Joan Miquel Oliver: L’oasi d’una revetlla d’estiu

Quan Joan Miquel Oliver va presentar Surfistes a càmera lenta l’any 2006, difícilment s’imaginava que 15 anys després celebraria el seu llançament a la Sala Barts de Barcelona. Tot i la seva íntima relació amb la ciència-ficció i les distòpies, el que segur no podia imaginar era que ho faria en unes condicions com les actuals. En un context pandèmic marcat per les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, el músic de Sòller ha repassat el seu àlbum de debut en solitari davant d’una platea plena fins al límit que les autoritats sanitàries permeten.

Els concerts pandèmics són una escena curiosa de veure i una experiència estranya de viure. Més enllà de la presa de temperatura prèvia a entrar al recinte, l’ambient que es genera transcorre entre la il·lusió per reconquerir el petit espai de llibertat que representa la cultura, la timidesa col·lectiva que provoca el fet de voler respectar al màxim les normes de distanciament social i la melancolia de trobar a faltar elements tan inherents als concerts com les begudes o la barra.

Aquests elements enyorats haurien encaixat perfectament ahir amb l’escenografia de revetlla d’estiu amb què Joan Miquel Oliver es va presentar juntament amb els altres membres del seu ‘power trio’, els músics Xarli Oliver (percussions) i Jaume Manresa (teclat). Bombetes penjades d’un cordill, camises amb elements florals… El millor entorn possible per a crear un oasi enmig de la situació actual i viatjar en el temps per a revisar, gairebé al complet, un àlbum eminentment estiuenc com és el Surfistes a càmera lenta.

La nit va arrancar amb Rellotge, cançó que reflexiona sobre el pas del temps, i va seguir amb Emerson fitipaldi, dedicatòria final en portuguès al mític pilot de Fòrmula 1 brasiler inclosa. Després Surfistes a càmera lenta, peça que dóna nom al disc i que va despertar els primers aplaudiments continguts entre el públic. Fent gala del seu sempre trapella i particular sentit de l’humor, Joan Miquel Oliver ha reconegut no haver estat mai a París abans d’interpretar M’encanta París: “Si algun dia viatjo a París i no m’agrada, ja no la podré cantar més. Però avui encara té vigència”, va dir entre rialles del públic. Rialles que es van transformar en crits d’admiració amb l’aclaparador interludi amb el teclat que es va marcar en solitari Jaume Manresa davant l’atenta mirada de complicitat del mateix Oliver.

Tots els temes del Surfistes a càmera lenta van ser interpretats amb arranjaments específicament preparats per a l’ocasió. No van ser una excepció Petit homenet, amb l’artista mallorquí tocant la flauta, i la coneguda Foto on, entre repeticions del mantra “Tu m’entens”, el trio de músics va demostrar que la catalogació de ‘power trio’ no és només un running gag del mateix artista de Sòller, sinó també una realitat.

Resulta gairebé impossible valorar la resposta del públic en un concert pandèmic. La mascareta impedeix veure les reaccions facials de la gent i els habituals càntics o balls queden ara substituïts per tímids moviments de cap i repicades amb els peus contra el terra. És impossible distingir els seguidors més acèrrims de l’artista, dels més casuals o dels que han assistit a la vetllada a conseqüència d’algun compromís. Tampoc es pot saber si els assistents han fet els deures i se saben les cançons. A més, l’encotillament col·lectiu que genera la distància social desinfla qualsevol intent de mostrar-se eufòric o entusiasmat. Tot i aquesta fredor generalitzada, Joan Miquel Oliver no es va cansar de donar les gràcies al públic per, tot i les circumstàncies, haver-se acostat a la Barts.

Un cop acabat l’homenatge al primer disc de la seva trajectòria en solitari, l’artista mallorquí va iniciar un altre viatge, en aquest cas, a través de les peces que més fortuna han fet de la seva trajectòria. “Abans que demaneu el retorn de l’import de l’entrada, que sapigueu que seguirem. Tocarem alguns èxits i fracassos de la meva carrera”, va dir amb un somriure sorneguer. En aquest punt, cançons com Elektra, Marès a Radial, Final Feliç i Sa Música es van entrellaçat despertant un entusiasme creixent entre el públic.

Els bisos van ser protagonitzats per La rumba del temps, interpretada per Oliver amb l’ukelele, i Lego, que ha tornat a posar de manifest la magnífica química musical que manté la formació amb una coda final poderosa. Un cop acabada la música, la tornada a la realitat va ser abrupta: Tocava sortir ordenadament de la sala i, com que ja s’havia superat l’hora del toc que queda, tornar de pressa cap a casa. Tot i que l’entrada exerceix de salconduit, feia massa fred per temptar a la sort.