Nothing But Thieves és una banda que has de veure en directe mínim un cop a la teva vida. Per sort, els britànics mai fallen en passar-se per la nostra ciutat a cada gira que anuncien. Però és que no és cap sorpresa que els britànics s’hagin guanyat l’admiració de tots nosaltres durant aquests més de 10 anys de trajectòria amb el seu rock alternatiu sofisticat i enganxós a parts iguals.
Aquest cop, dos anys després del seu darrer concert a Barcelona, la banda tornava a la Razzmatazz per presentar ‘Dead Club City’, el nou àlbum on s’han endinsat a explorar vies més experimentals en comparació de la seva discografia anterior. Les entrades portaven mesos exhaurides i l’expectació era màxima.
Sintonitzem la ràdio DCC
Els 30 minuts previs a l’actuació sintonitzàvem la ràdio fictícia Dead Club City, on sonava Kendrick Lamar, Rick Astley, una bona recopilació de temes de rock icònics i èxits dels 80, fins a concloure la sessió amb Gimme! Gimme! Gimme! d’Abba. Era l’hora de començar el xou i ja estàvem submergits a l’univers creat per la banda en aquesta nova etapa.
Ràpidament apareixien els membres de la banda: Dom Craik i Joe Langridge-Brown a les guitarres, James Price a la bateria, Philip Blake al baix i finalment Conor Mason, probablement un dels millors vocalistes que podem trobar a l’escena actual. Els hi va costar ben poc aixecar a tota la sala i van donar la benvinguda amb Welcome to the DCC, cançó que també dóna inici al seu últim disc. El joc de llums i els visuals van fer del concert tota una experiència immersiva.
Un setlist bastant complet que feia un recorregut per tota la discografia de la banda, interpretant des de temes més nous com Tomorrow Is Closed fins a altres més antics com Trip Switch, amb moments més íntims com l’emotiva Lover, Please Stay, la dolça Real Love Song o la intensa Impossible. Ho intentàvem, però fracassàvem estrepitosament en intentar arribar a les altíssimes notes vocals de Conor. El cantant es mostrava còmode amb el públic, interactuant en diverses ocasions i deixant caure alguna broma, com quan va dir entre riures que durant les 6 primeres cançons estava prenyat d’haver menjat tantes patates braves.
Cal destacar un dels millors moments de la nit: la band jam que es van marcar al final de Do You Love Me Yet?, mentre Conor era fora de l’escenari. Van sonar seguides Ce n’est Rien, Gods i Number 13, oferint gairebé 5 minuts de pura adrenalina. I és que poder escoltar en directe Ce n’est Rien, encara que sigui només la part instrumental, és tot un regal. Seguidament, Conor es tornava a unir a Unperson, sense deixar que l’energia decaigués ni un sol instant.
En general, totes les cançons van ser celebrades per igual, però l’eufòria es va desfermar totalment amb Amsterdam. Com ja avisava Conor segons abans, “You’re gonna like this one”. Una cançó indispensable de Nothing But Thieves capaç de fer tremolar qualsevol sala cada cop que sona en directe. La reacció del públic va ser l’esperada: pogos, crits i salts.
El concert acabava amb Overcome, un tema de pop èpic amb fragments de nostàlgia perfecte per tancar la vetllada. La banda d’Essex s’acomiadava i a nosaltres ja ens començava a afectar la depressió post-concert. “And we shall overcome, as we’ve done before”.
Autores d'aquest article
Aïna López García
Judit Trota
Fotògrafa i publicista. Visc a l'Eixample però m'agradaria tornar a Gràcia. De truita de patates amb ceba, pizza sense pinya i de cacaolat calent.
