El virtuós cantant i pianista Mika va delectar tots els espectadors de Cap Roig, acostumats a estar asseguts i que en aquesta ocasió no van seure pràcticament en cap moment, amb un enèrgic i emotiu concert que ben segur no oblidaran. “Mama, estic nerviosa” deia amb cara de confusió una nena d’entre 5 i 6 anys que anava agafada de la mà del seu germà. “És normal, carinyo, jo també ho estic”, li responia la seva mare. És cert que els nervis abans d’alguna cosa tan esperada són emocions difícils d’entendre. En el meu cas, estava impacient, però a la vegada era conscient que un cop comencés passaria tot tan ràpid que ja estava bé esperar una mica, gaudir de l’expectació, del neguit del moment i de l’imponent paisatge que es veia des de la grada, amb el jardí botànic del Cap Roig a l’esquerra i a la dreta els pins assilvestrats i la meravellosa Calella de Palafrugell de fons.
El concert va començar molt puntual, de la penombra va emergir Mika, que va començar a parlar en un català que va sorprendre a tothom. “Bona nit Cap Roig”. Al principi semblava que es quedaria allà, però va continuar, probablement amb un guió on haurien de ser les partitures, que no li calien, mentre acompanyava la seva poètica benvinguda al públic amb acords dolços amb el piano. El que és indubtable és que controlava el temps i el ritme del concert de manera magistral. Tots estàvem relaxats, contents i confiàvem plenament tant en el seu talent i el de la banda, com en la seva manera de portar el concert. Si Mika no hagués estat músic, segur que s’hauria dedicat a qualsevol altra disciplina artística que li permetés estar damunt d’un escenari. El concert va arrencar amb Love Today, després que el cantant avisés als oients que “Aquesta nit, Cap Roig, tothom estimarà”.
Ben lluent, amb un vestit jaqueta de color maragda, va explicar que és la primera vegada que repetia festival a Espanya, i que era perquè el Cap Roig té una energia especial i que, com els antics propietaris del terreny, se n’havia enamorat. Va prometre que tot i que li resultaria molt més còmode parlar en anglès, parlaria català i castellà tota la nit. Un spoiler, no ho va complir, però va ser un gest molt apreciat pel públic, a qui a vegades va utilitzar com a traductor. Va acabar canviant al castellà, amb alguns tocs d’italià que es colaven entremig, i amb algunes frases en català. “Es que el catalán es muy difícil”, deia. De cop va aparèixer amb una flor gegant que semblava una dent de lleó, que feia gairebé el doble que ell i portava sobre l’espatlla com si fos la Mary Poppins de Julie Andrews per Origin Of Love i Ice Cream.
Desmuntant estereotips
És curiós perquè, com bé sabem, històricament les opinions no demanades sobre l’aparença física de les dones han sigut un tema molt recurrent a les lletres de les cançons, i ara es continua fent tot i que, en general, des d’un punt de vista una mica més respectuós. El tema dels cossos femenins no canònics, en especial els de les dones grasses, no s’aborda gaire per temes de correcció política i per no ferir sensibilitats (o per no quedar malament). Si es fa, s’acostuma a fer amb un to humorístic poc encertat. Amb el tema Big Girl (You Are Beautiful), Mika ha aconseguit parlar-ne de manera oberta i respectuosa, a la vegada que aguda, una tasca que no és gens senzilla. Una cançó divertida, que celebra la bellesa de les dones grosses, a l’inici de la qual va saltar a la platea, per sorpresa del públic i del vigilant de seguretat, i va començar a córrer entre les cadires, que estaven en desús, i a cantar i ballar amb el públic. Com a big girl, puc dir que chapeaux per la manera en què va portar-ho tot, crec que és la primera vegada que sento un missatge així en un concert, i tant de bo n’hi hagi molts més.
Una vetllada marcada per la interacció constant amb el públic
Temacles com Relax, Take It Easy i Lollipop, com era d’esperar, van ser dels preferits del públic. Va tornar a baixar a la platea, i va decidir instal·lar-se en un punt força cèntric de la grada, concretament dret sobre la cadira d’un noi jove que li va donar un toc humorístic al moment, ja que el cantant va explicar que havia arribat un punt del concert en què li agradava que tothom s’assegués, “Bueno, todo el mundo menos Jaume”, deia rient, i cantar dret amb l’ajuda del públic. Bromes a part, la cançó que va triar per aquell moment, Underwater, una balada que va ajudar a confeccionar un moment molt emotiu del concert, va ser un autèntic privilegi presenciar aquell moment amb els altres 2500 espectadors. L’artista londinenc-libanès va dividir el públic en seccions i va guiar-lo per crear una bonica harmonia a quatre veus, que imitaven les veus de les coristes, sens dubte un dels elements clau del concert. La banda que sempre l’acompanya, baix, guitarra, bateria i teclat, tots vestits de blanc i amb americana, van coordinar-se a la perfecció amb les espectaculars coristes i amb l’extravagant i carismàtic cantant durant tot el concert.
Després de temes com Yo Yo, un dels seus temes més recents amb tocs d’electrònica pop, van venir cançons com Boum Boum i Elle Me Dit, que l’abundant públic francès va agrair, especialment després d’una xiulada col·lectiva quan el cantant va dir “Por aquí me piden que hable en francés” que va caure en gràcia al vocalista. Va tancar amb Happy Ending i Grace Kelly, demostrant el seu ampli rang vocal i la seva facilitat per fer passar una bona estona, al públic, a la resta de la banda i, sobretot, a ell mateix. Va insinuar que tornaria al festival amb un discret “No hay dos sin tres” i ens va regalar We Are Golden com a bis, amb un missatge feel-good ben simple que bàsicament ens ve a dir que ens ha de ser completament igual el que els altres pensin de nosaltres mentre siguem feliços, i la veritat és que ho vam fer, per uns minuts almenys.
Pels més curiosos
Nota a peu de pàgina, al recinte s’hi ha d’arribar a temps perquè seria un crim no gaudir dels jardins botànics, que es poden visitar, i de les vistes a la badia i a les Illes Formigues, envoltats de vegetació i de roques rogenques a les quals els afavorien els últims rajos de sol del dia. Als més curiosos us recomano investigar la història darrere d’aquest paratge màgic, creat pel matrimoni aristòcrata format per Nikolai Woevodsky i Dorothy Webster, que va arribar a la Costa Brava fugint de les xafarderies i les pressions de la societat postvictoriana anglesa i després de passar-se anys buscant un lloc paradisíac on instal·lar-se van descobrir un paisatge agrest, escarpat i fascinant a la vora d’un poble pescador que els batejaria com “els russos”, d’aquí el nom que se li dona a una de les cales que hi ha a banda i banda del Cap, el Golfet i la Banyera de la Russa, on diu la llegenda que Webster baixava en burro cada dia i s’hi banyava nua.
Autora de este artículo
Mar Rubio Boné
No em veuràs mai sense els meus cascos, per molt cliché que soni em flipa la idea de poder triar la meva pròpia banda sonora. Ens podem creuar tant algun dilluns a Jamboree com algun dissabte al Nitsa. No escolto “de tot”, però soc fan qualsevol combinació de melodia, harmonia i ritme que em faci alliberar serotonina.
