Tot allò que trobàvem a faltar d’un festival

Hi ha habilitats que no s’obliden mai. Per exemple, pots no anar en bicicleta durant anys, que sempre seràs capaç de tornar-ne agafar una i posar-te a pedalar una altra vegada com si no hagués passat el temps. Pel que sembla, anar de festival és força semblant, a jutjar pel que s’ha viscut en el VIDA festival 2021. El Festival Internacional de Vilanova i la Geltrú s’ha celebrat durant 3 dies en el bucòlic recinte de la Masia d’en Cabanyes, 3 jornades en el que s’han produït múltiples retrobaments:

Ens hem retrobat amb la música sense distància social. El fet de poder ballar, tot i augmentar exponencialment les possibilitats d’acabar fent el ridícul, li atorga un indiscutible plus a qualsevol concert.

Ens hem retrobat amb el poder expressar les nostres emocions amb la música. Les abraçades, els petons, les carícies, els salts, els crits i fins i tot les empentes han tornat a convertir l’experiència dels concerts en multisensorial.

També ens hem retrobat amb el perdre’ns en la multitud. Trucades, missatges, notes de veu, tot s’hi val per a intentar trobar a aquella amiga o amic que ja no recordàvem que no és capaç de seguir-nos.

Ens hem retrobat amb les indumentàries estrafolàries dels festivals: disfressa de ‘Sirenita’ per aquí, banya d’unicorn per allà… camisa lamentable i tacada per aquí, combinació de xancletes i mitjons per allà…

I ens hem retrobat amb l’haver de pagar 3,5€ per una cervesa sospitosament aigualida, tot i que segurament això no ho havíem trobat gaire a faltar… Tampoc que algun desconegut ens tirés mig got per sobre, però la vida a vegades et depara aquestes sorpreses desagradables.

També ens hem retrobat amb el fer cua davant d’un PoliKlyn, mentre davant nostre algú fa les seves necessitats fisiològiques o dóna resposta a les seves addiccions més obscures…

Fins i tot ens hem retrobat amb dur les ulleres de sol fins a una hora indecent per a amagar la nostra decrepitud causada per la nit anterior. I amb l’olorar el flaire de tabac (o altres substàncies no tan ben considerades) que desprèn el veí en un concert.

També ens hem retrobat amb l’embrutar-nos les sabates de fang per haver ballat on potser no tocava… I amb el respirar grava durant tres dies fins a acabar amb els mocs de color marró!

Finalment, també ens hem retrobat amb l’acabar la nit amb qui menys esperaves i, fins i tot, si has tingut sort amb qui més. Perquè, en definitiva, la màgia dels festivals és aquesta: Compartir. Compartir experiències, segurament imperfectes, però que ens fan gaudir. Per això, llarga vida al VIDA festival i a aquests retrobaments.