A vegades me n’adono que tinc molta sort, com diu en Joan Colomo. I no només pels “amigos” que tinc, sinó perquè em trobo que haig d’escriure una columna d’opinió remunerada sobre el genèric concepte de ‘música’, poc després que hagi sortit el nou disc de Bill Callahan. Això no serà una ressenya a l’ús, serà un despilfarro d’entusiasme (espero que) contagiós.
Gold Record (Drag City, 2020) no serà un disc d’or segons les regles del mercat, però aquest títol no enganya a ningú. No trobaràs 10 hits de radiofórmula, però si busques una mica, veuràs com les palletes d’or brillen entre versos i cançons. Bill Callahan, aquest home de 54 anys resident a Austin (Texas), és conegut per la seva veu de baríton i pels gairebé 20 discos que en 30 anys de carrera ha anat tramant com a Smog, al principi, i des del 2007 sota el seu propi nom. Amb aquest àlbum daurat (el divuitè) torna a saludar als devots que li segueixen la pista per informar-los que continua feliçment casat, criant el seu fill lluny de voràgines i gaudint d’una pulsió creativa que sembla renovar-se amb els anys.
Amb el seu disc anterior, Sheperd in a Sheepskin Vest (Drag City, 2019), l’home que ens ocupa tornava després de cinc anys de silenci per iniciar una nova etapa artística. Deixava enrere el folk d’aire màntric i s’endinsava en la poesia domèstica, amb cançons més concises que parlaven més directament de la seva vida actual. Potser el disc que va publicar el passat divendres 4 de setembre no és tan autobiogràfic, però s’inscriu en aquesta plàcida fase dels cinquanta anys. Callahan ha viscut més de mig segle i no li fa por sonar ‘preachy as hell’, li agrada donar consells i descriure les certeses que presencia en la seva quotidianitat. Al mateix temps que una línia paral·lela d’humor negre ressegueix tots aquests aprenentatges narrats meditativament.
I per què vull contagiar-vos les ganes d’escoltar la seva música? No hi ha una sola raó. D’entrada, quan escolto les cançons d’aquest darrer treball tinc la sensació que estic escoltant més un audiollibre que un disc. El cantautor m’està explicant històries independents entre elles amb una fina base melòdica que, en comptes de destorbar, fa que estigui més atent al transcurs de la trama. El minimalisme instrumental i líric que Callahan utilitza és una arma reveladora de significats. La simplicitat ajuda a entendre les coses i, en aquest cas, no el fa sonar reduccionista, més aviat al contrari, amb una sola paraula o frase engloba l’ordre complex de l’univers i les partícules que el componen. Per tornar una mica a la Terra, podríem comparar l’imaginari planer, natural i àcid de Callahan al dels poetes Jaume Coll o Mark Strand, pensant en una pel·lícula em ve al cap Paterson de Jim Jarmusch.
L’estiu del 2020 ha passat amb una cançó nova del bo d’en Bill cada dilluns. Deu setmanes de capítols musicats. En un d’ells, condueix la limusina que porta els nuvis al casament (Pigeons), a l’altre, se li espatlla el cotxe davant la casa d’un bon samarità que podria ser el seu pare (The Mackenzies). També té temps d’explicar-nos com ja no es veu a ell mateix en els llibres que llegeix (35), al mateix temps que reversiona un dels seus antics temes (Let’s Move to the country), acabant d’escriure algunes frases que havien quedat obertes. En una entrevista recent diu que tots nosaltres som frases inacabades, és natural, doncs, que les nostres cançons també estiguin plenes de punts suspensius. Suposo que la gràcia és saber trobar el moment per omplir els buits i redefinir els significats. En el cas d’aquesta vella cançó, passa de representar el somni d’anar-se’n al camp i formar una família, a constatar que aquesta fantasia s’ha fet realitat.
L’altra cosa a comentar, abans d’acabar aquesta reverència al senyor William Callahan, és l’anecdòtica entrada del disc, que comença amb la irònica frase “Hello, I’m Johnny Cash”. Aquest inici es pot interpretar com una broma, com un peatge/dedicatòria als referents o com una voluntària declaració d’intencions. I és que la mateixa cançó, Pigeons, acaba amb un “Sincerly L. Cohen”, com qui no vol la cosa, el jove Callahan es col·loca entre els dos reverends de la cançó nord-americana. A aquestes alçades, al jovenet dels tres no li ha de fer vergonya emmirallar-se en els altres dos perquè ja els mira de tu a tu. Amb aquest elogi ho deixo estar i me’n torno a escoltar les cançons d’aquest home. Abans, però, dir que si algun amic meu arriba a aquest final, prometo no donar-li més la turra sobre com n’és de bo en Bill, queda tot dit. Gràcies, ho acabarem així…
Autor de este artículo
