Una mena de remolí va aparèixer al petit escenari del Jamboree amb figura de dona i caràcter decidit amb un repertori poc amable, espès per moments, desesperat quasi sempre, servit amb un somriure. Sona a contradicció, però no se sent com una hipocresia. És el misteri de ser africà.
L’espessor va durar mig concert, l’evidència es troba a La Penqui Choevuh, Mi Yiehmandou i L’homme qui vient de loin, que formen part del seu primer àlbum, Eh Sanga (2009), i a Mouka Mouka i Waka Waka Woman, que obren African Woman (2014), coescrites amb Tony Allen, el seu, diguem, padrí i productor, antic bateria de Fela Kuti, impulsor de l’afrobeat, un híbrid de highlife, jazz i funk. Una simbiosi que abraça Tolno. La joie de vivre es va fer esperar.
Sia Tolno és kíssia, salvant les distàncies és com si fos kurda. Els kísssia –depenent les fonts, són entre mig milió i 700.000 persones– estan repartits entre Sierra Leona, Guinea i Libèria, a l’Àfrica Occidental, a la riba de l’Atlàntic, i sembla que molesten als tres estats. El kissi és país i llengua, alhora.
Atès l’idioma, la incomunicació de Tolno provoca misteri, però el convenciment de la seva veu rotunda supera la frontera idiomàtica. El patiment no entén de llengües. També, va cantar en francès i es va expressar en anglès.
La intèrpret necessita que la persona compromesa amb la seva gent i el seu continent no acabi per cruspir-se la cantant que emet emocions a batzegades. Un cop darrere l’altre. La seva música conté una lectura política, circumstància que pot esdevenir perjudicial per temporal. Les conjuntures es caracteritzen per la seva volatilitat. Però no tot és afrobeat, no tot és foscor travessant la pell.
A la segona part del set, va sortir a la llum el vessant lúdic de la vocalista, a partir, entre d’altres, de Blind Samaritan, Malaya i Ayiboh, cançons de My Life (2011), àlbum guardonat amb el premi de Radio France International, cosa que li va permetre tocar per tota França i per 24 estats africans. Però a la mixtura li mancava alguna cosa més, els vents, mínim un saxo. Eina ideal per imprimir velocitat i confirmar l’alegria de les últimes cançons i, així, restar dolor a la primera part; en definitiva, una mena de balancí que equilibrés la sonoritat d’una realitat tan asimètrica com és l’africana.
Tolno és l’ésser humà que representa un munt de qualitats pel fet de ser una dona africana. També de les desgràcies. Guerra, espoli, refugiats, fam, exclusió en educació i sanitat, el rol de les dones com a mares i proveïdores pels seus, l’ablació genital, la poligàmia suposen l’espessor, la maledicció de no saber si hi haurà demà. Aquest és el camp de treball com a lletrista de Tolno. Sense oblidar l’esperança. Mai. La seva capacitat de denúncia l’ha convertida en ambaixadora de diversos organismes internacionals.
Aquest cúmul de vivències personals i de memòria històrica es plasma de manera palmària al seu repertori. La cantant traspua humanitat. Ella ho va demanar des de l’escenari –“visiteu Àfrica, qualsevol país, Àfrica és bella– com no podia de ser d’una altra manera. Àfrica és un misteri, i Sia Tolno, d’alguna manera, també.
Autores de este artículo
Miquel Queralt
Aitor Rodero
Antes era actor, me subía a un escenario, actuaba y, de vez en cuando, me hacían fotos. Un día decidí bajarme, coger una cámara, girar 180º y convertirme en la persona que fotografiaba a los que estaban encima del escenario.
