El Concert For Bangladesh va ser idea del músic, i amic personal de Harrison, Ravi Shankar, qui va demanar la col·laboració de l’ex-beatle per a ajudar als damnificats i el va convèncer que havien de fer alguna cosa, com ara organitzar un concert. Altament influenciat per la música i les filosofies orientals, George Harrison no es va fer de pregar gaire. Amb el seu gran amic bengalí, que anys enrere li havia descobert els misteris del sitar, van posar mans a l’obra i van dissenyar un concert atípic. Un recital en el qual una vintena llarga d’artistes pugessin a l’escenari no per a interpretar cadascú el seu propi show, sinó per tocar tots plegats, per a acompanyar-se entre si en un repertori comú. Una brillantíssima jam session que escriuria una de les pàgines de glòria més importants de la història de la música.
El concert va suposar, a més, la primera actuació pública d’alguns ex Beatles després de la separació de The Beatles: Ringo i George. I més encara, va significar el debut en solitari del tímid, callat i místic George Harrison, després d’haver assolit, mesos enrere, un rotund i aclaparador èxit mundial amb el seu triple àlbum All Things Must Pass i amb el single My sweet Lord. Debut públic com a músic, però també com a organitzador i director de grans esdeveniments. I, per si a part dels solidaris faltaven d’altres al·licients, els assistents van ser testimonis de sorpreses d’última hora com la reconciliació d’Eric Clapton i de Bob Dylan amb els escenaris.
Entrebancs fraternals
Harrison va tenir poc més d’un mes, entre juny i juliol, per a muntar-ho tot. Per negociar el lloguer i reservar el pavelló, per a imaginar i dissenyar el concert, per barallar-se amb les discogràfiques per aconseguir la cessió de drets dels músics, per gestionar la venda d’entrades i la publicitat, per lligar hotels, vols, etc… Però, sobretot, per convèncer a tots els col·legues que desitjava tenir al costat seu damunt l’escenari del Madison Square Garden aquell diumenge 1 d’agost de 1971, única data en què el pavelló novaiorquès estava lliure i disponible. I, com acostuma a passar, alguns no li van facilitar la feina.
Diuen les cròniques que, inicialment, George comptava en tenir la companyia dels seus antics socis, John Lennon, Paul McCartney i Ringo Starr. Però de tots tres, l’únic dels Beatles que va confirmar la seva assistència des d’un bon principi i, a més, encantat de la vida, va ser Ringo. McCartney va declinar l’oferiment al·legant que feia molt poc que s’havien separat com a grup i que trobava massa precipitat reaparèixer junts damunt d’un escenari. Diuen, també, que Lennon va ser més contundent! Que estava d’acord en ser-hi sempre i quan George també convidés oficialment a la seva dona, Yoko Ono, a actuar. Finalment, Lennon no va participar perquè la presència d’Ono no estava prevista i, segons han anat afirmant els que ho saben bé, la seva participació tampoc era volguda.
I va arribar el dia del concert i tot i tots estaven llestos. Les cues feien la volta al Madison i milers de persones estaven pendents de l’esdeveniment. Expectació altíssima i entrades per als dos passis, (14:30 h i 20:00 h), absolutament venudes. Tots llestos!… Tots menys Eric Clapton i Bob Dylan.
El guitarrista anglès feia gairebé un parell d’anys que estava enclaustrat a casa seva, absent del món exterior, immers en una intensa addicció a l’heroïna. Harrison, que sabia del pou en què es trobava, va pensar que el concert li brindava l’ocasió idònia per a recuperar a Clapton. Per ajuntar-lo amb d’altres músics i perquè tornés a fer música. I li va demanar que hi participés. Clapton va dubtar fins a l’últim moment, però va viatjar a Nova York. Va estar dies tancat a l’habitació de l’hotel “passant el mono”, mentre els altres músics assajaven i feien proves de so. Finalment, el dia del concert va poder fer acte de presència, si més no física, a l’escenari. Va arribar! Tard, absent, lent de reflexos i en un pèssim estat de forma. I amb una guitarra equivocada, una semi acústica que encara li va complicar més la feina. Però va arribar i va complir com va poder. I va tocar. I també va tocar el músic de sessió Jesse Ed Davis que els organitzadors havien contractat davant la inseguretat que Clapton pogués arribar a actuar.
De fet, l’estat de Clapton era greu. Un cop acabat el concert, se’n va tornar a casa seva –a Hurtwood, Anglaterra– on viuria retirat de tot i de tothom fins al 13 de gener de 1973. Aquell dia va tornar a pujar dalt d’un escenari, de la mà de Pete Townshend, en el que ha estat recordat eternament com el renaixement de les cendres de Clapton, el Rainbow Concert. Però aquesta és una altra història.
Bob Dylan es veu que tampoc les tenia totes de reaparèixer davant de tanta gent en un concert que havia aixecat tanta expectació. I tampoc acabava de confirmar la seva assistència. En els últims 5 anys, només havia actuat en públic en un homenatge a Woody Guthrie i la seva presència també es va fer de pregar i va ser una incògnita fins que va aparèixer damunt l’escenari, gairebé per sorpresa.
Sigui com sigui, finalment, aquesta súper jam Session benèfica en què es va transformar el Concert For Bangladesh va reunir, a part de Ravi Shankar i dels músics del seu grup –i del mateix George Harrison–, a Ringo Starr, Billy Preston, Eric Clapton, Bob Dylan, Leon Russel, Klaus Voorman, Jim Keltner, Jesse Ed Davis, Tom Evans, Pete Ham, Mike Gibbins, Joey Molland, Don Preston, Carl Radle, entre altres músics d’estudi, grups corals i una secció d’instruments de vent.
Algunes dades curioses
Triple àlbum
Tal com ja va posar en pràctica amb All Things Must Pass, Harrison també va enregistrar el concert en format de triple àlbum de vinil, enquadernat també dins una capsa de cartó. El treball va ser número 1 a Anglaterra i als EUA. Durant els primers dies, la venda va assolir les 900.000 unitats i a finals de l’any següent ja n’eren més de 3 milions de caixes.
Millor directe
El triple àlbum editat amb el millor de les dues audicions d’aquell 1 d’agost a Nova York –sempre segons la tria i direcció que va fer el mateix Harrison a l’estudi de gravació–, va ser considerat anys més tard, al 2013, per la revista Rolling Stone, com el millor disc enregistrat en directe de la història, dins d’un llistat de 30 àlbums publicat per aquesta revista.
“Money, money”
Musicalment, el concert va ser, no cal dir-ho, tot un èxit! Comercialment sembla que també, ja que amb els dos concerts es van aconseguir recaptar 243.418,50 $, i sumant-hi el triple àlbum i la pel·lícula es diu que es van superar de llarg els 250.000 $. Quantitat que va ser entregada a Unicef perquè la gestionés. Però sempre s’ha temut que molts diners no van poder arribar als refugiats de Bangladesh perquè es van haver d’utilitzar per pagar el que reclamaven el servei d’impostos americà i les discogràfiques en concepte de drets, tot i que els artistes van actuar de franc.
Qui anys abans escriuria la cançó Taxman, denunciant el greuge que els elevats impostos provocaven als beneficis de la seva activitat, tornava a ser afectat per la mateixa qüestió. De totes maneres, encara ara, les vendes de l’àlbum i del DVD continuen beneficiant l’anomenat ‘Fons George Harrison per Unicef’, amb el qual es continua aportant milions de dòlars solidaris.
20 anys sense Harrison
El 29 de novembre de 2001 George Harrison moria a Beverly Hills, California, a casa de Paul Mccartney, víctima d’un càncer de pulmó als 58 anys. El novembre vinent en farà ja 20 anys. El seu llegat, però, segueix present en totes les melodies que un bon dia van sonar, de forma altruista, al Madison Square Garden de Nova York i en el record d’una generació que un dia va pensar que podia canviar el món.
Autor de este artículo
