Zulabard és el nom artístic del barceloní Rubén Campo. Després d’abandonar la seva carrera professional en el sector financer per dedicar-se a la cançó, Zulabard debuta l’any 2018 amb l’autoeditat Late to Wait. Ara el cantautor presenta The Year of Light (Au! Records, 2020), treball en el qual torna a oferir la seva particular barreja de pop i folk carregat de melancolia i un punt de psicodèlia. En plena desescalada, Zulabard ens atén des d’una Barcelona que per moments recupera l’optimisme per poder tornar a poc a poc a la normalitat.
Com va la desescalada?
Ara millor, però encara trigarem a recuperar-nos, a pensar com abans. Poder veure als pares i a alguns amics ja és positiu.
The Year of Light és un disc continuista en la teva trajectòria però té un toc més pop i lluminós. Com sorgeix aquest nou enfocament?
Crec que en aquest segon àlbum, la banda té un pes més important. El primer disc el vaig compondre pràcticament sol i vam vestir les cançons directament a l’estudi. En aquest, des d’un principi teníem més clar com volíem que sonés i moltes cançons ja les havíem assajat prèviament amb la banda i sonen més rodones.
Tant en l’àmbit estilístic com de temàtica el disc és bastant conceptual. És una manera de treballar amb la qual et sents còmode?
Sí, m’agrada pensar un disc com a concepte. Soc un clàssic en aquest sentit, penso en la temàtica global del disc, en les dinàmiques que s’hi creen entre les cançons… Recomano escoltar-lo en ordre.
També és un treball introspectiu. Compondre’l ha estat alguna mena de teràpia personal?
Totalment. La música serveix per evadir-me. Quan faig cançons deixo anar moltes emocions que no soc capaç d’explicar en una conversa. M’allibera completament.
Tot l’imaginari del disc està molt relacionat amb el concepte de la llum. Què representa aquesta llum?
Amb la llum volia simbolitzar aquesta cerca interior que tenim tots per trobar el que ens agrada. El que, d’alguna manera, ens dóna llum. Com a persones, hem d’adonar-nos que dins de cadascú hi ha una cosa que ens mou i la vida consisteix en trobar-ho. En el meu cas està clar que és la música. Realment, tot el disc gira al voltant d’aquesta idea.
Vaig sentir que era el moment de ser sincer amb mi mateix.
En aquest sentit, tinc entès que abans de capbussar-te a la música, et dedicaves al sector financer. Com fas el pas al món de la música professional?
De jove vaig seguir les passes que marca el sistema. Vaig estudiar el Batxillerat i vaig escollir fer Econòmiques a la universitat. Quan vaig acabar em vaig posar a treballar. Vaig estar tres anys en un banc i dos en una ‘startup’ del sector digital. Sempre se m’han donat bé els números i em guanyava la vida amb el que sabia fer.
I vas dir prou?
Vaig dir que ja era hora de fer el que porto a dins. Vaig sentir que portava molts anys fent una cosa que no em realitzava i que era el moment de ser sincer amb mi mateix. Llavors vaig fer un coixinet econòmic i em vaig llençar a la piscina. No és fàcil perquè costa ser valent. Deixar una feina que tens segura, amb un sou molt millor que el que tinc ara, amb un horari establert de dilluns a divendres… I d’aquí ve el significat d’aquest disc, de la meva història personal trobant la llum.
Per tant, The Year of Light és el teu primer any de dedicar-te completament a la música?
Exacte, el disc ha sortit ara, però el vaig compondre durant el 2019, just quan em trobava en el meu primer any de viure de ple de la música. I va i surt en plena pandèmia! (riu).
En català no hi ha cap filtre, soc jo i prou.
Parlant del coronavirus, un dels sectors més afectats per aquesta crisi ha estat la cultura. Tu des de la teva perspectiva de cantautor com ho has viscut?
Som un sector en el qual, ja d’entrada, el sistema no t’hi porta. No existeix un camí preparat, com en el dret o l’economia. En el món de la música t’has de buscar les castanyes des del principi. És complicat viure d’aquesta manera. Anem una mica a contracorrent. En situacions d’emergència com les que ha provocat la pandèmia, accedir a ajudes és un drama perquè no estem ben regulats.
Els músics del circuit més indie com tu baseu la vostra promoció en girar per moltes sales per donar-se a conèixer. Com ho estàs fent ara en temps de confinament?
Tot és estrictament digital. Tracto amb els fans a través de les xarxes socials. També he explorat fer concerts via Youtube o Instagram. La idea és que, quan tot això es calmi, fem la gira de presentació del disc.
Has pogut compondre durant el confinament?
Sempre intento compondre. Els primers dies no vaig tocar gens, amb tota l’allau de notícies negatives. M’ha costat trobar inputs. Normalment escric de les coses que em passen i ara hem estat uns dies sense gaire activitat tancats a casa. He fet més música, que no pas lletres.
En aquest segon treball dones el pas de començar a cantar en català. Per què?
Feia temps que tenia cançons en català. Amb els amics, en petit comitè, acostumo a cantar-ne més i sempre m’han animat a fer-ho. En el primer disc no m’hi vaig llençar per un tema més estètic, de no barrejar idiomes. Però en aquest segon he pensat que no calia ser tant purista i he decidit provar-ho.
Quina ha estat la rebuda?
Les dues cançons en català estan tenint molt bona acollida. Hi ha molta gent que m’està animant a fer el proper disc en català.
T’ho planteges?
Sempre he escoltat molta més música en anglès que en català, potser per això quan vaig començar vaig apostar per cantar en anglès. Però últimament em surt de manera natural cantar en català i per mi és important no sentir-me forçat en aquest sentit.
Hi ha cap diferència entre cantar en català o en anglès?
En català no hi ha cap filtre, soc jo i prou. En anglès potser sí que penso més les coses que introdueixo a les lletres, perquè he escoltat molts cantats en anglès i els intento imitar de manera inconscient.
No és gaire bon moment per fer plans però… què tens previst en el futur?
Ara mateix estem tots els músics com en un abisme. El pla de futur és esperar que tot això passi i reprendre l’activitat quan es pugui. M’agradaria girar amb aquest disc i que la gent se’l pogués fer seu.
Autor de este artículo
