El món ha canviat molt des de que el fotògraf Kim Manresa va retratar el dia a dia de les vedets d’ El Molino del Paral·lel de Barcelona, un dels cabarets més antics d’Europa que es va convertir en un lloc d’oci i d’alegria i en un espai de llibertat en plena dictadura franquista i durant la Transició. I la manera de divertir-se de la gent també ha canviat, clar… Escric això amb la portada del llibre que es va publicar l’any 92, davant meu: una foto en blanc i negre on es veu, en primer pla, les cames musculoses de les vedets amb el tutú i la sorpresa d’un espectador que, recolzat a l’escenari, assenyala l’entrecuix d’una d’elles…
La setmana passada la cantautora Núria Graham actuava allà, tancant la seva gira de presentació de Bird Eyes (El segell del Primavera, 2015), el seu àlbum debut, i de l’ EP In the Cave (també d’ El Segell, 2015). La incorporació d’aquesta sala a la programació del Festival Mil.lenni és una bona notícia, perquè el reformat local és ideal per actuacions de petit format, on la proximitat dels artistes facilita la complicitat amb el públic. Dies abans ella mateixa feia broma a les xarxes sobre el fet de tocar en un cabaret, i prometia sorpreses. La veritat, és que no va decebre.
Després d’un any i mig de rodatge, les seves cançons han millorat en matisos i en rotunditat, segurament gràcies a la cohesió entre els seus músics, l’Aleix Bou (Mazoni) a la bateria i el Jordi Casadesús (La iaia) al teclat, baix i guitarra. I gràcies a ella mateixa, clar. Ara és més interessant encara. Més gran. Més forta (i més fràgil també) i amb molt més futur.
De l’estreta relació amb el grup La iaia n’ha sorgit, també, la col.laboració amb l’Ernest Crusats, que en el concert va intervenir en l’estrena de Cloud Fifteen tocant la flauta travessera i donant al seu so una nova orientació, potser més lluminosa, res a veure amb Dark Past, més melodramàtica, on canta: tothom té un costat fosc i el meu està apunt de començar ,”la vaig escriure a 4t d’ESO i no tenia ni idea del què amb això volia dir”- va ironitzar. De First Trucks va recuperar Unknow, i de l’EP, totes quatre, començant per la versió de Toxic de Britney Spears, seguint per Miànigues, un Collage en format de quartet amb la incorporació d’Artur Tort al teclat i, finalment, I’ll be there, amb aquell punt de flow, com més negre. En els bisos, a destacar la reconvertida You fall asleep so easily que passa de vaporosa a gairebé jazzística.
En fi… El costat fosc d’algú SEMPRE té alguna cosa bona quan es converteix en art.
Autores de este artículo
Marina Tomàs
Tiene mucho de aventura la fotografía. Supongo que por eso me gusta. Y, aunque parezca un poco contradictorio, me proporciona un lugar en el mundo, un techo, un refugio. Y eso, para alguien de naturaleza más bien soñadora como yo, no está nada mal.
