Aquest és un d’aquells articles que costen d’escriure, perquè implica qüestionar-se i posar-se a prova. Un cop publicat, exigeix coherència, i no sé si estaré a l’altura. No sé, per exemple, si deixaré d’escoltar artistes que em flipen pel fet de tenir lletres masclistes. No hauria de dubtar-ho, però ho dubto. Hi ha alguna cosa en la seva música que em defineix prou i renegar-ne és com haver de començar a ser una altra persona. Potser cal fer-ho, però costa.
Sobre el reggaeton i el masclisme ja s’ha dit tot el que s’havia de dir i ho tenim superat. El reggaeton no té res de masclista per sí mateix, o no més que la resta de gèneres. La meva història, però, té a veure amb l’emo, que resulta ser un pou de merda. L’any 2003, quan tenia 16 anys, era el moment de canviar de direcció des d’una incipient consciència política, però llavors no va arribar a les meves mans el text de Jessica Hopper: Emo: Where the Girls Aren’t. De fet, si l’hagués llegit tampoc no sé què hauria passat. No sé ni si l’hauria entès.
La meva vida d’adolescent a l’emboirada Plana de Vic era plàcida. Després d’un episodi de bullying lleu a l’escola vaig fer uns amics que van ser el meu refugi i que encara avui són gairebé família. També vaig tenir sort amb el meu primer amor, i en aquell entorn sonava hardcore melòdic. Sempre m’ha faltat sentit de l’humor i no estava prou segur de mi mateix per connectar amb allò que em transmetien grups com NOFX, No Us For A Name i altres.
L’emo va ser la meva taula de salvació. Allà m’hi sentia còmode. Ho veia com un espai per a la sensibilitat i la intensitat amb la qual jo vivia les coses. Hi vaig entrar de cop. Els amics em passaven discos de Lawrence Arms, The Get Up Kids (de qui vaig parlar a Qualsevol Nit quan van venir a tocar a Razzmatazz), Alkaline Trio, Taking Back Sunday, Hot Water Music, Sunny Day Real Estate, Mineral, Texas Is The Reason, Brand New, Dashboard Confessional, Knapsack, Christie Front Drive i un llarg etc. Ni una noia en cap dels grups. Res no em grinyolava.
Allò era tot un univers. Les lletres que recordo haver llegit em convencien. M’agradaven. Al cap de dos anys, havia deixat la meva primera parella i volia ser com un d’aquells músics que escoltava: volia anar pel món cantant mals d’amor i queixant-me perquè les noies que m’agradaven no em feien cas o se n’anaven amb imbècils, encara que l’imbècil fos jo.
Avui m’adono que aquell sentiment era terriblement perillós i el transmetien les lletres dels grups que escoltava. El periodista Tom Breihan resumeix així l’encertadíssima tesi de Jessica Hopper: “L’emo, que a principis dels 2000 explotava en popularitat, s’estava convertint en un dipòsit de sentiments d’homes ferits, un lloc on les dones, sempre fora de l’escenari, només existien com a catalitzadores del cor trencat dels nois i de la seva ràbia reprimida”.
En definitiva, l’emo, que a mi em semblava el lloc adequat pels homes sensibles que no encaixaven en la masculinitat hegemònica, era en realitat i a la vegada un brou de cultiu idoni pel naixement dels incels. És a dir, aquest moviment d’homes blancs, heteros i perillosos, que es queixen de ser cèlibes involuntàriament per culpa del rebuig constant de les dones.
De fet, a la cançó de Brand New Me Vs. Maradona Vs. Elvis, del disc de 2003 Deja Entendu, s’hi arriba a relatar una violació. No en vaig ser conscient fins que no m’ho va fer veure un article publicat per Jenn Pelly a Pitchfork el 2017: Unraveling the Sexism of Emo’s Third Wave. Aquell mateix any, el líder del grup, Jesse Lacey, era acusat d’abús sexual i grooming.
Aquest 2019, al Primavera Sound, un dels concerts que més esperava i que més em va flipar va ser el GothBoiClique, un grup de nois amb una estètica a mig camí entre el rap i l’emo que d’alguna manera recuperen aquell esperit. Horse Head canta, per exemple: “Your boyfriend’s getting close to you / The one you said you couldn’t love, but you already do”. Allò que dèiem de l’imbècil. I continua: “My girlfriend said she’s over me/ She was looking at the brightside i can never see / She said I always bring her down, well, baby, that’s just me”. A l’escenari, ni una noia. El mateix dia, els vaig veure tots junts com a públic al concert de Jawbreaker.
Lil Peep, XXXTentacion i Juice WRLD són tres artistes morts amb 20 i 21 anys entre el 2017 i el 2019 que es movien en el mateix àmbit estètic de GothBoiClique. De fet, Lil Peep n’era part i potser el seu cas és diferent. Llegeixo que s’havia posicionat obertament contra la misogínia que detectava en la indústria de la música. Però XXXTentacion va morir dies abans de ser jutjat per un cas violència masclista contra la seva ex parella embarassada. I Juice WRLD va construir el seu primer àlbum al voltant del ressentiment amb cançons com All Girls Are The Same: “Hey, these girls are insane / All girls are the same / They’re rotting my brain, love”.
En les seves lletres hi trobem aquesta visió tòxica, hereva de l’emo de principis dels 2000. Breihan observa que són artistes que es descriuen a sí mateixos com a depressius i erràtics. No tracten les dones com a objectes, sinó directament com amenaces. “Cada cor trencat, cada ferida emocional és culpa d’una dona deslleial, infidel o manipuladora”, escriu a Stereogum.
Cal que analitzem allò que escoltem. Cal que siguem crítics. Per sort, hi ha alternatives. D’entrada, no tots els artistes parlen del mateix. A més, encara que no tenen contacte amb el rap, les propostes de Julien Baker, Snail Mail, Jay Som, Soccer Mommy, Girlpool o Waxahatchee, entre altres, conserven des del meu punt de vista elements essencials del que m’agrada de l’emo. I també, és clar, hi ha l’opció de tornar als clàssics, aquells que van començar tot això des d’una consciència política clara: Fugazi, Jawbox, Rites of Spring…
Algú pensarà que en faig un gra massa, però no em costarà gens deixar de veure pel·lícules de Woody Allen. No em sap gens de greu que s’hagi mort Maradona, ni Kobe Bryant, ni Sean Connery. Són casos en els quals no m’he enfrontat a cap dilema. No em tocaven prou de prop. En aquest cas, sí, i no em sembla bé mirar cap a una altra banda.
Autor de este artículo
