La relació de Kodaline amb Barcelona sempre ha sigut un pèl complicada. El primer cop que van trepitjar la nostra ciutat va ser al 2016 a la sala Bikini, amb motiu de la presentació del seu segon disc Coming Up For Air. Malauradament, una indisposició del vocalista els va obligar a cancel·lar el concert in situ, amb els altres integrants del grup donant la mala noticia a un públic eufòric i ja preparat a la pista de ball. Un any després, es va programar un nou concert a la sala Razzmatazz, però la banda va posposar tots els seus concerts a Europa per centrar-se en el que seria seu proper àlbum, Politics Of Living. Finalment, el 2018 va ser l’any on la banda va tocar per primer cop a la ciutat, sense cap contratemps. I el passat dijous, 4 anys després, els vam poder gaudir de nou amb la presentació de One Day At A Time.
Amics, música i bon rotllo
La nit va començar amb l’actuació de St. Lundi, qui es va encarregar d’escalfar motors amb una actuació molt minimalista: la seva veu, una guitarra, un piano i unes llums que estaven perfectament orquestrades amb el ritme de la seva música. Un gran descobriment a l’alçada del que vindria després.
Malgrat que els irlandesos no tinguin la fama de ser puntuals com els seus veïns britànics, el concert va començar a l’hora i sense embuts. Els integrants van anar apareixent directament a l’escenari, sense cap mena de presentació ni hype. Com si d’una jam session es tractés, els membres del grup anaven seient un a un davant dels seus respectius instruments, acompanyats d’un violoncel·lista i un pianista, per donar inici al concert amb Wherever You Are.
Amb 10 anys de trajectòria a les espatlles és complicat formar una setlist que combini les millors cançons per la banda, les més aclamades pel públic i els nous llançaments. En aquesta ocasió no hi va faltar Ready, Brand New Day i Brother, on el violoncel va eclipsar totalment l’actuació, millorant amb escreix la versió d’estudi i amb el públic corejant eufòric la tornada. Fins i tot van tenir temps de versionar a Michael Jackson i el seu Billie Jean en acústic.
El final de The One va servir com a interludi per fer una petita pausa i parlar amb el públic. Un cop Steve Garrigan (piano, guitarra i veu) va aconseguir una mica de complicitat, ens va demanar encendre la llanterna per crear l’atmosfera perfecta per Moving On, on Vinny May (bateria) no va poder contenir més les emocions i, amb els ulls plorosos, va fer impossible amagar la seva vulnerabilitat durant la resta del concert.
La nit va seguir amb Love Like This, Sometimes i Love Will Set You Free. Al acabar aquesta, amb un públic totalment entregat a la seva música, van fer ús del típic recurs que empren tots els artistes, però amb un toc d’humor: ”La següent serà l’última cançó que toquem. En cap moment farem veure que marxem fora l’escenari i cridareu perquè tornem a cantar una estona més”. Un cop dit això, després de High Hopes la banda va prendre’s un respir. Com bons irlandesos, van tornar amb una cervesa a la mà per afrontar la recta final del concert –malgrat que per Jason Boland (baixista) ja fos la tercera–.
Un escenari petit on fer-se gran
Bring It Home, In A Perfect World i Everything Works Out In The End van marcar aquest segon i últim període, el qual va acabar (com no) amb All I Want. Un concert molt complet, on els seus clàssics van predominar per sobre de les noves cançons de l’últim disc. Un total de 16 cançons que van fer molt amena l’experiència.
Sent honestos, he de confessar que mai abans havia escoltat Kodaline (i sóc tan desastre que ni tan sols havia fet els deures d’escoltar-me el seu últim live album, Our Roots Run Deep). I en part me’n alegro, doncs repassant les cançons per escriure aquesta crònica em sento tot un privilegiat per haver pogut escoltar-los en directe. La potent veu del Steve emociona (i molt), i evidencia que la música en viu és la millor eina per transmetre sentiments. Les comparacions són odioses, però és ben cert que els àlbums d’estudi no fan justícia al seu directe. Al cap i a la fi va ser com viure el seu últim disc en directe en directe (valgui la redundància), cançó per cançó. Potser els ha faltat alguna gir de guió d’última hora per sorprendre al públic durant el concert, o una mica més de complicitat entre ells per acabar d’arrodonir un show que podríem qualificar de notable.
Amb un total de 16 cançons, bandes com Kodaline demostren que la música en viu supera amb escreix –la majoria de vegades– les versions gravades en un estudi. També ajuda el fet d’incorporar un instrument com el violoncel, o tocar a una sala com Razzmatazz plena de fans entregats i no la fredor dels estadis o recintes amb més capacitat d’aforament. Una atmosfera molt relaxada i propera, amb una posada en escena simple i elegant, on només predominen els instruments i les veus; no necessiten res més per fer-se grans sobre l’escenari.
I és que aquesta és l’essència de la banda, la qual recau en el carisma i el talent dels seus integrants. Això els ha fet guanyar-se un munt de fans i escoltes a les plataformes, però la millor forma de gaudir d’ells és en petit comité. Kodaline no seria el mateix en un gran estadi; tampoc ho necessiten.
Autores de este artículo
Rubén Rodríguez Hidalga
Víctor Parreño
Me levanto, bebo café, trabajo haciendo fotos (en eventos corporativos, de producto... depende del día), me echo una siesta, trabajo haciendo fotos (en conciertos, en festivales... depende de la noche), duermo. Repeat. Me gustan los loops.
![Concierto de Sons of Kemet en La [2] de Apolo. Foto © Marina Tomàs](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2022/03/Sons-of-Kemet__FOTO-MARINA-TOMAS-ROCH11-DESTACADA-768x384.jpg)
![Atom Rhumba, La [2] de Apolo](https://qualsevolnit.com/wp-content/uploads/2018/02/180216_Atom-Rhumba_©VPV_296-DESTACADA-768x384.jpg)
