalades per la vocalista Abigail Morris, que és un autèntic torrent interpretatiu, tant pel fa a la seva veu, com a la gestualitat i la química que genera amb el públic, sigui convidant-lo a cantar o ensenyant-li coreografies per a les seves cançons. A més, està en plena forma, com va demostrar el fet que es passés tota la interpretació de Second Best pasturant per l’escenari amunt i avall. Però a diferència del que passa amb altres grups, aquest carisma de la cantant no eclipsa l’energia genera la resta de les integrants, que es passen el concert intercanviant instruments i protagonisme a la veu. En aquest sentit, la veu de la pianista Aurora Nishevci va brillar a Gjuha acompanyada per Emily Roberts a la mandolina.

A més d’una proposta musical enginyosa, que combina elements del pop de masses amb orquestracions sofisticades, The Last Dinner Party farceix la seva obra amb un missatge social, centrat en la crítica al masclisme estructural en la vida en general i la indústria del rock en particular, així com en la reivindicació de la formació d’espais creatius per a dones i identitats queer. Aquest compromís va ressonar especialment en temes com The Feminine Urge o My Lady of Mercy. A més, la banda va fer diverses mencions al Banc dels Aliments, organització a la qual van donar part de la recaptació del concert.

El moment més emotiu de la nit va arribar amb The Scythe, tema que explora la violència emocional amb la dalla com a metàfora. Abigail Morris es va emocionar després de tocar-la recordant el moment dur que patia mentre l’escrivia fa uns mesos. Aquest moment tan genuí va provocar una de les ovacions més potents de la nit.

El tram final va ser pels dos grans èxits que han elevat la banda en només dos anys i escaig. Primer, la mencionada Nothing matters, durant la qual Abigail va baixar a la platea i es va acostar als fans més joves de la primera fila pujant sobre la tanca de seguretat. Després va ser el torn de This Is the Killer Speaking, una cançó que comença lenta i sinuosa, amb un riff que recorda a Do I wanna know dels Arctic Monkeys, però que en acabat s’embala cap a una tornada enganxifosa i cantable que va ser el final de festa perfecte per a tots els presents. Veient les cares de satisfacció de la gent quan sortia la sala, tot fa pensar que aquestes cinc joves londinenques tenen un futur brillant en el món de la cançó. Com sempre passa en la vida, les joves demanen pas.