Maika Makovski: Brindar per la música i l’amistat

Més de vint anys són ja els que han passat des que Maika Makovski publiqués el seu primer disc, Kradiaw (2005, PAE), i encara transmet la mateixa vitalitat d’aquella jove que de seguida va cridar l’atenció de la indústria i els mitjans. Dues dècades on ha tingut temps d’explorar diferents conceptes musicals, convertir-se en una figura indispensable de l’escena rock i indie nacional i, fins i tot, presentar programes de televisió. El dimecres 4 de març i el Palau de la Música Catalana van ser la data i lloc escollits per commemorar una ocasió tan especial, dintre de la programació del cicle Cruïlla d’Hivern, amb la participació d’una  bona quantitat d’il·lustres convidats. La nit no va estar exempta dels imprevistos i falta de ritme habituals en aquestes fites –on molta gent ha d’entrar i sortir d’escena constantment–, però res va poder eclipsar l’emoció col·lectiva viscuda durant els trenta temes interpretats. Artistes de la talla de Christina Rosenvinge, Asier Etxeandia, Niña Coyote eta Chico Tornado o Paul Fuster, entre d’altres que seguidament repassarem, van desfilar per les taules de l’emblemàtic auditori barceloní per celebrar la música i l’amistat.

El concert va recórrer, sense seguir un ordre específic, totes les diferents etapes viscudes durant aquests anys, per així poder gaudir de totes les “Maikas” en una: un viatge nostàlgic per als seguidors més fidels i un gran menú degustació de la seva versatilitat servit als últims a afegir-se. La desena de músics que han format part de la seva banda van participar en diferents moments de la nit, on també van estar molt presents les cordes del Quartet Brossa. Recordant anècdotes de furgoneta i anuncis de “se busca batería”, un altre quartet, ara l’original format per Bobbi Relac, JC Luque i David Martínez, juntament amb Makovski, va viatjar al passat amb Friends, el tema que, segons van explicar, va servir perquè poguessin gravar el primer LP. Com és lògic (al marge dels constants problemes de so), tot va lluir més compacte amb les dues darreres formacions, la de la gira ‘MKMK’ i l’actual ‘Bunquer Rokoko’, lluint especialment My Head Is a Vampire, amb la increïble veu d’Anni B Sweet, i el terratrèmol Iron Bells.

Molt destacable també va ser la participació de Javi Alonso (Mohama Saz) tocant el saz turc, creant una hipnosi de cordes àrabs en el fantàstic crescendo de Makedonija, cançó que la protagonista va dedicar emocionada al seu pare. Mikel Erentxun va ser l’únic convidat que va cantar en castellà un dels temes en anglès de la Maika, esdevenint l’adaptació una versió familiarment “duncandhuitzada” de Places Where We Used to Sit. Semblaria que hagués estat cantada sempre així.

Un dels moments més emocionants de la nit va ser el duet amb Nina de Juan (Morgan), on aquesta va tenir l’honor d’interpretar James Dean, recuperada després de molts anys de peticions desateses de les fans, mentre la compositora original l’acompanyava a la guitarra. La tendresa i honestedat nerviosa que la Nina va impregnar a la cançó van elevar-la des de la seva senzillesa a l’emoció més pura, reconeguda pel Palau amb una de les ovacions més llargues. Tampoc es va quedar enrere The Bastard, brillant blues interpretat improvisadament al piano per Howe Gelb —per la falta de guitarres en funcionament—, tan meravellós que quasi semblava impossible que no estigués preparat.

Més enllà de les dificultats logístiques i sonores, el que va prevaler en tot moment va ser que tothom, cada espectador i artista vingut especialment per a l’ocasió, s’ho passés bé, deixant com a mostra moments tan divertits com el llançament de calces des del primer pis a l’escenari o el surrealista solo de flautes (per dir-ne d’alguna manera) amb el qual una quinzena dels convidats van acompanyar la interpretació familiar de Si Tú Me Quieres. Familiar la cançó, perquè la van protagonitzar la Maika i l’Ovidi i l’Álvaro de Los Zigarros (marit i cunyat, respectivament) i surrealista el solo perquè, si bé no tothom tocava realment l’instrument, alguns van fer el playback directament amb un altre objecte. Amb el retorn de les The Mani-Las, power trio format per Makovski, Olaia Bloom i Mariana Pérez, i un fi de festa amb tothom a l’escenari (I Live In a Boat), es clausurava una nit de tres hores que segurament es va allargar unes quantes més per a moltes d’elles. Pels vint anys i per tots els que falten per gaudir: enhorabona, Maika.