El grup lleidatà Renaldo & Clara ha publicat un nou LP que sofistica els sons electrònics i els amplifica per a adaptar-los a la seva sonoritat pop. La boca aigua eixampla el ventall de ritmes de la banda dirigida per Clara Viñals per a parlar-nos amb fluïdesa d’amor i desamor al mateix temps. Les lletres del nou treball són lleugeres i emmagatzemen una experiència amb un punt d’universalitat innegable. El pròxim divendres 12 de maig el defensaran en concert a Can Barra, Sant Quirze del Vallès, en la segona data de les Festes de Presentació de l’Embassa’t 2023.
La boca aigua és una aposta que integra diversos sons de gèneres musicals que fins ara us resultaven més o menys llunyans?
En aquest disc utilitzem sons que ja vam començar a integrar en l’anterior àlbum, L’amor fa calor. Jo no els veig especialment llunyans. La meva manera d’entendre el pop és molt àmplia. La música que fèiem als inicis del grup per a mi era pop, tot i que com de vegades utilitzàvem instruments com una guitarra acústica ens deien que fèiem folk.
Per a mi ara la nostra música continua sent totalment pop. És veritat que fem servir alguns sàmplers i sintetitzadors, però no considero que explorem sons llunyans. Els veig bastant propers a mi, sobretot per la manera que avui dia hi ha de fer música. Amb el teu ordinador pots gravar qualsevol so, gràcies a la tecnologia. Aquesta facilitat d’arribar a sons més electrònics és bastant senzilla d’aconseguir. A l’anterior àlbum, L’amor fa calor, ja vam introduir força sintetitzadors, i de fet al d’abans, Els afores, ja vam començar a fer-ho. Ha sigut una evolució bastant natural.
Com ha canviat la vostra manera de definir-vos en un sentit musical? Amb quines etiquetes us identifiqueu més?
Per a mi és molt fàcil no mullar-me i simplement dir “pop”, però realment és com em sento més identificada. Encara que algunes cançons de La boca aigua tinguin sonoritats àmplies més pròpies del hip-hop dels noranta o de l’UK garage, considero que són pop. Per a mi una cançó pop és una melodia interessant que es pot taral·lejar, per molt estranya que sigui. La lletra t’ha d’arribar d’una manera directa i ha de ser senzilla.
M’agrada pensar que m’inspiro en acumulacions de coses que ja existeixen, perquè avui dia és impossible inventar-te res.
Diries que heu fet un gir des d’un pop minimalista cap a un pop més aviat maximalista que es recolza en els detalls electrònics?
Els primers LP que vam fer eren més senzills. Potser les cançons eren més rares, però la producció era més senzilla. El disc Fruits del teu bosc està gravat en directe i en format de banda. En canvi, en el cas de la La boca aigua, vam tocar les cançons per primera vegada amb el grup fa una setmana. Aquest disc s’ha construït molt a poc a poc i amb molta cura. Hem pensat els elements amb molta estima, però a la vegada els hem construït sobre un ordinador. Amb un ordinador pots fer tota la fantasia que vulguis. Això fa que puguin haver-hi més detalls, que apareguin coses que abans no apareixien.
L’àlbum conté més capes de so en comparació amb els treballs anteriors. La boca aigua suposa un canvi de rumb pel que fa al so que voleu explorar com a grup?
La boca aigua és bastant continuista respecte del camí que vam començar amb L’amor fa calor. Alhora veig que hi ha cançons que són un pas més enllà. A l’anterior àlbum, vaig procurar que les estrofes de la cançó L’amor fa calor fossin parlades, sense entonar. En el cas de La boca aigua, també hi ha una cançó parlada, S’està millor al carrer. És cert que La boca aigua és un pas més enllà, però tampoc considero que hagi sigut un canvi forçat.
Quines han estat les vostres influències a l’hora de crear l’univers sonor de l’àlbum? Us heu inspirat en l’hyperpop?
La veritat és que no ens hem inspirat en l’hyperpop… Ara se’n parla molt, però no és un gènere que escolti. Crec que m’han influenciat les sonoritats més aviat rítmiques, de caixes de ritmes. Penso que les meves influències es troben en l’acumulació de sonoritats.
Quan faig un àlbum em costa molt donar referències concretes. M’agrada pensar que m’inspiro en acumulacions de coses que ja existeixen, perquè avui dia és impossible inventar-te res. El que és possible és aportar la teva visió i intentar trobar el teu camí personal dins d’aquesta infinitud de possibilitats. Si alguna cosa meva és molt semblant a alguna altra que ja s’ha fet, llavors no ho vull fer. Sento que en aquests casos no tinc res a dir-hi.
Els senzills de l’àlbum s’acompanyen de videoclips que comparteixen trets visuals. Quin pes adquireix l’element visual a La boca aigua?
Quan estàvem gravant el disc jo estava molt centrada en la música i vaig deixar de banda la part visual. Per sort, hem pogut treure els avançaments en vídeos. Jo crec que això ajuda, perquè vesteixes la cançó d’una manera. Avui dia és important fer-ho perquè la gent està acostumada a veure-ho tot en imatges.
Personalment estic molt contenta dels tres videoclips. Són tres rotllos bastant diferents que encaixen molt bé amb les cançons. Globus és una cançó molt lluminosa, i estèticament el vídeo és molt bonic i assolellat. S’està millor al carrer és una cançó més dura i el videoclip el vam gravar al mercat que hi ha els dissabtes a Lleida. Visualment, era molt potent veure la barreja multicultural de persones comprant al carrer. El videoclip de El riu es basa en la cançó més solemne i trista, de desamor. El vídeo encaixa perfecte, perquè estèticament es veu molt delicat i amb moltes metàfores visuals que fan referència a la lletra.
Una cançó pot captar un sentiment extrem. De vegades tens un sentiment així un dia i el següent en tens un altre cap a l’altre costat.
Conceptualment, l’inici de l’àlbum és molt semblant al començament de l’anterior LP. Hi ha alguna intenció d’establir llaços entre els dos projectes?
Una mica sí… La portada té bastants similituds. La portada de l’àlbum anterior, L’amor fa calor, és sobre un fons de cel blau de mitja cara cap amunt. La portada de La boca aigua és l’altra part. Aquest disseny no és casual, sinó que ja el vam pensar.
Per a mi l’ordre de les cançons del disc és el punt més crític. Jo crec que les cançons escoltades de manera independent guanyen. Les cançons tenen moltes idees condensades i consistència per a funcionar per si mateixes. Hi ha dies que t’agraden més unes cançons que d’altres, i és complicat d’ordenar. És veritat que quan anava pensant l’ordre del nou àlbum tenia clar que volia començar amb Globus, i l’anterior va començar amb l’L’amor fa calor, dues cançons similars. La segona cançó del nou àlbum és més seriosa, també igual que en l’anterior. En els principis dels dos discos hi ha certes similituds.
El segon senzill, S’està millor al carrer, és una cançó molt ballable amb ritmes accelerats. Quin va ser el plantejament per a sortir fora de la vostra zona de confort?
Justament sortir de la zona de confort és el que em venia més de gust. Jo tenia aquesta cançó amb la lletra i la rítmica fetes, però m’estava trencant el cap en com fer la base. No havia fet mai res semblant. Jo li explicava al productor, InnerCut, que tenia aquesta cançó, però em feia vergonya ensenyar-la. La meva maqueta era molt rudimentària, tot i que dins el meu cap tenia molt clar com volia que sonés. El productor insistia que li enviés la proposta per a posar-nos a treballar-la. Va ser molt guai, perquè va entendre molt bé el que li vaig explicar.
En la majoria de les cançons els arranjaments ja estaven fets i el camí estava molt marcat. Amb S’està millor al carrer la idea era molt esquemàtica… Per fi, al final va sonar tal com pensava. El procés va ser molt divertit. Quan la gent aporta la seva visió tot creix.
El riu és una cançó al mig de l’àlbum que ens situa en una dualitat entre la familiaritat del riu i la renovació del mar. Com han influït les teves experiències personals a l’hora de construir l’imaginari del disc?
El riu és una cançó de desamor, de la sensació d’aclaparament després d’una ruptura. L’aclaparament és la imatge del mar. En el cas del riu, jo hi visc al costat. Així com el mar no és un element que tingui en el meu dia a dia, el riu sí. En anteriors discos de vegades hi apareix.
El riu també és molt poètic. Neix a un lloc, va parar a un altre, passa per diferents espais, a moments sembla que desapareix i en d’altres es torna més gran. És un element molt bonic, i l’aigua també dona molt joc a l’hora d’escriure.
El disc juga constantment amb l’enamorament i el desengany romàntic. En diverses cançons sembla que les dues experiències es barregen i es difuminen entre elles. Fins a quin punt has volgut integrar les dues coses en un tot?
A mi m’agrada que en un disc hi hagi cançons d’amor i desamor. Tampoc tinc molt clar per què m’agrada la barreja entre l’amor i el desamor, perquè conceptualment tindria més sentit fer un disc només d’un dels dos. De vegades les cançons parlen de moments molt fugaços i immediats. Una cançó pot captar un sentiment extrem. De vegades tens un sentiment així un dia i el següent en tens un altre cap a l’altre costat.
A mi em surt molt natural ajuntar cançons d’amor i de desamor en un mateix disc. Si estic fent dues cançons seguides d’amor, em ve de gust fer-ne una de desamor. M’agrada que hi hagi un cert equilibri entre els dos. Jo era conscient que només amb un dels dos quedava un disc molt trist. Al final, el disc parla de les diferents facetes que hi ha en l’amor.
Autor de este artículo
