Núria Graham: Amb ganes de tocar i de sentir

A les sis en punt comença a sonar la bateria electrònica de Connemara, que retruny amb les façanes que envolten el pati de la presó de la Model, i Núria Graham saluda amb un ‘bona tarda’ tímid i alegre, acompanyada dels seus inseparables: Aleix Bou a la bateria, Jordi Casadesús al baix i Sam Berridge al teclat, a la guitara i segones veus. Aquesta vegada hi faltava l’Artur Tort, que en el concert de presentació del disc a l’Apolo sí que hi va ser (quan encara no hi havia coronavirus i podíem ballar i beure cervesa mentre gaudíem de música en directe). El tema amb què decideix obrir el concert del BAM, Connemara, és també el primer single que vam poder sentir de Marjorie, el seu tercer àlbum (quart si comptem la seva carta de presentació: l’EP First Tracks). 

Gairebé sense parar, perquè ja se sap que els concerts en el marc d’un festival, i especialment si es tracta del BAM (i al bell mig d’una pandèmia mundial), toquen Shirley i Hazel. Fortuïtament, sembla que hi ha problemes tècnics i pugen els riders a l’escenari. Per sort, a la taula de so hi ha Panxibadii, el so s’arregla en un tres i no res. “M’acabo de posar de molt mala hòstia, els qui em coneixen segur que ho han vist”, explica la cantant fent broma. De seguida li canvia la cara. El rostre és de concentració, d’abstracció màxima, i comença a cantar Marianne, el primer tema que no és del nou disc, sinó de Does It Ring Bell? (Primavera Labels, 2017).

Seguidament, sona el sintetitzador de Do you wake up for a while everyday? i el següent tema és Sinner, del penúltim disc, i Marjorie, Heath death i Toilet chronicles del nou àlbum (i les all-time favourite si em pregunteu). És una sorpresa molt agradable quan després comença a sonar Christopher, un tema espectacular del seu primer Bird eyes (Primavera Labels, 2015). El concert comença a arribar a la seva fi amb The Stable, una cançó romàntica que ja tocava a l’última gira però que ha vist la llum en aquest últim àlbum. A continuació, Bird hits its head against the wall i Cloud fifteen, els grans èxits del disc anterior. L’artista vigatana ens regala una cançó nova, The beginnings of things, que no està “oficialment acabada”, segons la Núria, però que “l’ha d’anar tocant als bolos perquè és l’única manera que la pugui acabar”. Per acabar, Another dead bee i No returning. Una hora justa de concert. I quina hora. 

En algun moment Núria Graham diu que fem gràcia tots asseguts amb les mascaretes, tots igual de lluny els uns dels altres, per la distància de seguretat. M’imagino la vista que té la Núria damunt l’escenari, i em sembla una escena típica d’una ficció distòpica. Bé, una mica ho és. Però, almenys, les ganes de tocar dels artistes i les ganes de gaudir de música en directe hi són, i no fa pinta que marxin mai.